Per una psicologia del desencert

Dues pilotes, una de groga i una de vermella, valen en total 1 euro i 10 cèntims. Si la vermella val 1 euro més que la groga, quan val la groga? La majoria contestem amb seguretat: "10 cèntims". Però aquesta resposta no és coherent amb les dades del problema. Si el preu d'una pilota és 10 cèntims, el de l'altra hauria de ser aquests 10 cèntims més 1 euro. Les condicions del problema solament es compleixen si la groga val 5 cèntims i la vermella 1 euro i 5 cèntims.

He defensat sovint en aquesta columna que el mestre ha de ser un especialista en errors. I perquè això sigui possible ens cal una psicologia del desencert. El mestre ha de conèixer la lògica inherent a cada mena d'error i ha de poder desvelar-l'hi nítidament a l'alumne que en comet un.

La lògica més comuna dels errors posa de manifest una confiança més gran en els hàbits que en la lògica. Davant d'un problema la majoria de nosaltres no ens aturem a analitzar amb cura les dades, sinó que ens afanyem a anticipar una resposta que està més d'acord amb els criteris que hem seguit fins ara que amb les dades estrictes del problema. Dit d'una altra manera: el primer que provem és estalviar-nos haver de pensar. Ho intentem mirant de fer una drecera entre els nostres hàbits i l'estructura superficial del problema. Però les presses són males conselleres i fàcilment ens fan creure que l'estructura superficial (el que entenem d'un cop d'ull) coincideix amb l'estructura profunda del problema (el que realment diu). La capacitat per resoldre problemes equival, doncs, a la de saber triar la drecera adequada a l'estructura profunda d'un problema.