T. GILBERT

El repte d'afrontar les conductes de risc

Entre els senyals d'alerta i el marge de confiança

El repte d'afrontar  les conductes de risc / FOTO: GETTY IMAGES Zoom

L'adolescència és una etapa de canvis físics i psicològics, que acabaran formant la identitat de la persona. "És un temps que no dura sempre", explica l'educadora Mireia Ambròs, de l'equip TRES (www.tresequip.cat), que afegeix que els pares han de tenir en compte que "el més habitual és que els joves s'enfrontin a ells".

Justament saber què és típic en un adolescent i què no és el que fan la Mireia Ambròs, com a educadora, i la Laia Gasulla i l'Eulàlia Sot, com a psicòlogues, quan uns pares hi contacten per demanar-los assessorament. "Desgranem què és típic de l'adolescència, per molt que amoïni els pares, i què és una conducta de risc". Situacions típiques de l'adolescència serien les que alguns pares expliquen a les tres especialistes: "Fins ara em funcionava una manera de fer, uns hàbits, però ara ja no em funciona". O una altra com: "S'està tot el dia mirant un programa de televisió que no val res". O bé: "Té canvis sobtats d'humor", "Només vol estar amb els amics", "Ja no li agrada el que sempre li havia interessat" o "Era molt obedient i ara ja no ho és gens".

A partir de les preocupacions que els pares els fan arribar, les especialistes aborden el jove, però no "per fer-lo seure al despatx perquè parli, sinó a través d'un acompanyament educatiu, portant-lo a passejar, a mirar botigues o a fer alguna activitat que li agradi". Mentre ho fan, els parlen del respecte, propicien el diàleg i tracten directament de situacions de risc. "No els diem que no beguin perquè podran tenir càncer de pàncrees, perquè als adolescents no els inquieta conèixer malalties, ja que estan situats en un carpe diem vital". Però sí que "els podem parlar de riscos directament associats al fet de beure", com pujar a un cotxe quan el conductor va begut o saltar-se normes de respecte amb els amics.

Per la seva banda, els pares han d'haver arribat a l'adolescència de la criatura amb una feina feta, que és la d'haver marcat límits. "Si l'han feta, podran anar deslligant la corda gradualment, perquè els fills vagin fent, perquè l'actitud controladora no és aconsellable". Tot al contrari, els pares han d'acompanyar els joves perquè sàpiguen que si tenen cap problema els hi poden consultar. "També els han de deixar experimentar perquè aprenguin. L'adolescència és experimentació i risc". La sobreprotecció i el control dels pares pot esguerrar la relació.

Després caldrà arribar a un pacte entre les dues parts. "Els fem començar des d'uns mínims, preguntem què els fa enfadar als uns i als altres i què no". L'objectiu és que el jove es responsabilitzi amb la seva família, i també a l'inrevés, per buscar un clima familiar com menys tens millor. "I si tot això es fa amb sentit de l'humor millor, perquè el nostre lema és abordar-ho abans que sigui un problema", conclou.