M. JESÚS COMELLAS

A què jugàveu?

L'activitat prioritària que fan les criatures és jugar. Ja des del naixement juguen amb els peus, les mans i la boca agafant i explorant qualsevol objecte. I això els permet explorar, desvetllar els sentits, conèixer la realitat i utilitzar tota la informació que els arriba i que és necessària per créixer. Aquest primer nivell de joc és observat amb tendresa. És quan es comença a omplir el seu entorn amb objectes multicolors amb l'esperança que li sigui més atractiu el joc i s'allunyen els objectes quotidians potser perquè les persones adultes els troben poc interessants. És un primer nivell de joc exploratori i el que de debò interessa, a mesura que van creixent, és el joc amb altres persones. Especialment amb altres nens, tot i que siguin, en ocasions, una font de conflictes. Són necessaris encara que no sempre siguin satisfactoris.

La consigna és clara: "Aneu a jugar i deixeu-nos descansar. I no us baralleu!" Una frase que pronunciem malgrat que tots tenim clar que és normal que es barallin, i sota la qual potser hi ha una justificació per no haver de jugar amb ells. Però qui els ensenya a jugar, a respectar el torn, evitar trampes, compartir i fer del joc una estona de benestar? Qui dóna idees que enriqueixin el joc? Qui els ensenya a deixar espai per a qui té menys habilitat, a valorar el resultat? És a dir, qui guia aquest aprenentatge tan fonamental per a totes les edats?

I paga la pena preguntar-nos: quins jocs feien els avis i àvies? Potser els podem recuperar. Quins jocs es juguen a diferents països? Resulta que no som tan diferents. A què jugaven el pare i la mare? A què es pot jugar, doncs? Segur que cal dedicar-hi temps i recuperar aquesta activitat de lleure, d'aprenentatge i de poder compartir les actituds i les mirades infantils tot guiant-ne la seva influència. I que quedi clar que no cal estar-hi sempre.

Però no hem de deixar perdre aquesta etapa tan important que és la d'ensenyar-los a jugar: les estratègies, les relacions pausades, el gaudi sense competitivitat, sense haver de guanyar, aprofitant les idees del grup però amb una guia que permeti créixer, desitjar el joc i que no acabi sistemàticament amb un conflicte o amb el protagonisme de qui té més edat o picardia o sempre amb la necessària submissió si es vol formar part del grup.