Hormones, guix, etcètera

La poesia és inútil

La idea que els coneixements han de ser útils, i que la utilitat va lligada d’alguna manera a la producció d’alguna cosa material o a l’obtenció de diners, és tan general que els alumnes d’en Benet no se n’escapen. Però no deixa de ser curiós, em diu, que la classificació, en dos grans grups, del que és útil i el que no ho és, sigui tan arbitrària. ¿Són més útils les matemàtiques que la literatura? ¿L’anglès que la filosofia? El meu amic Benet m’explica que, de tant en tant, dedica una estona de classe, inspirat per La utilitat de l’inútil, el magnífic llibret de Nuccio Ordine, a discutir amb els alumnes sobre el rendiment final, si el considerem en termes de felicitat, de llibertat, de democràcia i d’altres intangibles, dels coneixements que no tenen res a veure amb les finalitats utilitaristes ni amb l’acumulació de diners.

Buscant respostes

Per què aprenem literatura? Per què ens hem d’esforçar a entendre el català aspre d’Ausiàs March i a interpretar la seva concepció de l’amor? “Sabeu per què? -els pregunta en Benet-. Doncs perquè és difícil”. Jo no sé si els alumnes l’acaben d’entendre, però la idea m’agrada. El repte de la dificultat justifica l’interès de l’objecte d’estudi. És com un joc. És un exercici intel·lectual. Els estudiants potser no faran servir per a res els versos d’Ausiàs March, però l’esforç per entendre’ls no és gaire diferent del que cal per entendre qualsevol altre text complex que tracti temes que encara no ens resulten familiars. “En definitiva -els diu en Benet-, a les aules no hi venim a aprendre coses, sinó a una única cosa tan útil com inútil: aprendre a aprendre. I aprendre demana esforç”.

Li pregunto si arriben a entendre March, i em diu que això no té gaire importància. De la mateixa manera que només entenem parcialment l’economia del país on vivim, o el clima, per no parlar de com funciona un ordinador, un avió o un bisturí làser, els alumnes entenen Ausiàs March a trossets, i en Benet se sent satisfet encara que només un alumne, potser una noia tímida que seu a l’última fila, proclami amb alegria, després d’una estona de lectura i de comentaris, que acaba d’entendre aquests quatre versos inútils: “Amor, de vós, jo en sent més que no en sé / de què la part pitjor me’n romandrà, / e de vós sap lo qui sens vós està. / A joc de daus vos acompararé”.