Criatures 15/03/2014

“Sap que sempre hi sóc”

Assumpta Montellà és historiadora i mare de la Joana, de 17 anys. Viuen a Cardedeu. És autora de ‘La maternitat d’Elna’ i també d’‘El silenci dels telers’ i ‘Contrabandistes de la llibertat’. Publica ‘115 dies a l’Ebre’ (Ara Llibres), sobre les vivències dels combatents de la Lleva del Biberó

i
Francesc Orteu
3 min

Al començament això de ser mare no ho vaig portar gaire bé. Els primers anys no van ser fàcils. Recordo que volia fer-la dormir i movia el bressol amb impaciència. Jo estava acostumada a anar al meu aire i la criatura em lligava molt. El mètode Estivill va ser un gran descobriment.

Quan comença a millorar la cosa?

A partir dels set, vuit anys. Entre els deu i els dotze la relació va ser perfecta i entre els dotze i els catorze molt malament.

Com vas encarar l’adolescència?

No fent mai preguntes. Estava a l’aguait. Estava a prop. Però a una certa distància. De fet, em vaig sentir còmoda perquè no sóc gaire criaturera, ni gaire donada a les expressions afectuoses. Per tant, en aquesta distància que necessita, una adolescent ja m’anava bé.

I com s’acaba l’adolescència?

Sense que te n’adonis. Un dia dius: sembla que avui estigui més simpàtica. Gradualment tornes a refer una bona relació. I ara m’hi entenc molt bé. Ella és el millor de la meva vida. M’ha fet patir però també ella ha patit.

A què et refereixes?

A la recerca que sovint he fet pels meus llibres. Quan era petita, els estius me l’enduia a fer recerca. Sovint li prometia que a la tarda faríem coses juntes. Quan anava a Viena, a casa de l’Elisabeth Eidenbenz, la Joana s’havia d’estar al jardí, jugant tota sola, i a la tarda anàvem al Prater.

Ara que parles d’ella, ¿escriure La maternitat d’Elna

L’Elisabeth em va capgirar la vida, tant a nivell professional com personal. Em va fer ser cons-cient d’una sèrie de pautes de comportament. Un dia li explicava que havia conegut el testimoni d’algú que al camp de concentració d’Argelers havia pogut agafar un rosegó de pa i que s’havia amagat per no compartir-lo, i li comentava que jo entenia aquest gest. L’Elisabeth es va enfadar molt. Em va dir que tot i que jo feia temps que anava a casa seva, encara no havia entès la seva manera de pensar. Em va demanar si sabia què era la solidaritat. La solidaritat, va dir-me, neix justament per combatre l’egoisme de la supervivència.

Una bona lliçó.

No fa gaire, netejant, vaig veure que la meva filla tenia aquesta frase apuntada.

Què hi ha de la teva mare en la teva manera d’educar?

La mare va tenir una infantesa dura, en la postguerra, i una joventut difícil, treballant en el tèxtil, a Mataró. Una cosa que he après de manera rotunda d’ella és que sempre hi és. I això ho he volgut fer saber a la meva filla. I també que les coses costen d’aconseguir, que cal molt esforç per arribar on vols. I crec que la meva filla, malgrat tots els meus errors, sap que hi sóc.

Quins errors?

Potser sóc omnipresent, potser encara penso que he de fer de tot, i he d’aprendre que els altres han de fer la seva feina. A vegades la meva filla em diu: “Tens pressa o què?”

Bona.

A casa, per escriure, necessito tenir-ho tot en ordre. No puc treballar si sé que hi ha els plats a la pica. L’ordre és potser la cosa que més ens enfronta. Una altra cosa és que no sóc gens discotequera. Vaig anar als escoltes, sóc kumbaià i ella és molt festera. No va acabar d’encaixar a l’esplai. Però vam trobar altres coses que ens unien.

Com ara?

Els cavalls. Jo en tenia un que me’l guardaven en una casa de pagès, una euga. I en aquella casa vam fer-hi molta vida, hi anàvem molt sovint amb una colla d’amics. I ara resulta que ella té un cavall, un de llogat, que se’l paga ella. Veig que s’aixeca d’hora, es fa un entrepà, el posa a les alforges i se’n va cap al Montseny. N’estic molt orgullosa.

stats