JAUME CELA & JULI PALOU

Una realitat ben galdosa

Són les vuit del matí, en qualsevol escola del nostre país. L'equip directiu es troba al despatx de la directora. "M'ha telefonat la Mariona; diu que ha passat la nit vomitant. Li sembla que és una grip de panxa; anirà al metge i ja ens telefonarà". "Qui agafarà la classe? La Berta?" "No, la Berta ja va fer la substitució d'en Ricard la setmana passada i els nens que havia d'atendre d'educació especial es van quedar sense reforç". "Doncs que no hi hagi el desdoblament d'anglès i… Òndia, el telèfon sona una altra vegada, mal senyal. És en Pep, que també ha estat vomitant, que s'estarà una estona a casa i si es troba millor vindrà a mig matí". "Insisteix-li que si no millora que vagi al metge, que li faci la baixa que si no...!; ho ha de justificar tot ben justificat, que es veu que hem fet molts abusos amb les baixes". "Però què fem amb la substitució d'en Pep, que havia d'acompanyar els de tercer al Montseny?" "Doncs ja hi aniré jo!" "Però tu tens una reunió amb l'inspector". "Doncs hi vas tu". "Dona, més val que hi vagi jo i tu vas amb l'inspector". "Sí, però si vas d'excursió t'haurem de substituir a la tarda i els de primer no poden estar tot el dia amb canvis de mestres". "I si no fem música?" "Dona, que la Sílvia ha de preparar…"

A algú li pot semblar que aquesta conversa és exagerada, que no n'hi ha per tant. Doncs n'hi ha per tant i per més, i qualsevol semblança amb la realitat no és pura coincidència. Aquesta és la realitat que vivim les escoles molts dies, a primera hora del matí. Els equips directius han de fer malabars o puntes de coixí, perquè a cada aula hi hagi un mestre. Tot plegat fa que el model d'escola inclusiva estigui greument ferit. Encara li batega el cor i el cervell mostra senyals de moviment, però va sagnant lentament i si no aturem l'hemorràgia tot plegat haurà estat una bella història, un dolç record que conservarem d'un moment històric que a poc a poc es va fonent.