Així fa de pare

“Per què no podem ser amics dels fills?”

Santi Baró és escriptor i pare de la Mireia, de 18 anys. Ha guanyat el 42è premi Joaquim Ruyra amb ‘L’efecte Calders’ (La Galera), l’entranyable història de la retrobada de Pere Calders amb els seus personatges. També publica ‘L’informe Ahnenerbe’ (Edicions B), sobre els nazis i Montserrat

“Per què no podem ser amics dels fills?” / FOTO: MANOLO GARCIA Zoom

Escric gràcies a Pere Calders. Calders ho és tot. Per a mi està clarament per sobre de Pla o Rodoreda. És el mestre indiscutible de les lletres catalanes.

Com expliques Calders a la teva filla?

No cal que li expliqui res. Li poso un llibre sobre la taula i li dic: “Feu-vos amics”. I funciona. És molt difícil que no funcioni Calders.

Per escriure L’efecte Calders has conegut la seva filla, Tessa. Com era com a pare?

Això ho hauries de parlar amb ella però, pel que m’explica, era molt semblant als seus personatges, algú amb un sentit de l’humor enorme. I també amb una integritat excepcional i un amor al país immens.

Què t’ha guiat com a pare?

L’instint. He defugit qualsevol teoria. Quan era petita i plorava a les dues de la matinada, encara que un llibre digués el contrari, jo l’agafava, li transmetia el meu afecte. Em sento orgullós d’haver forjat en la meva filla un caràcter obert, de companyonia, d’ajudar la gent que estima i amb un punt de lideratge. També la sensibilitat. Podem seure i si cal plorar junts. Sóc feliç d’haver pogut transmetre tot això.

Què més ha donat un bon resultat?

Ara que ja és gran, veig que una de les claus en la seva educació ha sigut saber-li transmetre en tot moment que confiem en ella. És essencial i no sempre és fàcil. Depèn del caràcter del fill que et toqui.

Com es fa aquest caràcter? ¿El fas tu o la genètica?

O totes dues coses. Quan em plantejo aquest tema tendeixo a creure que hi ha alguna cosa important que té a veure amb aquest fer instintiu que et deia. Mira, els manuals diuen que un pare no ha de ser amic del fill. Però, per què no? No ho he entès mai. Jo sempre he sigut amic de la meva filla, i un amic íntim. He parlat d’intimitats meves quan ella tenia quinze anys. És una relació més estreta i crec que més natural.

Algú que llegeixi això aixecarà les celles.

No gosaria aconsellar-ho a tothom, però a mi m’ha funcionat. I sé perfectament que no és habitual preservar aquesta relació durant l’adolescència. Quan ella m’explica situacions difícils jo l’escolto com faria un amic, i intento donar-li algun consell, si li cal. O simplement sóc el pit on pot deixar reposar el cap per plorar. De moments dolents tothom en passa.

Però tu has de dir no en algun moment, i això un amic no ho fa.

No hi estic d’acord que un amic no et digui mai que no. Jo, si tinc un amic que està a punt de cometre un error, i tant que li diré que no, i m’hi enfadaré si cal. Com més amic, més m’hi enfadaré.

És cert.

Quan veus que un fill està a punt de cometre un error, la primera cosa a fer és explicar-li per què, però no sempre funcionen els arguments. Quan això passa, la segona cosa és deixar fer i que se n’adoni tot sol. Els pares també podem estar equivocats.

De què més et sents satisfet?

Ara mateix tinc una relació molt especial amb la parella de la filla. Té a veure amb la seva formació humana, perquè ha anat a triar algú com ella: sentimental, oberta... Només té un problema: és de l’Atleti.

Algun consell per entendre-t’hi?

Cal buscar sempre un punt de confluència, alguna afició comuna. En el nostre cas tots dos som uns apassionats del futbol. Ell hi juga. Jo hi jugava fins no fa gaire. És important no veure’l com algú que ve a rivalitzar. Has de confiar en ella. Si l’ha triat és per algun motiu.

¿I en moments de crisi de la parella?

Doncs dir que, passi el que passi, podem continuar l’amistat, que sempre podrem quedar per fer una cervesa.