Un dels secrets que els meus fills hagin menjat gairebé de tot, des de ben aviat, ha estat -probablement- la fantasia. Quan hi havia un aliment saludable, que tenia un lloc preeminent a la cuina familiar i que a ells no els agradava, no els obligava mai a menjar-lo. Però a vegades m'inventava contes perquè els caigués simpàtic. Aquest va ser el cas dels pèsols. Bona part del mèrit que en mengin i els agradin va ser del pèsol Narcís.
El pèsol Narcís era un pèsol que un dia va venir del mercat a casa amb tots els seus amics per convertir-se en un plat ben apetitós i el pobre es va quedar amb un pam de nas perquè el nostre fill preferia la mongeta, prima i llargaruda, tan rodonet i escotorit com era ell. Però el pèsol Narcís tenia paciència, sabia que de vegades calia esperar anys i panys per agradar als nens i ell, mentrestant, es dedicava a fer saltirons invisibles per tota la casa amb els amics. Cada cop que saltava ho descobríem perquè feia un sorollet molt divertit. També li agradava saltar quan era dins la panxa. Alguns nens, per comprovar si era veritat, se'l menjaven i resulta que feien ganyotes perquè encara no els agradava.
Un pèsol persistent
Però el pèsol Narcís era màgic i, si el nen encara no el volia, tornava un altre dia i continuava fent saltirons. Fins que un dia el nen se'l va menjar i li va agradar. Aleshores, el pèsol Narcís va ser molt feliç. Tan i tan content es va posar que li va explicar tot de plats que podia cuinar amb ell. Alguns eren disbarats que el feien riure, com ara pèsols amb iogurt. "Ai, perdó, això no", deia el pèsol.
I és que la imaginació i la fantasia són grans aliades no només per educar, sinó també per jugar, per generar complicitats, rialles i moments màgics, per divertir-nos amb els nostres fills i per nodrir la seva creativitat.
