Criatures 31/08/2013

La professió és un grau?

Ser pare, ser mare, és un exercici innat que no s'ensenya i que s'aprèn de mica en mica. Però en l'acompanyament d'aquest aprenentatge trobem professionals, com els metges i els mestres, que són bons punts de referència. I ells, com fan de pares?

Laura Pinyol
5 min

Mestre: dit d'aquella persona que ensenya una ciència, un art, un ofici. Metge: persona que professa la ciència i art de guarir, alleujar les malalties i preservar la salut dels humans. Pares i mares: aquells que han engendrat un o més fills. Les definicions del diccionari sovint, de tan elementals, no aporten la complexitat significativa que donem als mots. Que els pares i les mares són aquells que engendren no és sempre veritat, però enlloc trobem la definició més o menys orientativa de què vol dir fer de pares o fer de mares o, almenys, els trets bàsics a què s'hauria d'ajustar aquesta acció. Tant se val. Al final, com tothom sap, fer de pares i de mares és una cosa que s'aprèn a base d'anar fent, en un exercici que vol constància i determinació, provant això, provant allò, amb encerts i desencerts, amb èxits i fracassos.

El que podria ser cert és que en aquest llarg procés d'aprenentatge trobem professionals pel camí que són de gran ajuda. En el terreny de la salut, els pediatres encarnen a la perfecció aquest rol i les seves opinions solen establir els criteris de la nostra manera de procedir. Si parlem de l'educació, els mestres són un referent indiscutible. Però, a l'hora de fer de pares, ¿ells tenen aquesta seguretat que són capaços de transmetre als altres? ¿O pequen de les mateixes angoixes i dubtes?

Tracta'l com és

La Judit Bosch és la directora de l'Escola Bressol Municipal Ralet-Ralet, a Matadepera, i és pedagoga, mestra en educació infantil, mestra en educació especial i psicomotricista. Des de la seva talaia diària pot observar com fan de pares i mares els que són metges o els que són mestres, la majoria en l'etapa de primerencs. S'afanya a dir: "Els pares perfectes no existeixen". I afegeix: "Ser un excel·lent professional no et fa millor com a pare o com a mare, cal aprendre a conèixer els fills com a éssers únics i irrepetibles i saber posar-nos al seu lloc per ajudar-los".

Reconeix que hi ha cert avantatge en el cas dels docents perquè "l'experiència és un grau", i això pot donar "certa seguretat a l'hora d'educar", tot i que aclareix: "Això no vol dir que ens en sortim!" També parla de coherència i exigència. De pautes, límits i conductes. I potser els mestres són més exagerats en aquests temes. I els metges? "La salut fa patir a tothom però, en el seu cas, es nota que en saben molt, que poden valorar el que hi ha i són més prudents" .

Pros i contres

L'Anna Farreras és mestra especialista en música a l'Escola França, de Terrassa, i el Xavier Rivera ho és d'anglès a l'Escola Juan Ramon Jiménez, de Sabadell. Són els pares de l'Asier, que té poc més de dos anys, que s'hauria pogut dir Ion. Reconeixen que, per triar el nom, "com a bons mestres", van fer "una llista de pros i contres", diu el Xavier, i al final la tria era de l'Anna, "en una mena de jornada de reflexió, que va coincidir en diumenge, com un dia d'eleccions". Asier, finalment, perquè els antics matrimonis bascos posaven aquest nom al seu primogènit i "significa origen ", diu la seva mare. "I a més comença amb A, com el seu nom, i acaba com el meu", diu en Xavier. "Tot va quadrar", tanca l'Anna. Sobre això de les llistes com a mètode, l'Anna es justifica: "El Xavier fa llistes tot el dia, per tot. Ara encara, perquè hi ha el telèfon, però abans anava amb paperets tot el dia". Ell ho reconeix: "Tinc 167 notes al mòbil, és la meva manera de funcionar".

De la seva activitat de mestres també se'n deriven les rutines. "De dilluns a divendres, tot i que no som gens intransigents, sí que apliquem repetició d'hàbits: banyera tranquil·lament, sopar, després conte i a dormir.És el que ells necessiten", diu l'Anna. En canvi, el cap de setmana van a tot arreu amb l'Asier i fan el que els convingui. "Això sí, portem contes, DVDs en anglès, colors i coses per pintar, per entretenir-lo". El Xavier diu que, "sense ser autoritari", procura "insistir a demanar sisplau, donar les gràcies, dir bon dia i bona nit", i per això a vegades se senten a dir allò de "Com es nota que sou mestres". Ho reben amb certa perplexitat, perquè "no té a veure amb això, sinó amb l'educació".

Pediatres, les àvies

El Nacho García és pneumòleg a l'Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, de Badalona, i la Montse Comas, ginecòloga al Parc Taulí, de Sabadell. Són els pares del Roger, que té tres anys, i l'Adrià que té set mesos. Dos fills de metges. I les dues àvies són pediatres. Quan els nens es posen malalts, els truquen i "fan la primera valoració". "Ens ha evitat anar a urgències algun cop", explica el Nacho, tot i que la Montse afegeix: "La disponibilitat fa que potser fem la primera valoració abans del que seria necessari, però intentem fer el que és correcte". Les seves especialitats disten molt dels problemes pediàtrics i el que els ha ajudat, en el seu cas, és l'experiència del primer fill. "Vèiem els nens com un món a part -admet la Montse-. N'hem anat aprenent a mesura que s'ha anat fent gran el Roger".

Un podria pensar que els metges poden arribar a ser més hipocondríacs o, al contrari, més laxes, a l'hora de fer bo aquell tòpic que és el sabater qui va més mal calçat. El Nacho assegura: "No duem cap farmaciola a sobre, no som gaire previsors". I la Montse ho corrobora: "A casa no tenim ni tan sols la medicació per a l'al·lèrgia a l'ou del Roger, ni portem receptes quan marxem". Però el contacte diari amb malalts en un hospital dimensiona els problemes de salut que poden patir els infants. El Nacho reconeix que "a vegades no pots deixar de pensar en coses més greus".

Coses de la feina

Quan havia de néixer l'Asier, el Xavi es va plantejar de parlar-li només en anglès perquè l'aprengués. "Però no em surt, no és la meva llengua materna", diu, i han decidit incorporar-la a través del joc i d'algunes pautes. L'Anna du la música, les cançons i el piano impresos en el seu ADN, i per això, "des de ben petit", ha assegut l'Asier "a la falda per cantar-li". Són mestres d'escola pública i l'Asier també hi anirà. "Seria incoherent que no l'hi féssim anar". Per la seva banda, el Nacho i la Montse asseguren que fan el mateix que tots els pares. "No en sabem més". Posen les vacunes que cal i passen totes les revisions puntualment. "Al principi potser sí que vam abusar de consultes per telèfon que ara semblen poc importants, però llavors no m'ho semblaven", diu la Montse.

Finalment, la pedagoga Judit Bosch afirma que les professions no es trepitgen quan els pares fan de pares. Per això "és tan important la comunicació entre escola i família i la seva implicació". "Perquè la relació està basada en la confiança quan deixes els teus fills en mans de bons professionals". Respecte i reconeixement que cadascú fa la seva feina tan bé com sap.

stats