Hormones, guix, etcètera

De què va aquesta nova aventura

Fa més de vint anys que en Benet, un bon amic meu, va deixar de fer classes en un institut per dedicar-se a treballar en el ram de la televisió i la comunicació. Durant tots aquests anys ha fet de guionista en programes d’èxit, i de creatiu publicitari en algunes de les millors agències del país. Però un bon dia, aquest estiu, em va fer saber que havia decidit tornar a fer classes. No crec que hagi descobert, de cop, que la seva autèntica vocació sigui l’ensenyament. És cert que quan era professor en parlava amb entusiasme, però sospito que el seu retorn té més a veure amb la crisi que amb cap altra cosa.

Però això sí: quan en Benet decideix fer alguna cosa, la fa de veritat. S’hi posa amb totes les conseqüències. Amb el neguit i amb l’entusiasme que sempre l’acompanyen. S’hi aboca tant, que des del primer moment vaig pensar que podria fer-ne el protagonista d’una nova columna dedicada a les aules. Perquè en Benet és gat vell, però la seva mirada és nova. Perquè torna després de força anys, i pot comparar. I perquè és un bon observador i és prou sincer per explicar-me la seva vida a les aules.

Buscant el seu lloc

Després de les primeres setmanes, encara el veig una mica perdut, nàufrag en un món de timbres que marquen el final de les classes i l’inici d’una migració animal, escales avall, cap al pati i cap als mòbils. Un món d’hormones i de cossos que encara no es coneixen gaire, amb noies que semblen princeses acomplexades al costat de nois amb ortodòncies sense complexos. Amb tanta alegria com timidesa i amb el plor tan fàcil com la broma. Un món poblat pels pupitres de sempre, on els ordinadors no han aparcat encara, ni de bon tros, el guix i la pissarra. Un món on es barregen les ganes d’aprendre dels uns amb les ganes dels altres de no fer res que demani cap esforç. Un món on hi ha molta il·lusió i molts ulls oberts, però també nois i noies que la comencen a perdre i els comencen a tancar.

Potser, em diu en Benet, només m’hauria de dedicar a fomentar l’entusiasme. Però com s’aconsegueix fomentar l’entusiasme pel Quixot o pel Tirant? Per les lleis de la física? Per les sals i les bases? Pel càlcul de límits? O per les ganes de saber el que passa en aquest món? O per entendre els altres humans? En Benet em diu que ho pensa descobrir, i que m’ho anirà explicant.