La pobra nòvia del meu amic

Un amic separat em diu que no entén que els seus fills no parin de qüestionar-li la seva nova parella i en canvi no critiquin mai la seva mare. Per què estan tan cecs?, em diu. Per què són tan poc objectius? Tots tres adoren la seva mare, de qui ell es va separar, i en canvi no poden veure la seva nova amiga, que és precisament la seva elecció amorosa i entusiasta. El tema em sembla d’un gran interès, i ens embarquem en una conversa entre filosòfica i antropològica. És un fet que les criatures, amb comptades excepcions, consideren que els seus progenitors són una meravella, i que aquestes mateixes criatures veuen sovint amb disgust les noves parelles dels seus pares.

El que sembla evident, li dic, és que als humans no ens agrada qüestionar la nostra identitat. I els pares són part d’aquesta identitat, de nosaltres mateixos i de la pròpia autoestima. No hi ha ningú que trobi lleig el mar, o la lluna, o la neu, perquè si no la nostra relació amb el món seria insuportable. Com que són coses indiscutibles, ens agraden. Al món, per exemple, és evident que hi ha ciutats que agraden més a la gran majoria de la gent, i ciutats que disgusten a molta gent. No direm noms per no empipar ningú, però és un fet que els que han nascut en alguna d’aquestes ciutats lletges troben que són meravelloses i s’inventen tota mena de raons per justificar-ne la bellesa i l’interès, encara que la resta no pensin el mateix.

Com la lluna i el sol

Els pares són com la lluna o com la ciutat on hem nascut. Només són qüestionables des d’una raó que anirà guanyant terreny a mesura que ens fem grans. En canvi l’amiga del pare o l’amic de la mare són incorporacions discutibles des del principi, i acostuma a passar al revés: només seran estimables des d’aquesta raó que anirà guanyant terreny amb l’edat. Els fills més grans accepten molt millor les noves parelles dels pares.

I on ens porta, tot això? Doncs a una conclusió important per als separats: per respectar la identitat dels fills és imprescindible que mantinguem el respecte pel progenitor de qui ens hem separat. Però això no impedeix que ens comportem amb naturalitat amb les nostres noves parelles i que davant dels problemes d’acceptació hi posem una mica d’humor. Només així els fills entendran que la nova relació no posa en perill la seva identitat ni la seva família.