"En un poble s'espavilen més"

Sóc de poble, d'un de molt petit, Os de Balaguer, a la Noguera, i em va costar assumir que els fills creixerien a Barcelona. Ser nen en un poble petit vol dir fer vida al carrer, campar a la teva, i això fa que t'espavilis més.

Hi torneu sovint?

Procurem anar-hi els caps de setmana, tot i que és lluny. Allà la canalla té una actitud diferent de la que tenen els nens a Barcelona. Es tornen més trapelles. S'escapen més. Em fa patir veure'ls marxar.

S'escapen?

Són una colla, tots de la seva edat, i se'n van cap a la muntanya. Mai no saps ben bé on són. Fins al punt que algun cop l'hem amenaçat de castigar-lo amb no tornar al poble. És un lloc on hi ha uns barrancs que fan molt respecte. Ho conec bé perquè jo també m'hi escapava. I és perillós.

Què més feies tu que ara et fa patir?

Les bicis. Jo també hi anava però llavors no hi havia tants cotxes. Al Pol el coneix tothom. És veritat que va molt més descontrolat que a Barcelona, però, de fet, com que tothom coneix els fills de tothom, també tothom els vigila. Quan no saps on és el teu fill, surts al carrer, preguntes a qualsevol i et diu que fa cinc minuts l'ha vist en tal lloc. Això a Barcelona és inimaginable.

Cert.

A vegades també em costa fer entendre als meus fills coses de sentit comú, coses que són fàcils d'entendre. Que això sigui difícil amb la petita és normal. Però que no les entengui el gran em desespera i penso que potser ho entén però que passa de tot.

No seria estrany.

I passa que un dia es fa mal fent justament el que li has dit mil cops que no fes. I penses que finalment deu haver après la lliçó. Però no. I veus que continua fent igual.

Uf.

I t'asseus amb ell. I ho parleu. I mires de fer-li entendre. I a vegades tens dubtes. I et planteges si és culpa teva, si estàs fent alguna cosa malament. Sóc bon pare o no? Això t'ho preguntes quan et desesperen, quan t'acaben la paciència. I tens la temptació de dir al teu fill: mira, tu mateix, ja t'ho faràs.

Suposo que la seva feina és ser tossuts.

Esclar. I també t'agrada que tinguin caràcter, que defensin la seva manera de fer les coses fins al final.

Al poble què feu plegats?

Fem molta vida social. Sovint quedem amb altres famílies per sopar, per dinar. Anem a menjar a la muntanya. Ara aviat anirem a collir te de roca, que és una herba que va molt bé per als constipats i floreix a l'agost. A la primavera, un cop a l'any, anem a collir farigola, perquè a casa prenem moltes infusions. I aquest hivern vam plantar amb uns amics uns quants arbres fruiters, sobretot cirerers, i ho hem fet amb els fills. I de tant en tant els anem a veure.

Quines coses dels teus fills et fan pensar?

M'amoïna que es barallin. S'estimen molt, i es protegeixen, i no poden estar l'un sense l'altre. Però la petita porta malament que el gran li robi protagonisme. Aquesta guerra constant em carrega. I del gran em preocupa que no expliqui gaires coses. No sé què fer per tenir-hi més complicitat. Fer-li preguntes no serveix de res. Ara estic intentant explicar-li coses que em passen a mi, establir un diàleg de manera més natural, i sembla que la cosa funciona.

Descriu-me una imatge que t'agradi.

M'agrada molt veure com parlen entre ells, quan s'expliquen coses sense saber que els estàs observant, quan parlen com si fossin adults. Qualsevol cosa que facin t'agrada veure com la fan. Ara són uns anys en què vius les coses amb molta intensitat. Qualsevol cosa que fas amb ells et fa pensar que l'any vinent serà diferent, que tot passa amb massa rapidesa, que tot se t'escapa.