MARC SERRANO I ÒSSUL

Els primers dies, cosa de tres

Els pares reivindiquen el seu paper també en els primers dies de criança dels fills

Els primers dies, cosa de tres / FOTO: FRANCESC MELCION Zoom

Han sigut pares. Reben l’alta. Tornen a casa. El nadó és, per entendre’ns, un fetus extrauterí: el seu benestar depèn, quasi del tot, de la dona de la qual s’acaba de desprendre, n’és un apèndix; sobretot, si ella vol i pot oferir-li lactància materna: per a l’alimentació i la tranquil·litat del petit, tots dos es mantindran en contacte físic bona part del dia -i de la nit, sobretot si dormen plegats-. ¿Què hi pinta, però, el pare, en tot aquest panorama dels primers dies i mesos? Doncs molt: hi té un rol clau i actiu. No es tracta, només, que col·labori, que doni suport, que assisteixi mare i fill com un mer proveïdor extern, sinó que s’integri, des del minut u, en el nou engranatge familiar a tres bandes. Que en sigui un 33,3%. Els nervis pel nou ordre de coses, les escasses dues setmanes de permís, les visites que piquen a la porta i la paperassa, que sol recaure en ell, no hi ajudaran pas gaire, però es tracta que pugui començar a construir -a forjar-, també des del primer dia, el vincle amb la criatura.

La pràctica és més difícil, però la teoria és clara per a tothom qui tingui una concepció diguem-ne moderna de la paternitat, tot i que els pares que porten, sols, motxilla o cotxet encara topin, avui dia, amb algun comentari retrògrad o alguna mirada desdenyosa. L’evidència fisiològica -un home no pot donar el pit-, l’entorn social i la interacció limitada que permet el nounat, que quasi només menja i dorm, fan que no n’hi hagi prou amb força de voluntat i bona fe. Quan arribi el moment, el pare agrairà haver rebut pistes per assumir el seu nou paper -per no quedar fora de joc- a través del curs preparat, del consell d’altres pares o de la formació pel seu compte; té, si més no, nou mesos per fer-se’n a la idea. No hi ha excuses, per a ells, per no implicar-se en la criança des del primeríssim moment. Tothom ho agrairà, començant pel bebè; la mare se sentirà acompanyada davant del perill i el pare previndrà l’arraconament propi.

Sí que es pot no ser un satèl·lit del planeta mare-fill. Sí que es pot silenciar aquell que avisa els pares que, el primer any, no hi tenen res a fer, que el nen és de la mare. Mentida: “Protagonitzar, protagonitzar, és complicat, perquè, es clar, la mare és qui pareix i la criatura és qui neix. Aleshores, el protagonisme màxim és en com acompanyes tot aquest procés i en com et converteixes en pare”, explica Lucía Alcaraz, vocal per Barcelona de l’Associació Catalana de Llevadores. “Com més implicats estan els pares en la preparació al part i en l’acompanyament al naixement, més protagonistes són, després, de tot el procés”.

El pare pot assumir, en exclusiva o gairebé, algunes atencions que el nadó necessita.

Qui ha de fer què? Bé, cada família és un món. “Això és molt de cada parella, però sí que és cert que el pare té un paper molt protector del binomi mare-fill. Hi ha una part de l’embaràs que és extrauterina i en què el nen té les mateixes necessitats que a la panxa, però fora”, recorda Alcaraz. Des del primer dia, a part d’aquesta funció defensiva, el pare pot assumir, en exclusiva o gairebé, algunes atencions que el nadó necessita; si cal, a poc a poc, en la mesura que el petit vagi tolerant l’absència maternal. Les seves tasques, tantes com vulgui: canviar-li el bolquer, banyar-lo, fer-li massatges, adormir-lo, passejar-lo -així la mare respira i pot dutxar-se o descansar-, etc. L’home també pot alliberar-la del tot d’altres tasques com les domèstiques, gestionar les visites... Si hi ha un germà gran, el pare s’hi haurà de dedicar com mai i, per sobre de tot, haurà de donar suport emocional a la mare: compartir-hi els problemes. Impossible, quedar descol·locat amb tanta feina!

EN CONTACTE

A part de fer coses amb el nadó i per al nadó, una de les claus per començar a fer de pare des del principi de tot és passar temps al seu costat -mirar-lo, parlar-li, cantar-li- i, sobretot, estar-hi en contacte: tocar-lo. Per començar, enganxar-se’l al pit assegut, ajagut o en moviment, amb motxilla o sense, “perquè la mare pugui tenir certa llibertat”. Alcaraz: “Quan un home té l’oportunitat de posar-se sota la samarreta el seu fill nounat pell amb pell, és especial, aquí comença la història de la paternitat: construeixes aquest vincle amb la criatura amb aquest contacte físic, des del primer moment”. I condiciona la relació paterno-filial futura: “És el que després pot afavorir la coresponsabilitat en les edats més grans”.

Una altra bona idea per al contacte pare-fill (i pare-mare-fill) és no desaparèixer durant la lactància. Parla l’experta: “Si la mare se sent estimada i contemplada, i està bé, el bebè està, de retruc, fantàstic. I només el fet que la mare estigui alletant i vingui la parella, li doni un got d’aigua, li toqui l’esquena i li faci un minimassatge, és una passada. Es tradueix en una oxitocina que puja i unes endorfines que pugen cap al flux lacti”.

Una bona idea per al contacte pare-fill és no desaparèixer durant la lactància.

I un tercer (no pas últim) acte de comunió precoç de pares i fills: la meravella de compartir llit, un costum “molt segur” i “recomanat pels pediatres”, recorda la llevadora: “És fantàstic, el collit: no se m’acut cap altra manera de poder descansar tots tres”. Plaer, repòs i supervivència: “Els nens tan petits encara necessiten les constants vitals dels pares allà a prop per regular bé totes les seves”. Alerta, però: prohibit collitar si s’és un gran obès o un gran fumador, o si es consumeix alcohol o substàncies psicoactives, que fan baixar el nivell d’alerta.

A part de formar-se i d’informar-se durant l’embaràs amb la parella per fer de pare al màxim quan toqui, Lucía Alcaraz recomana escoltar-se: “Hi ha una guia interior que li fem poc cas de vegades”. L’instint.

A QUATRE MANS

Josep Carreras i Eva Guarino, de Sabadell, són els pares de l’Emma, una precoç sòcia del Joventut de només tres mesos. Hi parlem l’endemà de la festa de benvinguda de la menuda. Tot ho fan a quatre mans -o ara un, ara l’altre-, “menys una cosa”, òbviament. Ell rebobina: “El primer mes i mig vaig tenir la sort d’estar al costat de la dona i la nena, i, d’aquesta manera, compartíem quasi tot el que fèiem, cosa que va fer-ho molt més fàcil”. La dona li recorda que, “al principi-principi”, només cuinava ell, que raona: “La nena estava mamant moltes hores al dia; això em permetia estar lliure per poder fer l’endreça de la casa, les compres...” S’havien format, però van improvisar. Ara, el paràs continua consagrat a la nena, però els dies feiners a partir de mitja tarda: “Hem pogut desenvolupar el paper de pare en una societat en què la criança no és una feina exclusiva de la mare”.

Tant el Josep com l’Emma l’hi han posat fàcil, a l’Eva, amorosint la duresa d’un moment en què tot és nou per a tots. “És un exemple a seguir, el Josep”, assegura l’Eva, conscient que no tots els pares s’ho treballen tant. “Sense ell al costat, la lactància no l’hauríem tirat endavant, perquè va ser dura, a l’inici, i sort que hi era. Hem tingut moltes dificultats, però estant un al costat de l’altre les hem superat”. Sola, diu, hauria patit. La nena, per sort, els ha donat una guerra limitada: “Tot l’hi hem calmat amb el pit”. I els ha sortit dormilega: “Des de bastant al principi, hem dormit, almenys, tres hores seguides”. Ja n’eren “sis, set” quan el Josep va tornar a la feina. Una benedicció: “Quan dorms a la nit, veus les coses d’una altra manera”.

El naixement d’una criatura no té un sol protagonista (el nadó) ni dos (ell i la mare), sinó tres. Demostrem-ho, pares.

UNA FÀBRICA DE PARASSOS

A la sanitat pública, els pares escassegen a les classes prepart i, sobretot -la feina!-, postpart, centrades en les mares. Als llistats d’assistència cal afegir-hi els noms dels pares a mà. Des del 2011, el singular projecte ‘Canviem-ho’ de l’Ajuntament de Barcelona i l’ICS de la Generalitat ha format 23 grups de futurs pares implicats i coresponsables. Ja n’hi han passat 408 i, actualment, en tres ambulatoris, sis grups d’uns deu homes segueixen aquest programa: una sessió inicial, sis de grup i una de final al cap de sis mesos, quan els nens ja han nascut, sempre amb una llevadora i un psicòleg. El programa ‘Canviem-ho’ també atén pares durant el postpart o de manera individual. A tot Catalunya, quan?

"El programa ‘Canviem-ho’ atén pares durant el postpart o de manera individual".

PARLAR, PARLAR, PARLAR

Mentre s’estrena el lligam pare-fill, cal tenir cura, com mai, del lligam pare (parella) - mare, que es ressent del canvi. Segons la llevadora, és normal que el nounat ompli, de sobte, “totes les esferes” de la vida de la mare: “Hi ha una tendència a bolcar-se en aquesta criatura que neix i a oblidar, una mica, tota la resta”. Toca parlar molt i “buscar el moment de parella encara que sembli impossible. Si no, que vingui un cangur un dia, i ni que sigui anar a sopar al bar de baix”. I posar-se al lloc de l’altre: “Als homes els costa, de vegades, entendre que quan arriben a casa la mare els posi el nadó a sobre i se’n vagi a banyar-se o dutxar-se. Cuidar un nadó tot el dia és una feinada física i emocional”.