No cal ser Sherlock Holmes per saber si en una casa hi habita un marrec. Les pistes són tan evidents que literalment has d’esquivar-les per no ensopegar i fotre’t de lloros: ninos mutilats, cromos que ja no són moda, pedres del pati que encara que no ho sembli són minerals molt valuosos, per no parlar dels residus orgànics enganxats en racons inversemblants provinents del berenar d’ahir o potser, fins i tot, d’abans-d’ahir. Però no patiu, no vull fer-vos perdre la gana parlant de les fermentacions espontànies de la meva llar. Vull parlar d’una altra pista infal·lible per saber que hi ha canalla a casa. Parlo dels treballs manuals.

Sí, companys. Parlo d’aquests treballs manuals que s’amunteguen a les prestatgeries amb tanta celeritat que diries que de nit copulen i es reprodueixen. Parlo d’estris difícils de definir fets amb fang i amb ampolles buides d’aigua i amb oueres i amb tot de coses que sovint no tens i et fan anar al contenidor groc d’amagat no fos cas que t’enxampi un veí i pensi que la cosa està molt, però que molt fotuda. Va, que aixequi la mà el pare o mare que no s’hagi trobat amb el dilema de què fer de tanta obra d’art, que no hagi fet mans i mànigues per emmagatzemar les manualitats del seu cadellet sense haver d’envair el pis del costat com si fos Crimea.

Sí, es fa difícil, però hi ha un dia que et revesteixes d’esperit i comences a fer una selecció natural. Vull dir que un dia fas neteja i llences les escultures. Amb un nus a la gola, això sí. Jo ho vaig fer fa pocs mesos i encara no ho he superat. Per això, quan ahir el nen em va arribar a casa i em va dir que em portava una manualitat, vaig posar-me a tremolar. Però, contra tot pronòstic, el que em va posar al canell era una cucada: una polsera amb mil colors feta de gomes. “¿Això ho has fet tu, fill meu?” No m’ho podia creure. Tan cofoi estava de la seva inventiva i habilitat que quan em va demanar anar a comprar més gomes no vaig trigar ni un segon.

Un cop a la botiga xinesa alguna cosa em va dir que la iniciativa del meu nen no era tan original com jo pensava. La cua de nens amb pares cofois buscant gomes de colors arribava al final del carrer. Es veu que mig Catalunya fa polseres de colors. Qualsevol altre pare estaria decebut. Jo no. Potser tots els nens fan polseres, però la que jo porto al canell és la més bonica del món.