ARA Criatures

No pot ser casualitat que en menys d’un mes, en tres circumstancies diferents, mares “heteros” hagin fet comentaris sensuals sobre joves nois esportistes. L’últim ahir mateix quan recollia als nens a la classe de psicomotricitat i s’ha apropat un dels monitors, amb uns braços de vint-i-pocs anys inflats per les peses i una samarreta ajustada que convidava a imaginar uns abdominals d’aquells de tableta de xocolata. Read the rest of this entry »

Ara sí que ja tenim “el tema“ controlat. Em refereixo a la tita dels meus fills. Espero que d’aquí molts anys, si llegeixen això, no “m’esbronquin” per fer pública la seva intimitat… Hem arribat a la conclusió, la meva dona, jo, els amics al Facebook i el pediatre, que el millor és veure com evoluciona la pelleta i evitar fins l’últim moment una operació.
Així que ara sí que hem sistematitzat “el tema” i abans de dormir juguem a treure el capullet. El que no sé és fins a quina edat jugarem els tres ni quan, a mi, em faran fora del joc. Si fa uns anys m’haguessin projectat l’escena, m’hagués posat a riure d’incredulitat. Però bé aquesta és una de les “meravelles de la maternitat”: sempre supera la ficció.
I després d’entrar en “el tema”, he descobert a través de la intervenció d’amics i companys, que molts homes estan operats de fimosi, i fins i tot de ben “grandets”. Per experiència vital era impossible endevinar-ho, no és un tema que es parli durant el cafè ni a l’ascensor, i a les platges nudistes, no acostumo fixar-me en els genitals dels altres, ni els masculins ni els femenins.
El que no acabo d’entendre és perquè quan deixo els nens amb els meus pares, l’avi és l’encarregat de posar la pomada a la tita dels bessons. L’avia té més experiència en tites que jo, i segurament més que l’avi…
No entendré mai aquesta “cosa de sexes”.

Aquest estiu, tornant en cotxe d’un rodatge, el realitzador es gira i ens diu al meu company càmera i a mi: “parlem de prepucis”. I jo em vaig quedar amb cara de peix, pensant “ai coi si aquests ja saben que sóc lesbiana, és broma, no?”. Resulta que tots tres tenim fills mascles de la mateixa edat i el realitzador estava preocupat perquè “la pelleta” no baixava. I el que havia començat com un ensurt, va acabar sent un alleujament: aquells homes fets i drets també tenien dubtes sobre “la pelleta”, si calia anar baixant-la durant el bany o era preferible que evolucionés sola.

Les indicacions dels nostres pediatres eren diferents. Val a dir que vaig haver de fer recerca a Internet, perquè el que recordava de l’escola, dels anys 80, eren només les recomanacions de com evitar un embaràs. Així que amb aquella educació i el meu currículum sexual basat en el gènere femení, tenia bastants llacunes. I ara, sense poder delegar la responsabilitat de la cura del prepuci dels meus fills a la part masculina de la parella, m’havia d’afrontar al súmmum de la mare lesbiana.

M’he passat mesos amb dubtes. Si és millor operar la fimosi o no, i parlar-ne amb el pediatre no em deixava tranqui-la. A banda de la qüestió d’higiene i salut, també tenia dubtes sobre com podia afectar-los de grans en les pràctiques sexuals. Així que, descartats els avis i els tiets, vaig preferir parlar de tites amb aquells que les coneixen millor: els meus amics gais.
I oh sorpresa ! En Pere i en German també estaven preocupats per la tita del seu fill, també tenien dubtes i patien per si al nen aquell envermelliment li feia un mal horrorós. Però vàrem poder parlar amb confiança sobre la pèrdua o no de sensibilitat en cas d’operar la fimosi, sobre qüestions culturals, estètiques i d’higiene. I ara ja estic més tranqui-la.
Per sort, en aquest món d’homes, la cultura masculina es transmet gairebé sola. Avui un dels bessons m’ha dit que ja no feia pipi amb els pantalons totalment abaixats, que en Pau – un company de classe – li havia ensenyat a treure només la tita.

La primera imatge que em va venir al cap quan ens  varen dir que tindríem dos nens  (mascles) va ser la de dos adolescents alts i grossos, plens de grans, amb olor a home, que ocupaven totalment el meu sofà i posaven els peus a la taula. Em veia cridant que estava farta que no aixequessin la tapa del vàter, que no tiressin la cadena, i que s’empolainessin amb aquelles colònies d’home que no m’agraden gens. Vaja que, després d’una  adolescència de patir al meu germà i ara que feia anys que m’havia lliura’t dels inconvenients de compartir espai vital amb el gènere masculí, hauria de tornar a fer penitència i conviure durant molts i molts anys amb dos homenets.

Després vaig pensar que tenint nens i aplicant estrictament els estereotips de gènere,  em lliuraria del color rosa, de pentinar cues i trenes i dels incòmodes vestits i faldilles. I del gran tràngol d’explicar i passar per la primera regla – qui digui que va estar encantada amb l’arribada de la menstruació,  menteix-.  I així em vaig conformar amb la idea de tenir nens. Fins i tot amb la gent de la feina feia la broma: “quin és el súmmum d’una dona  lesbiana? Quedar-se embarassada de bessons i que tots dos siguin nens”.

Feta la idea, acomiadada la imatge d’una nena que s’assemblaria a les seves mares,  i escollits els noms, la imatge dels adolescents es va anar esvaint per convertir-se en la realitat de dos tendres bebès. Però llavors va començar una altra preocupació: com es fa allò de la tita? La fi-qué?