JAUME CELA & JULI PALOU

Com les riuades

Aquests dies hem tingut ocasió de reviure les inundacions de fa cinquanta anys que van afectar una zona àmplia del Vallès i que van portar la mort de moltes persones i la destrucció de molts béns. Ara patim una altra mena de riuada provocada per la crisi econòmica que estem pagant entre tots, uns més que d'altres, i que no tots hem provocat perquè dubtem de la veritat que amaga la sentència repetida dia i nit que hem estirat més el braç que la màniga. De tant sentir-la hem acabat per creure-nos-la.

Aigües avall se'n van projectes educatius de tota mena i les veus oficials no deixen d'enviar-nos la salmòdia que recomana que hem de ser emprenedors -no emprenyadors- i que, si no ho som prou o no tenim sort en el que emprenem, sempre podem recórrer a marxar nord enllà, on diuen que passa el que cantava el poeta. Entre les institucions que baixen cap al mar, arrossegades de manera estrepitosa, hi ha el Centre Unesco. Tants anys de feina que poden acabar sent un record. La paradoxa és curiosa: ara que es reclama la independència, i que l'esperança se sustenta en el paper que pot tenir la Unió Europea en aquesta acceptació de la capacitat de decidir dels pobles i nacions, doncs ara és quan engeguem a dida una institució del vessant cultural d'Europa. La xarxa d'escoles Unesco haurem de veure com mantenim els nostres lligams, ara sense suports de cap mena, perquè els objectius que s'han anat convertint en realitat estan relacionats amb temes molt importats: defensa del patrimoni, sostenibilitat, diversitat lingüística, importància del diàleg per facilitar la resolució dels conflictes... Haurem de treballar de valent perquè el que acabi arrossegant la riuada no sigui la nostra capacitat de resistència, la nostra denúncia indignada davant algunes decisions ni les nostres ganes de mantenir bona part de les experiències que hem impulsat en època de vaques grasses.