Famílies... parlem-ne
M. JESÚS COMELLAS

Ens precipitem i actuem abans d’hora?

Potser ens fa por que entenguin què els passa. Si no, per què no els deixem temps? Ens anticipem, parlem i els diem què han de pensar abans d’escoltar què diuen i, sobretot, abans de deixar-los descobrir què pensen, què senten, què desitgen i, sobretot, com interpreten el que veuen.

Potser s’ha dit, amb massa freqüència, que cal preveure les dificultats i saber evitar-les, sense veure que formen part de la vida. I poc s’ha insistit en la importància d’aprendre a detectar-les, explicar-les, entendre-les i gestionar-les tant de cara al present com al futur.

És important deixar que la canalla posin paraules al que els passa i això demana temps; temps de silenci, a vegades; temps de cara enfurrunyada; temps per trobar les paraules. Les preguntes: Com estàs? Què penses?, Com ho veus?, Què faries?, Vols que en parlem?, són importants si no es fan com en un interrogatori i amb impaciència, sinó com a acompanyament per endreçar sentiment i estats d’ànim. Per això cal evitar ser intèrprets dels pensaments de la canalla.

No cal donar una resposta que canviï el seu pensament sinó ampliar-ne les possibles interpretacions. I per això cal evitar aquells eslògans tan fàcils -“no et preocupis, ja saps que això li passa a tothom, etc.”-, que tenen la doble intenció d’evitar que s’ho passin malament i que notin que els volem ajudar, que els estimem. De fet, també respon a aquesta intenció tan poc sòlida que diguem coses com ara “que siguin feliços”, “que s’ho passin bé”, que en realitat són desitjos que dramatitzen el creixement més que l’afavoreixen.

Cal deixar-los un espai d’intimitat perquè s’adonin del que senten, que ho identifiquin, que preguntin o que demanin. Els segrestem la vida interior abans que la puguin gaudir. És important donar-los tranquil·litat, estar al seu costat, i la millor manera de fer-ho és creure en la capacitat de l’infant de comprendre, d’assimilar matisos i aprendre de forma autònoma a gestionar les situacions que, de fet, haurà de resoldre quan estigui en el seu grup d’iguals, a l’escola o, més endavant, en altres contextos. Aquest és el procés de la maduresa, de saber-se persona, de tenir un diàleg amb si mateix que li ha de permetre explicar als altres què sent i per què se sent d’una determinada manera.