"Fer política té un cost familiar"

"Fer política té un cost familiar" / FOTO: PERE TORDERA Zoom

Segurament parlo més de la gran que de la petita perquè està vivint una etapa més difícil. I també perquè li he pogut dedicar menys temps. Crec que no vaig ser capaç d'estar amb ella les hores que calia.

¿Em parles d'un període en concret?

Sí, quan va entrar a l'institut, un moment que va ser un xoc brutal per a ella. En aquella època hauria d'haver estat més al seu costat.

Què hauries pogut fer?

Passar estones junts, escoltar-la més, xerrar als vespres. Ara m'adono que llavors va haver de madurar amb molta rapidesa. Que es va endurir. ¿Això és dolent? Doncs no, no crec que sigui cap drama, però aquella experiència va condicionar el seu caràcter.

Com és aquest xoc?

En el pas de la primària a l'ESO et trobes que, després d'anar tota la vida amb les mateixes amigues, de sobte el teu grup de referència ja no hi és, que no hi ha ningú amb qui puguis comptar sempre.

Ja ho entenc.

Passat un temps, superada aquesta fase, comences a sentir-te autònom, a demanar més, a exigir cada cop més marge per fer el que vols fer. I tu, com a pare, en aquesta etapa més conflictiva, sovint et trobes dient coses a la teva filla que et sobten, coses que no pensaves que li arribaries a dir, però són el mateix que et van dir a tu a la seva edat. Per tant, en alguns aspectes la gran ja sap què vol. Ho té molt clar i exerceix de preadulta. Això fa que hi hagi un diàleg constant sobre les normes, sobre els límits. I aquest diàleg a vegades té formes una mica dures.

I la petita?

La gran i la petita són dos caràcters diferents, fins i tot et diria que complementaris. S'estimen molt. Amb la petita la relació és molt més fàcil, molt agradable i normal. La vaig a buscar a l'escola. Fa moltes activitats. Canta en una coral, balla com a Boollywood, ara potser farà piano. Gaudeixo especialment de la relació que tinc amb la Berta.

Una filla és una font de preocupacions i l'altra és un aliat, un suport.

No es pot dir mai, però em sembla que quan la petita tingui l'edat de la gran s'estarà més per casa. Ja ho veurem. En tot cas, ser pare suposa un aprenentatge constant. Has d'anar fent sobre la marxa. I a aquesta falta de preparació, en el meu cas, cal afegir-hi un divorci, ara fa dos anys. En política es veuen sovint les separacions.

Per què? Explica-m'ho.

No es tracta de fer-se el màrtir, però és la veritat. La majoria dels que han fet d'alcaldes, de diputats o que s'han dedicat intensament a la política et diran que el cost familiar que has de pagar és alt perquè costa dissociar les hores de feina de les de família. El telèfon sona en qualsevol moment, a les nits, els diumenges. Les reunions són als vespres. Tens molts actes els caps de setmana. Passeges amb els teus i la gent t'atura i t'explica el seu problema. I tenen dret a fer-ho, esclar. Però tot plegat acaba erosionant la relació.

Per força.

I un cop prens la decisió de separar-te, hi treus dramatisme. Però abans no la prens pateixes perquè hi ha moltes variables a tenir en compte i una de les que pesa més és com afectarà els fills. Va ser un trasbals important. Ara bé, em va sorprendre la capacitat d'adaptació de les meves filles, la maduresa amb què van assumir ràpidament la nova situació.

Què més admires?

Malgrat el moment difícil amb la gran, quan la veig em cau la bava. Aquest punt de duresa que té i que sovint m'amoïna també em fa sentir orgullós. I penso que ja està bé així, que li serà útil per defensar-se a la vida. Penses en tot plegat i esclar que moltes coses haurien pogut ser d'una altra manera. Però has d'apartar tots aquests pensaments. El que compta és que sigui feliç.