L’educació ajuda les persones a ser allò que són capaces de ser. La frase és d’Hesíode. Sempre que algú la recorda és per parlar de tot allò de fantàstic que comporta l’educació. Mentre llegia, d’una tirada, El sopar, de l’autor neerlandès Herman Koch la frase em venia al cap, però amb un sentit ben diferent. Educar els fills és ensenyar-los allò que creiem que és bo per a ells i per al món en el qual ens ha tocat viure. Segurament comporta una certa dosi d’optimisme, perque, si no fossim optimistes, si no creguessim que paga la pena dur gent al món i mirar de trametre’ls alguna cosa, per què hauríem d’educar? I, a l’inrevés: què passaria si l’educador no tingués ni mica de fer en el futur, si cregués que el món és massa ple de gent, si estigués convençut que aquells que no són com ell són un perill en potència? Potser ensenyaria els seus fills a defensar-se, a protegir-se. I ho faria mirant pel bé del fill, és clar. És a dir, amb unes motivacions i uns objectius idèntics als que mouen la resta de pares i mares del món. Però ell, el pare, el fill, la mare testimoni o còmplice, no serien com la resta del món. O potser sí?
L’argument d’aquesta novel·la, la primera del seu autor publicada en català -i en castellà: a Salamandra- podria resumir-se dient que dos germans i les seves respectives dones queden en un restaurant de luxe per parlar dels seus fills adolescents, que s’han posat en un bon embolic: tornaven d’una festa, van voler treure diners en un caixer on dormia una indigent i van acabar matant-la. El delicte té tot de matisos: els nois no ho volien fer, o potser sí. Reien, o només estaven nerviosos. La indigent els va provocar, o potser només es defensava. Ells no van saber mesurar-ne les conseqüències. O tan els eren, les conseqüències. La violència com a resultat no volgut o com a esport, la qüestió de si alguna cosa, la que sigui, pot justificar un comportament violent, les conseqüències de donar al teu fill una educació inadequada… tot això sura constantment en aquestes pàgines. I, per descomptat, té més força perquè està basat en un cas real, que va sacsejar-nos no fa tant, i que va passar aquí mateix, a casa nostra. L’autor n’està ben documentat. En alguns casos la ficció s’acosta al tòpic -un dels pares és polític, candidat a primer ministre i l’escàndol no li interessa gens-, potser el final no covencerà tothom -com tots els finals, per cert-, però la construcció de la història ho compensa amb escreix. L’autor altera l’ordre cornològic i s’ho passa bé creant-nos dubtes urgents. Pot llegir-se com un “thriller”, tot i que no ho és. És una història de realisme social, amb un cert aire de retrat psicològic. És una reflexió sobre la paternitat i sobre el paper de l’educador: fins on arribem, quan eduquem? Fins on hem d’arribar? Què passa, si no ho sabem fer millor? Què passa, si ho fem fatal? Quines conseqüències té, tot plegat, per nosaltres, pels nostres fills, per la nostra societat? És interessant pensar-hi.
Però hi ha una altra cosa, en aquesta novel·la. Hi ha la mare. I una preocupació típicament masculina (sobretot quan els nens són petits): la de veure’s rellegat pels fills a un segon pla, sempre després de la mare. El pare d’aquesta història mai no supera aquesta gelosia. El nexe del fill-botxí amb la seva mare-còmplice-encobridora potser és el millor de la novel·la, i bé mereix un debat. M’agradaria formar part d’un club de lectura on l’haguessin llegida, per conèixer l’opinió que tenen altres lectors d’aquest personatge tan complexe, tan ambigu i alhora tan monstruosament real.
Al cap i a la fi, per això serveix la literatura: per convidar a prendre part en la vida. I, com deia Cesare Pavese, sempre és perillós, prendre part en la vida.
El sopar, Herman Koch
Ara Llibres
Novel·la
Pàgines: 256
Preu: 17,95 €
Una coseta (o dues) més…
El succés de la indigent morta en un caixer de Barcelona l’any 2005 per dos adolescents va inspirar també la dramaturga Marta Buchaca a escriure Plastilina (publicat per Edicions 62). En aquest cas, l’adolescent criminal també era, fins llavors, un exemple de bon fill, però els seus pares són del tot incapaços de veure’l de cap més manera. Aquí no es tracta de tapar, sinó d’admetre la veritat, i els pares de la ficció no n’estan disposats. És perfecte com a lectura per a darrers cursos de l’ESO, i se’n pot intentar una representació (calen 7 actors) que segur que generarà molt debat.
I un darrer apunt: l’any passat va veure’s al Teatre Goya de Barcelona l’obra de Yasmina Reza Un Déu salvatge. És un text -malauradament, només disponible en francès, Le dieu du carnage (Albin Michel, 2007)- que també enfronta dues parelles de pares per parlar de violència. Se serveix un debat semblant, però no del tot: com ho hem de fer per ajudar els nostres fills a resoldre els seus conflictes? N’hi ha prou amb ser assenyats, lliberals, solidaris…? O tot plegat és una màscara que cau així que hi ha problemes? Perquè, realment en sabem, nosaltres, de resoldre conflictes? Tant de bo es publiqui aviat en la nostra llengua.
