Segur que molts li heu sentir explicar que la mare no va veure amb bons ulls que ell, un noi que apuntava en el món de la banca, fes una giragonsa professional i decidís estudiar magisteri. Potser és per això que l’àmbit de les finances s’ha tornat tan agressiu! Perquè l’educació li va rampinyar un valor segur, que mai no ha deixat d’anar a l’alça.
I és que la meva parella de columna a l’ARA s’ha fet una veu pròpia en un entorn tan complex com el de l’escola. I fixeu-vos bé que dic escola, i no educació. Perquè els que parlen d’educació sovint fan un bell discurs sense chicha, que diria en Jaume; però ell d’això no en sap. En sap d’exemples i noms propis, de companys de feina i d’escoles entranyables.
Ell és el mestre que escriu, que surt a la tele, a la ràdio, que fa conferències i que, tot i aquesta omnipresència, lluny de fatigar-nos, se’ns ha fet familiar. “Mira-te’l, un altre cop en Jaume!” Llavors parem l’orella, o llegim o mirem amb atenció la pantalla, perquè sabem que les seves paraules tindran el pudor que garanteix el seny i la gosadia que fa possible l’humor.
Se’ns jubila
Ho acabo d’escriure i, per tant, ara ja ho sabeu: a en Jaume li toca jubilar-se. El jove que anava per fer de comptable és avui l’home que ha fet camí en el món de les escoles. Ens seguirà fent costat, això sí. Perquè no sabem exactament si fer de mestre té a veure o no amb la vocació, però sí que tenim clar que els bons mestres esdevenen per sempre delicats baluards contra l’estupidesa humana.
Entre el jove que era i l’home que és han plogut diverses lleis, reformes, imposicions i prohibicions. Se n’ha sortit amb un paraigua i una brúixola. I sota el paraigua, una divisa invariable: res amb excés d’entusiasme, ni amb massa pessimisme. I, a la brúixola, el nord del dia a dia, del nom concret i del gest de la mà esquerra per afavorir la convivència. Aquest és el nostre Jaume. La Veu -escrit així, en majúscula- que ha sobresortit i de la qual, des de la coincidència o des de la discrepància, ens sentim orgullosos.
Ell no sap que avui li dedico aquest article. Si l’arriba a llegir segur que em trucarà i deixarà anar alguns improperis. Després, no gaire després, dirà: “Però és mono”. I la seva condescendència em farà feliç. Per una mena de felicitat que abriga. Per una felicitat coneguda per tots els que sabeu exclamar: “Mira-te’l, un altre cop en Jaume”.
