En família

Qui té por dels dos anys?

Ja tenia el títol de pediatre a la butxaca quan vaig llegir per primer cop, en llibres americans sobre puericultura, l’expressió “ the terrible twos ”, els terribles dos anys. Semblava que els nens de dos anys eren negatius, rebels, agressius, ingovernables, ploraners, propensos a les rebequeries... Una edat difícil que els pares vivien amb angoixa.

Em va sorprendre. Ni com a membre d’aquesta societat, ni com a pare, ni com a pediatre en formació, havia sentit mai a dir que els nens de dos anys plantegessin uns problemes especials. Ans al contrari, semblava una “edat ideal”, superats ja els plors incomprensibles dels nadons, molt lluny encara dels possibles conflictes de l’adolescència. Els nens de dos anys ja parlen bastant, els entenem i ens entenen; quan ploren podem esbrinar habitualment quina és la causa i posar-hi remei. Caminen, corren, pugen i baixen, exploren el món, alguns comencen a jugar amb altres nens. Observar les seves activitats és agradable i entretingut.

Són macos i són graciosos, els agrada sentir històries i de vegades les volen explicar, podem passar amb ells estones molt divertides. Ja no ploren quan els vesteixes o quan els deixes uns segons sols, et poden ajudar obeint instruccions senzilles, aprenen a fer gràcies que poden repetir a petició de familiars i amics. Alguns, fins i tot, comencen a dormir gairebé tota la nit. A vegades parlàvem de “l’edat del no” o “l’edat del per què”; però això semblava més una curiositat o una lleugera molèstia que un problema. ¿Com es possible que una cultura, d’altra banda molt pròxima a la nostra, consideri “terribles” uns nens tan simpàtics?

Ara mateix es poden trobar prop de mig milió de pàgines d’internet amb l’expressió “ terrible twos ”, però només unes vint mil per “terribles dos” en català o castellà (probablement gràcies a les traduccions d’aquell llibre en anglès que jo llegia; sospito que si hi hagués hagut internet fa trenta anys no hi hauríem trobat gaires “terribles dos”). Fa uns mesos, en un taller a Anglaterra, voluntàries de grups de suport a l’alletament em van comentar el problema que tenien moltes mares quan els fills arribaven als dos anys, ja que se sentien perdudes i aclaparades pels canvis en la conducta dels nens. “Doncs a Espanya, deia jo, les mares semblen més aclaparades amb els nadons, però no sembla que tinguin especials preocupacions als dos anys”. Vaig tenir un pensament, agosarat i probablement fals, però us el vull explicar. Potser un nen de dos anys, cridaner, expressiu, mogut, desordenat, desobedient, sense respecte per l’autoritat o les normes i una mica brut, s’assembla més a un adult espanyol que a un adult britànic.