Els premis no eduquen

Ja fa temps vaig dir en aquestes pàgines que els premis, com els càstigs, no tenen sentit en l'educació dels fills. Principalment perquè rebaixen la qualitat moral de la conducta, tant del nen ("Ha recollit o estudiat perquè li agrada fer les coses bé o només per interès?") com dels pares ("Em porten al parc o em compren la joguina perquè m'estimen molt o només per fer-me estudiar més?"). 

El que no sabia aleshores és que fa dècades que està científicament demostrat que els premis, a més, no funcionen. Diversos estudis amb criatures i amb adults han provat que els premis no tan sols no estimulen la conducta premiada, sinó que la redueixen. Es donen, per exemple, puzles a dos grups de joves; a uns se'ls ofereix un premi si els resolen, als altres no. Resultat: més tard, en el seu temps lliure, els que no havien sentit a parlar de cap premi feien més puzles, voluntàriament. L'explicació dels psicòlegs parla de la motivació interna o externa. Tenim més ganes de fer les coses quan pensem que les fem perquè volem, perquè ens agrada, que no pas quan pensem que les fem perquè algú ens ho demana, ens ho ordena o ens paga per fer-ho.

L'efecte perniciós dels premis no ens hauria de sorprendre: ho veiem cada dia. El premi per excel·lència, pels adults, són els diners. Ens paguen, i sovint molt, per treballar. Conseqüència: no treballem si no ens paguen. Estem esperant que arribi l'hora de plegar, o el dissabte, o les vacances, o la jubilació, per deixar de fer la nostra feina. I aleshores fem activitats, esport, o manualitats, o voluntariat, o excursionisme, que sovint requereixen encara més esforç que la feina, però per les quals ningú no ens paga (sinó que sovint hem de pagar). Les poques persones que s'estimen tant la seva feina que continuen fent-la quan ningú els paga és perquè hi troben una satisfacció diferent dels diners.

Sembla que els premis inesperats ("Com que has tret bones notes, anirem al zoo") sí que són motivadors. Però igualment em semblen mesquins; no vull que els meus fills pensin que els porto al zoo només per les notes. A diferència dels premis, els elogis sí que poden ser positius. Però, compte, no tots. Són generalment positius els elogis relatius a l'acció concreta que no comportin pressió ("Quin dibuix més maco", "Has deixat l'habitació molt endreçada"). Però els elogis generals a la persona ("Ets una nena molt bona", "Ets molt bon estudiant") o els que es perceben com a pressió ("Estic molt orgullosa de tu", "Continua així i arribaràs lluny") resulten desmotivadors: el nen pensa que el llistó és ara més alt i que no serà capaç de superar-lo.