Sempre es diu que la canalla que té petites responsabilitats a casa sembla que té més maduresa. Si és així, per què no els demanem que n’assumeixin algunes aprofitant que fan tantes activitats?
Tenim com a preocupació principal els resultats escolars i tenim la creença que amb més dedicació milloren. Per això, per poc que puguem, tendim a alliberar-los de responsabilitats domèstiques i, fins i tot, de les que han de tenir per organitzar els seus materials. Però no es posa només aquesta excusa per no delegar en ells petites responsabilitats. En alguns casos, el fet que no sempre aconsegueixin fer-les bé i que això obligui els pares a refer-les fa que s’opti per no demanar-los res, perquè “Nosaltres ho fem millor, més ràpidament i així no ens enfadem per aconseguir que ho facin”. I ens justifiquem dient que “Així poden estudiar o jugar”.
És cert que nosaltres tenim molta pràctica i això ens dóna avantatge. Si ho fem nosaltres no caldrà que ens enfrontem amb ningú. Ho fem i no en parlem més. I creiem que ja els arribarà el moment i que ja ho sabran fer encara que no ho hagin practicat.
Però queda clar que no només de lletra i de deures escolars es viu, sinó que cal aprendre també a cuidar-se, a participar i practicar per saber resoldre correctament el dia a dia. Per fer bé una truita n’haurem d’haver fet moltes, i a vegades ni així.
I és que educar a casa és afavorir que la canalla aprengui a viure. I això ho hem de fer cada dia a casa, i no esperar que ho faci l’escola. Queda clar que no s’aprèn en un moment, per això a mesura que es practica es fa millor, i si els donem oportunitats respondran. No cal que ho resolguem nosaltres, encara que algun dia anem més tard o el sopar estigui massa salat. També caldrà no repetir constantment que els resultats no han estat els desitjats, sinó, en tot cas, preguntar quines mesures han pres, per veure si eren les que calia, o mirar si faltava alguna informació, però sempre deixant aquell marge de confiança que permet fer l’aprenentatge sense una mirada massa crítica. I recordar que als llocs on anem no hi ha sempre persones que ens ho resoldran tot i per això cal que siguin més autònoms. Aconseguit això, després ja podrem anar a perfeccionar els detalls que sovint se’ns escapen quan no hi ha pràctica de fer-ho.
