En família

Explicar no és sotmetre

Fa molt que es diu que a les criatures no se’ls ha de donar ordres “perquè sí”, sinó que l’ordre ha d’anar acompanyada d’una explicació. Es diu i, en general, és veritat.

Explicar les ordres als nens no és gaire difícil i es pot fer en poques paraules, i de forma adequada a la seva edat. Si la seva filla de cinc anys li pregunta “Per què fa vent?”, ¿oi que no li explicarà la pressió atmosfèrica, les isòbares, els fronts borrascosos i l’anticicló de les Açores? N’hi ha prou dient “Perquè l’aire bufa molt fort”. I si la seva filla li torna a preguntar amb quinze anys, tampoc li farà un curs de meteorologia; pot ser li dirà: “No ho sé, filla, mira-ho a la Viquipèdia”. Doncs de la mateixa manera, en lloc de “No toquis això!” o “Apaga la tele ara mateix!”, podem dir “Compte, que això es pot trencar” o “Ara apagarem la tele, que és l’hora de sopar”. No cal fer un curs de tecnologia dels materials o una dissertació sobre els efectes nocius de la televisió.

Però em trobo de vegades amb pares i mares que es topen amb dificultats, que sembla que han perdut el camí. Hi ha els que confonen explicar amb demanar permís. “Vinga, sisplau, t’has de dutxar”, “No hauries de menjar tants caramels”... Alguns pares, en alguns moments, se senten tan insegurs que diuen o fan les coses amb aquella expressió de “Ja sé que t’estic fallant, fill meu, ho sento moltíssim, potser algun dia, quan siguis gran, m’ho podràs perdonar...” I esclar, el nen s’espanta. Perquè els nens creuen, i necessiten creure, que els seus pares saben el que es fan. Si fem les coses amb seguretat i confiança, els nens ho accepten gairebé tot. A l’altre extrem, hi ha qui oblida que es tracta de respectar el nen, i fa servir la fingida amabilitat com una forma de càstig o humiliació. No. “¿Em faràs el favor d’estar-te quiet d’una vegada?” no és demanar les coses bé i “Ara haurem de canviar els pantalons perquè sembla mentida com t’has embrutat, és que mai no fas cas!” no és donar explicacions.

Hi ha també qui està disposat a donar explicacions als fills fins a la victòria final, fins que el nen renunciï a qualsevol forma d’oposició o queixa, reconegui els seus errors i manifesti el seu suport a les nostres decisions. És quan intentem aprofitar la nostra superioritat dialèctica per sotmetre a un nen petit: “Però no t’adones que...”; “Ja sé que no t’agrada, però has de comprendre que...”; “Hauria de sortir de tu...”; “No facis aquesta cara...” A veure, si li diu a la seva filla “Hem d’apagar la tele, és l’hora de sopar”, no dirà “Gràcies, mare, gràcies per fer-me veure la importància d’una bona nutrició”. Protestarà i remugarà. I pot protestar, no passa res. No cal que s’agenolli.