“Mira què ha passat!” “Però és que jo em pensava...” “Doncs no pensis tant i mira què fas!” Quantes vegades hem sentit aquesta petita conversa no gaire amable i, evidentment, es veu qui diu cada frase? És evident que la reacció adulta és contundent perquè les conseqüències d’aquesta suposada manca de reflexió infantil són clares. Però la canalla, sovint, no té la perspectiva de les conseqüències dels seus actes. Si és així, per què continuem pensant que “havent-los donat informació” ja ho faran bé?
Segurament han après el missatge i tenen tota la informació que els donem, potser massa, però poder preveure les conseqüències del que pot passar no està al seu abast. Per què, doncs, no aprofitem els moments en què les conseqüències són el que permet un acostament a la realitat que tantes vegades ens falta? Només podrem entendre els fets i la causa dels resultats si aconseguim saber allò que passa pel cap de la criatura, posant-nos en el seu punt de vista, veure la informació que realment ha assumit. Comprendre què creia ella que passaria més enllà del que li pugui haver dit l’adult.
No cal sempre repetir tot el nostre discurs, ni demostrar que no està bé el resultat. El que cal és afavorir que la canalla pugui entendre què calia fer perquè els ajudem a descobrir els factors que ni imaginaven. Que bé si amb aquesta petita anàlisi podem saber quines han estat les idees que tenia per actuar com ho ha fet. Aquest petit temps d’espera és el que permet, sense culpes ni crits, que la canalla aprengui què ha de fer. I no perquè els ho diguem sinó perquè és el que cal i el que es necessita. Hem d’aprendre a preguntar i a esperar les respostes.
