MÒNICA L. FERRADO

Abans de la primera paraula

El camí per poder parlar comença en el moment que el nadó arriba al món i al voltant sent la gent com parla

L'Aina està a punt de fer sis mesos i ja diu "pa-pa". El seu pare està emocionat perquè ell és el protagonista de la seva primera paraula. El que no sap és que el que surt de la seva boqueta encara no és una paraula, sinó una protoparaula, segons els experts. Són les primeres síl·labes que pronuncia un nadó mentre s'està preparant perquè, quan tingui aproximadament un any, deixi anar la que realment sí que serà la seva primera paraula. Estarà formada per un parell de síl·labes, no més. Probablement serà també papa , mama , pipí o caca . Això sí, els atribuirà conscientment un significat que ja ha après, perquè ja relaciona el que veu amb el que diu.

El camí per arribar a aquest moment comença quan la criatura arriba al món i al voltant seu sent parlar. Els experts anomenen precursors del llenguatge tots els comportaments que tenen lloc abans que la criatura digui les primeres paraules. "Començar a parlar és el fruit d'una sèrie de guanys i una sèrie de capacitats", explica Laura Bosch, coordinadora del grup de recerca APAL de la Universitat de Barcelona, que, juntament amb Pilar Prieto i Alfons Igualada, del Grup d'Estudis de Prosòdia de la Universitat Pompeu Fabra, investiguen en aquest camp, en un projecte finançat per RecerCaixa.

El miracle del llenguatge és fruit d'un aprenentatge complex que es produeix al llarg del primer any de vida. Poc després de néixer el nadó descobreix que les paraules tenen sons diferents, que hi ha diferents maneres de parlar i que hi ha diferents idiomes. Des dels primers dies de vida ja distingeix patrons d'entonació i sons. En el camí cap a la primera paraula es podria parlar de tres grans moments: els primers balboteigs, l'aparició de les protoparaules -a partir dels 6 mesos- i la primera paraula -que pronuncien al voltant dels 12 mesos-. Hi ha criatures que poden passar de puntetes per la segona etapa. També n'hi ha que poden trigar més o menys a assolir cada fita. "És el cas dels prematurs", apunta Bosch, i matisa que això no vol dir que més endavant hagin de tenir cap dificultat amb el llenguatge.

Mira qui parla

Més enllà de distingir que al seu voltant pronuncien sons, el nadó també necessita desenvolupar habilitats motrius. Al seu aparell fonador encara li falta capacitat de coordinació. Per pronunciar un so concret cal fer oscil·lar les cordes bucals i obrir i tancar la mandíbula d'una manera determinada. Fins als 6 mesos no són capaços de fer totes dues coses de manera prou coordinada per dir diferents síl·labes. Aleshores comencen a balbotejar i a vocalitzar. "Pa", "ma", "ta" acostumen a trobar-se en el repertori de les primeres síl·labes.

Tot i que els sons que pronuncien no tenen un significat, sí que tenen un clar potencial comunicador, ja que engresquen els adults a interactuar amb ells. Ells s'adonen de l'atenció que desperten, i com que els encanta fer totes aquelles coses que als pares els fan gràcia, practiquen i practiquen fins que al voltant de l'any aconsegueixen dir paraules amb intenció, encara que els faltin síl·labes. La primera paraula amb intenció acostuma a ser papa o mama , seguides per les escatològiques pipí i caca , o altres de ben útils com qui , que vol dir aquí . També construeixen les seves paraules a partir del que senten i el que associen. Per això de vegades també pronuncien paraules associades amb els sorolls, com tac per rellotge o brum per un cotxe.

Un entorn favorable

Els pares poden facilitar el camí cap a aquesta primera paraula i, de fet, plantar la llavor del seu interès pel llenguatge. "Un bon entorn afavoreix", afirma Bosch. És important estimular-los parlant. Però en adreçar-se a un nadó no és tan important la quantitat de conversa com la qualitat. "Cal parlar-li quan t'està escoltant i mirar-lo a la cara, hi ha molt bones ocasions: aprofitar el moment del bany, de canvi de roba, el menjar o el joc", afirma Bosch. La criatura també s'engrescarà més si nota que, tot i no parlar, l'adult para atenció als seus gestos, que també són comunicació. Això vol dir que quan els cuidadors tenen més capacitat d'empatia i coneixen les mirades del nen per indicar què vol o entenen que llepa una cosa perquè té gana o una altra perquè li fan mal les dents, també obren camí a l'expressió del llenguatge.

D'altra banda, hi ha la manera de parlar-hi. No cal menjar-se síl·labes, ni fer veu de poca-solta. Però sí que el ritme i les pauses ho fan tot més fàcil i engrescador. "Els adults parlem als nens més a poc a poc, amb una entonació més exagerada, i això els ajuda", explica Bosch, que afegeix una sèrie de recomanacions que poden ser útils perquè els pares afavoreixin l'adquisició del llenguatge. Cal fer servir frases més curtes. Les pauses els ajuden a distingir on comença i on acaba una oració completa. També és útil fer pauses marcades entre paraules, perquè les pugui distingir una per una, com unitats. "Entre els 7 i 8 mesos són capaços de detectar formes de paraula dins les frases", explica Bosch. L'equip que dirigeix la investigadora té la tecnologia per mesurar l'atenció dels nadons respecte al que veuen o el que escolten. La repetició també els ajuda. "Podem reformular la mateixa pregunta diverses vegades: agafes una nina i li dius «Mira la nina [pausa], On és la nina? [pausa], Que bonica que és la nina»", explica Bosch.

El poder dels gestos

Els nadons són uns grans imitadors. Així és com aprenen. Són molt sensibles a les ganyotes dels pares i, en general, als gestos facials, fins al punt que l'expressió de la criatura sovint s'assembla a la dels pares o cuidadors. I també hi ha similituds en les primeres produccions de paraules. "Diversos estudis han demostrat que els nens d'un any són capaços de produir sons amb uns patrons prosòdics similars als de la llengua que els envolta, fins i tot abans de dir les primeres paraules", afirmen Bosch, Prieto i Igualada.

La Mireia té set mesos, està asseguda al seu cotxet i assenyala un peluix que li ha caigut a terra. Un petit gest que és un pas de gegant. En el procés de comunicació hi juga un paper important el que els experts anomenen pointing , és a dir, assenyalar coses. Dins del projecte RecerCaixa, Igualada ha fet el seguiment de diferents nadons durant el seu primer any de vida per veure si els nens que més assenyalen tenen més facilitat a l'hora de dir la primera paraula. "L'aparició primerenca del pointing prediu un desenvolupament primerenc del llenguatge", diu Igualada. Mirar i assenyalar, com fa la Mireia per reclamar el seu nino, és una de les primeres maneres de comunicar.

El següent pas és coordinar de manera simultània aquest gest i el llenguatge, una fita que comencen a assolir ja durant l'etapa de balboteig. Quan la criatura arriba a l'any, l'ús que fa del gest d'assenyalar ajuda a predir com avançarà en el desenvolupament del llenguatge. Quan diu una paraula com menjar mentre assenyala un objecte relacionat, com una galeta, indica que tindrà més facilitat a l'hora de fer un pas més enllà i dir-ne dues de seguides amb un significat complet.