EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

El petit insubmís

No sé si us passa, a vosaltres, però, tot i fer uns quants dies des de l’inici de les vacances d’estiu del nen, hi ha matins que encara em llevo esperitat pensant si la roba d’esport està neta i planxada. Dos segons i un esglai més tard m’adono que no, que ja no cal patir per la roba d’esport ni per la muda de després ni per la gorra i la protecció solar, que ara el que toca és desempallegar-nos a poc a poquet de les rutines adquirides durant deu mesos de treballs de recerca sobre els paisatges naturals, de sabates que amaguen vuit metres cúbics de sorra del pati, despertadors que no sonen, taules del vuit que no hi ha manera d’aprendre’s i rècords mundials d’arribada a la porta de l’escola amb el llençol marcat a la galta.

Sí. Aquests primers dies d’estiu, per molt que anem a la platja i ens dutxem quan tornem, encara fem olor d’escola. Jo mateix encara tinc al cap el festival de fi de curs, aquesta funció entranyable que els nens preparen durant dies i malgrat els nostres interrogatoris ens amaguen com si fos un secret d’estat. Tanco els ulls i encara veig l’actuació del meu nen i la immensa satisfacció que em va produir saber que havia estat el principal instigador de canviar la cançó de One Direction que havien triat les nenes de la classe per un gloriós Mamma Mia d’Abba barrejat de manera força surrealista amb un poema de J. V. Foix. Però, com cada any, el que em va fascinar més són aquests nens desconeguts per mi que decideixen no fer el que toca, aquests petits insubmisos que, per vergonya o timidesa, decideixen que una cosa és cantar a classe amb els amiguets de tota la vida i una altra de ben diferent fer-ho davant 300 pares cofois i desencaixats per la calor apuntant-los amb un iPhone 5.

Sí, no ho puc evitar, tota la meva complicitat va pel que es col·lapsa i no fa res, per la nena menuda que no es veu, tapada darrere la reina del ball, pel que es planta i en comptes de ballar es treu una mandonguilla del nas, pel que no pot o no vol seguir la resta, pel que des del seu món interior ens mira i es pregunta què fem allà tots mirant-lo, pel que aterrit i paralitzat busca un rostre conegut entre el públic i just quan falten deu segons per acabar la cançó troba la mirada de la seva mare que l’acarona i llavors, alleujat, esbossa un somriure més gran que totes les coreografies fetes i per fer. Va per tu, xaval!