La pitjor mare del món

La reina del mambo

La reina del mambo / C. CALDERER Zoom

Hi ha molta gent que no entén per què m’agrada treballar a casa. Sí, té cert perill no moure’m en tot el dia del mateix decorat. I és difícil separar la feina de tot el tsunami de realitat quotidiana. Però la gràcia de tot plegat és, precisament, el que horroritza la majoria perquè, ai mare, estic sola! Durant unes hores meravelloses estic sola i m’autoerigeixo en la reina del mambo.

Matí

Ara quedaré estupenda citant George Steiner, el filòsof a qui va entrevistar Carles Capdevila a l’ARA del diumenge 25 de gener, quan expliqui que al matí, quan els menors d’edat a càrrec (MEC) han marxat deixant un regueró de renecs, petons i observacions interessants (“Avui és un dia perfecte, gimnàstica, plàstica i tutoria, no fem res”), i el pare de les criatures ha començat la seva jornada laboral a l’estudi que té a pocs metres de la llar familiar, finalment a casa hi ha silenci. No se sent ni una mosca. No hi ha ningú que em pregunti si es pot canviar el mòbil una vegada i una altra, no he de llançar-me fent un placatge de jugadora de rugbi per separar dos elements en violenta discòrdia, no cal que escolti les cançons que Ràdio Flaixbac emet en un bucle pervers, destinat a fer que els progenitors ens allunyem dels aparells que l’emeten i dels subjectes que l’escolten.

Llavors, feliç, miro al voltant i em concedeixo un quart d’hora o una mica més de ser bona persona i endreço. No gaire, perquè he desenvolupat una tècnica infal·lible per no caure en la temptació bíblica de l’endreça compulsiva en horari laboral: no obro armaris que sé que no he d’obrir, tanco les portes de les habitacions que cal tancar i només maquillo mínimament els espais comuns que servidora trepitjarà i on vull poder passar sense caure fulminada d’horror. Si estic generosa amb el món fins i tot escombro el menjador, i amb una tassa d’infusió o un cafè enfilo cap al despatx.

Gollum

Potser hauria de seguir la via d’estupendisme que he iniciat i citar Virginia Woolf, i la seva habitació pròpia, quan explico que la clau de tot plegat és que puc comptar amb un despatx meu i només meu. Però admeto que a banda de la Virginia, quan penso en el meu despatx també m’apareix Gollum, l’ésser cobdiciós d’ El Senyor dels Anells, i la seva cèlebre frase “el meu tresor”, perquè és així com em sento quan sóc dins d’aquelles quatre parets. Un tresor al qual vaig renunciar durant uns anys quan vaig provar l’aventura de compartir espai fora de casa. Però en tornar, en empènyer els dos MEC masculins de la casa a conviure en una mateixa habitació, em vaig jurar que mai més em traurien d’allà.

I és aquí on faig feina, aquests articles, per exemple, posant la música que em dóna la gana, o no posant-ne cap, escrivint en pijama (poques vegades), amb el cap sucat de tint casolà per tapar els cabells blancs i els disgustos, o vestida de forma impecable, maquillatge inclòs. Fins que és migdia i els MEC número 1 i 2 arriben per dinar i com dos revolucionaris francesos guillotinen el meu regnat. Però després marxen i encara puc gaudir d’unes horetes de restauració monàrquica, que, ai! dura poc... Aviat es fa l’hora d’anar a buscar al MEC número 3 a escola i el meu regnat s’extingeix. Però l’endemà em llevo i amb l’impuls del cafè altre cop em torno a erigir en una monarca absolutista i, feliç, torno a regnar en aquest reialme absurd i deliciós sense ni un súbdit. Ni un!