EN FAMÍLIA

Per què canten les mares

Quan jo era petit, els nens apreníem poemes. De memòria. No només petits versos infantils, sinó grans poemes clàssics. Les Coplas de Manrique, la Canción del pirata, rimes de Bécquer... Ens animaven a aprendre i declamar poemes, tant a l’escola com a casa. Almenys, a casa meva.

Vaig aprendre algunes estrofes abans d’aprendre a llegir (gens sorprenent, atès que la poesia va sorgir com a literatura oral molt abans que l’escriptura). La meva mare, per la seva banda, em recitava els poemes predilectes de la seva infància, sobretot El conde Sisebuto. Més tard, la memòria i amb ella la seva filla, la poesia (Mnemòsine és la mare de les muses), van quedar desprestigiades. Es parlava amb menyspreu de “l’educació memorística del passat”. I aquest “memorística” que en un principi significava “aprendre coses de memòria sense comprendre-les” va ser aparentment privat de la segona part de la definició. Per alguns, el problema era simplement “aprendre de memòria”. Calia ensenyar a pensar, i no a recordar dades.

Però tan absurd és emmagatzemar dades sense reflexió com intentar reflexionar sense dades. L’educació no es redueix a la memòria, però tampoc la pot excloure. Una nova generació, a qui l’escola no satisfeia prou la necessitat de memòria i de poesia, va memoritzar pel seu compte lletres de cançons i va substituir la recitació de poemes pel rap. La poesia és especialment adequada per exercitar la memòria. De fet, és la seva finalitat original. El ritme, el metre i la rima es van crear, precisament, per ajudar els rapsodes a memoritzar les seves històries no escrites. En un cert sentit, doncs, no és possible aprendre poesies de memòria sense comprendre-les. Fins i tot quan no comprèn algunes paraules (que sempre es poden explicar, no?), el nen capaç de declamar un poema demostra que ha entès i ha utilitzat el ritme, el metre i la rima per memoritzar-lo.

Per redescobrir la poesia i per descobrir-la als nostres fills, els proposo un poema de Verdaguer, Per què canten les mares. Trobaran fàcilment el text a internet. És una denúncia de les condicions socials imperants quan no hi havia estat del benestar ni seguretat social; un recordatori del fet que, tot i la crisi, vivim encara molt millor que com van viure els nostres besavis. És també una reivindicació de l’amor maternal i una resposta a aquells que encara ens diuen que no els agafem a coll i els deixem plorar.

I tu cantes? Valga’m Déu!

Vols que ma pena s’ignore?

Per què cantes, amor meu?

Perquè el nostre fill no plore.