Dos anys sense el seu fill

dimecres, 23/02/2011

¿T’imagines passar dos anys sense poder portar el teu fill a casa perquè el govern del teu país es nega a donar-li el passaport i haver-lo de deixar amb una familia d’acollida?

Així han viscut una parella de pares gais belgues, Peter Meurrens i Laurent Ghilain que van tenir en Samuel a Ucraïna a través d’un ventre de lloguer. Les autoritats belgues es negaven a donar-li el passaport al nen i el govern ucraïnès no el reconeixia com a ciutadà. Finalment un jutjat belga ha donat la raó a la parella i ha reconegut a Laurent com a pare biològic del nen. Read the rest of this entry »

“No és el seu pare, és el donant de semen”

divendres, 18/02/2011

Aquesta és una de les frases de la pel·lícula “The kids are all right” (Els nois estan bé) que s’estrena la setmana vinent als cinemes. A mig camí entre la comèdia i el drama, el film explica la historia d’una parella de lesbianes amb dos fills adolescents, concebuts mitjançant la reproducció assistida i que decideixen posar-se en contacte amb el donant de semen.

La pel·lícula de Lisa Cholodenko opta a quatre Òscars, entre ells el de Millor Pel·lícula i  el de Millor Actriu (Anette Bening), i als Estats Units ha tingut molt bona acollida, tot i que també hi ha hagut algunes crítiques perquè la familia respon a la classe mitja-alta i blanca. Read the rest of this entry »

Potser el desig

dimecres, 16/02/2011

No pot ser casualitat que en menys d’un mes, en tres circumstancies diferents, mares “heteros” hagin fet comentaris sensuals sobre joves nois esportistes. L’últim ahir mateix quan recollia als nens a la classe de psicomotricitat i s’ha apropat un dels monitors, amb uns braços de vint-i-pocs anys inflats per les peses i una samarreta ajustada que convidava a imaginar uns abdominals d’aquells de tableta de xocolata. Read the rest of this entry »

Tites controlades

dimarts , 8/02/2011

Ara sí que ja tenim “el tema“ controlat. Em refereixo a la tita dels meus fills. Espero que d’aquí molts anys, si llegeixen això, no “m’esbronquin” per fer pública la seva intimitat… Hem arribat a la conclusió, la meva dona, jo, els amics al Facebook i el pediatre, que el millor és veure com evoluciona la pelleta i evitar fins l’últim moment una operació.
Així que ara sí que hem sistematitzat “el tema” i abans de dormir juguem a treure el capullet. El que no sé és fins a quina edat jugarem els tres ni quan, a mi, em faran fora del joc. Si fa uns anys m’haguessin projectat l’escena, m’hagués posat a riure d’incredulitat. Però bé aquesta és una de les “meravelles de la maternitat”: sempre supera la ficció.
I després d’entrar en “el tema”, he descobert a través de la intervenció d’amics i companys, que molts homes estan operats de fimosi, i fins i tot de ben “grandets”. Per experiència vital era impossible endevinar-ho, no és un tema que es parli durant el cafè ni a l’ascensor, i a les platges nudistes, no acostumo fixar-me en els genitals dels altres, ni els masculins ni els femenins.
El que no acabo d’entendre és perquè quan deixo els nens amb els meus pares, l’avi és l’encarregat de posar la pomada a la tita dels bessons. L’avia té més experiència en tites que jo, i segurament més que l’avi…
No entendré mai aquesta “cosa de sexes”.

Quan els fills ens qüestionen

dijous, 3/02/2011

Els mals de Disney

Aquesta vinyeta de la revista satírica El Jueves m’ha fet recordar el que fa uns mesos una altra mare lesbiana explicava sobre la seva nena de 7 anys. La Clara estava en aquella edat de l’etapa rosa, de princeses, de High School Musical, de Hanna Montana, etc . Les seves mares, militants feministes i molt conscients de les formes i missatges del discurs heteropaternal, s’havien esforçat durant la seva infantesa a trencar mites de gènere, a parlar-li de la diversitat familiar i d’orientació sexual. Però resulta que als 7 anys, influenciada per la Hanna Montana, la Clara els va dir:  “està bé que sigueu les meves mares, però no m’agrada que sigueu novies”.

La nena no feia broma. Disney Channel s’havia carregat els  esforços educatius d’aquelles mares lesbianes. I finalment aquella dita que diu que els fills acaben fent allò que més ens és contrari, s’havia fet realitat.

El fill adolescent d’una altra familia homoparental té molt clar que les seves mares l’acceptaran tal com sigui; tant si és heterosexual, com homosexual, transsexual, policia, mestre, periodista… “fatxa no, oi mares?”, els diu amb to provocador…

Pel seu nom: pre-pu-ci

dilluns, 31/01/2011

Aquest estiu, tornant en cotxe d’un rodatge, el realitzador es gira i ens diu al meu company càmera i a mi: “parlem de prepucis”. I jo em vaig quedar amb cara de peix, pensant “ai coi si aquests ja saben que sóc lesbiana, és broma, no?”. Resulta que tots tres tenim fills mascles de la mateixa edat i el realitzador estava preocupat perquè “la pelleta” no baixava. I el que havia començat com un ensurt, va acabar sent un alleujament: aquells homes fets i drets també tenien dubtes sobre “la pelleta”, si calia anar baixant-la durant el bany o era preferible que evolucionés sola.

Les indicacions dels nostres pediatres eren diferents. Val a dir que vaig haver de fer recerca a Internet, perquè el que recordava de l’escola, dels anys 80, eren només les recomanacions de com evitar un embaràs. Així que amb aquella educació i el meu currículum sexual basat en el gènere femení, tenia bastants llacunes. I ara, sense poder delegar la responsabilitat de la cura del prepuci dels meus fills a la part masculina de la parella, m’havia d’afrontar al súmmum de la mare lesbiana.

M’he passat mesos amb dubtes. Si és millor operar la fimosi o no, i parlar-ne amb el pediatre no em deixava tranqui-la. A banda de la qüestió d’higiene i salut, també tenia dubtes sobre com podia afectar-los de grans en les pràctiques sexuals. Així que, descartats els avis i els tiets, vaig preferir parlar de tites amb aquells que les coneixen millor: els meus amics gais.
I oh sorpresa ! En Pere i en German també estaven preocupats per la tita del seu fill, també tenien dubtes i patien per si al nen aquell envermelliment li feia un mal horrorós. Però vàrem poder parlar amb confiança sobre la pèrdua o no de sensibilitat en cas d’operar la fimosi, sobre qüestions culturals, estètiques i d’higiene. I ara ja estic més tranqui-la.
Per sort, en aquest món d’homes, la cultura masculina es transmet gairebé sola. Avui un dels bessons m’ha dit que ja no feia pipi amb els pantalons totalment abaixats, que en Pau – un company de classe – li havia ensenyat a treure només la tita.

Joves LGTB, estem a la seva alçada?

dijous, 27/01/2011

Com reaccionaries si la teva filla adolescent et digués que s’ha enamorat d’una companya de l’escola? Què li diries al teu fill si et diu que fa temps que sap que és gai? Més enllà de l’acceptació, tindries prou informació per acompanyar-los en el procés?

La Laura, una noia de 17 anys, ha presentat als seus pares les novies que ha tingut . ”Ja fa uns 3 anys que ho saben, no són tontos, i als 14 anys es van atrevir a preguntar-m’ho”, m’explica aquesta estudiant de segon de batxillerat. L’he coneguda a través del bloc. Estava enllestint el seu treball de recerca sobre famílies homoparentals, i m’ha demanat de conèixer la meva experiència com a mare lesbiana. Quina diferència els seus 17 anys, amb els meus 17 anys !

En la meva època d’institut, als anys 80, les persones homosexuals oficialment no existien al currículum escolar. L’educació sexual era o purament científica o es limitava a explicar com evitar els embarassos no desitjats – una informació poc útil per a un noi o una noia homosexual – . I en mig d’aquest silenci, la descoberta del virus del VIH va embolicar encara més la troca, i l’homosexualitat es va fer sinònim de SIDA, promiscuïtat, soledat i infelicitat. Aquesta és la imatge que tenien els meus pares quan, en la inevitable  xerrada de pares-filla,  van pronunciar aquella paraula “lletja”: lesbiana.

La Laura, en canvi, als seus 17 anys  diu que està orgullosa dels seus pares i del seu germà, que pot viure la seva orientació sexual amb relativa normalitat, tot i que ara està amb una noia de 15 anys del seu institut, a qui els seus pares varen voler portar a un psicòleg quan van saber que estaven  juntes. Em diu que els seus companys de generació  “les discriminen poc, com a molt se’n en burlen però vaja, crec que el jovent d’avui en dia som prou forts com per saber amb qui ens em d’ajuntar i amb qui no, i a saber com portar-ho”. Potser són coses de l’edat, o potser no… I respecte a l’educació sexual o emocional, diu que “es limiten a parlar sobre la no discriminació de les minories”.

El que és segur és que els joves LGTB que puguin viure amb normalitat la seva orientació sexual, que puguin superar l’homofòbia internalitzada,  tindran una vida  i unes relacions de parella més “sanes”. I l’arrel de tot plegat està en les famílies i l’escola.

Tu ets de les persones que, en el fons, preferiries que el teu fill o filla fos heterosexual, o ja has aconseguit superar -ho?
;-)

A mi em costa imaginar-me que els meus fills siguin del Real Madrid, però bé, tot i a contra cor,  els regalaríem  la samarreta blanca i intentaríem parlar sobre futbol amb calma …

El seu món d’infidels

dimecres, 26/01/2011

Embolica que fa fort. Després de perdre’ns molts i molts capítols, a casa ens hem reenganxat a la sèrie Infidels de TV3 . He de reconèixer que al principi seguíem la sèrie pel morbo de la historia entre l’Arlet i la Dani, però que quan la troca es va començar a embolicar, que si trios, que si infidelitats, ens varem avorrir. Aquesta setmana, al capítol 36 hem rigut molt amb l’escena de la inseminació natural de l’Arlet. Segur que altres dones estan indignades amb el tractament del tema, per la multiplicació d’estereotips i la imatge errònia de com majoritàriament ens quedem embarassades les dones lesbianes i formem les nostres famílies.

Nosaltres rèiem del ridícul de la situació, i perquè a  l’Arlet i la Dani els guionistes les tracten igual que els altres personatges de la sèrie: fent la paràbola de l’impossible. Una inseminació artificial en un centre de reproducció assistida potser no hagués tingut la mateixa audiència que l’escena de sexe forçat entre l’Arlet i en Toni. Altres series nord-americanes, com The L Word, també han tractat el tema d’una parella de dones que intenten  quedar-se embarassades, la diferència està en la sensibilitat dels guionistes i el coneixement del col·lectiu LGTB, molt més ajustat a la realitat.

Però bé, Infidels no s’ajusta a la realitat, oi?

Això sí, us puc ben assegurar que hi ha dones lesbianes tant estupendes com l’Arlet, i potser més, sobretot en les festes d’estiu a determinats locals de Barcelona.

Em sembla que a casa deixarem les infidelitats i tornarem a la riera.

Si vols tocar de peus a terra, et recomano el documental “Homo Baby Boom”, no hi ha tant de glamour, però sí molta realitat sobre les families homoparentals.

El súmmum d’una mare lesbiana

diumenge, 23/01/2011

La primera imatge que em va venir al cap quan ens  varen dir que tindríem dos nens  (mascles) va ser la de dos adolescents alts i grossos, plens de grans, amb olor a home, que ocupaven totalment el meu sofà i posaven els peus a la taula. Em veia cridant que estava farta que no aixequessin la tapa del vàter, que no tiressin la cadena, i que s’empolainessin amb aquelles colònies d’home que no m’agraden gens. Vaja que, després d’una  adolescència de patir al meu germà i ara que feia anys que m’havia lliura’t dels inconvenients de compartir espai vital amb el gènere masculí, hauria de tornar a fer penitència i conviure durant molts i molts anys amb dos homenets.

Després vaig pensar que tenint nens i aplicant estrictament els estereotips de gènere,  em lliuraria del color rosa, de pentinar cues i trenes i dels incòmodes vestits i faldilles. I del gran tràngol d’explicar i passar per la primera regla – qui digui que va estar encantada amb l’arribada de la menstruació,  menteix-.  I així em vaig conformar amb la idea de tenir nens. Fins i tot amb la gent de la feina feia la broma: “quin és el súmmum d’una dona  lesbiana? Quedar-se embarassada de bessons i que tots dos siguin nens”.

Feta la idea, acomiadada la imatge d’una nena que s’assemblaria a les seves mares,  i escollits els noms, la imatge dels adolescents es va anar esvaint per convertir-se en la realitat de dos tendres bebès. Però llavors va començar una altra preocupació: com es fa allò de la tita? La fi-qué?

Quatre regles d’or de la Ventafocs

dijous, 20/01/2011

Fa anys una amiga em parlava de la diferencia de ritmes vitals i de nivells d’ordre i neteja entre ella i la seva novia nova, i que temia que si marxaven a viure juntes, ho patiria. Ella era de llevar-se aviat, enllestir la casa i marxar a  treballar. La seva novia nova es llevava més tard, a poc a poc, i era capaç de marxar de casa deixant-la tota desendreçada. Això treia de polleguera a la meva amiga. Arran de les nostres converses i de la pràctica amb les parelles de ball, vaig començar a crear el codi de la Ventafocs.

Són normes mínimes, on la gestió de les criatures queda al marge. Es tracta de deixar de banda a l’altre/a, i que tu i els nens/es seguiu la rutina del dia a dia.

La principal norma: paciència i autocontrol. Si ets una addicta a la logística i l’ordre, hauràs de controlar-te. Ell o ella segurament té els límits de la planificació, l’ordre i la neteja per sota dels teus, hauràs d’aprendre a conviure-hi per no tornar a recaure en el complex de Ventafocs.

  1. Per molt que et costi, deixa els mitjons acumular-se al racó, i avisa a la dona de fer feines que no els toqui. Tard o d’hora estarà fart/a d’ensopegar-hi i els recollirà i els posarà a la rentadora. En el pitjor dels casos es quedarà sense roba interior. Oh! Quina desgracia…  Aplica el mateix mètode per a la resta de la roba, quan vegi que no té nets els desitjats pantalons d’esport o planxada la camisa, potser se li acut que li toca planxar, o fer  i recollir la bugada.
  2. Cansada de fer el dinar o el sopar? Si no hi ha criatures per alimentar i esteu sols/es, fes només el teu sopar amb l’excusa “que no tinc gaire gana” o si és superior a tu, marxa de casa i ves a  dinar o sopar amb una amiga. Això sí: prohibit deixar res preparat. Potser amb el temps, col·labora amb la cuina, o potser no… Però tu ja hauràs descansat una mica de pensar menús i traginar paelles.
  3. Quan vagis al mercat o supermercat, deixa de pensar en allò que li agrada a l’altre, i pensa en el que t’agrada a tu. No passa res perquè no tingui els “seus iogurts” o “la bossa de patates fregides”. No tenir-les, potser li fa pensar que algú les va a comprar, que no apareixen per art de màgia a la cuina.
  4. Per a una cuina o menjador desendreçat, cal una mica més de paciència i autocontrol. Deixa que s’hi acumuli el caos. Si és cap de setmana, no recullis res, marxa amb els nens al parc, dóna-li temps a “trobar-vos a faltar”, a no saber ben bé què fer, i potser li entren ganes de recollir i netejar.

Val a dir que el codi no és perfecte ni aplicable a tothom. Jo l’utilitzo quan ja no puc més i abans d’esclatar. Una vegada vaig tenir una novia que era la personificació del caos i el desordre, i cap de les normes va funcionar. Això sí, he de dir a favor seu que, quan veia com m’afectava a mi tot plegat, era capaç de llevar-se un diumenge a les set del matí i començar a endreçar i netejar com una boja. Tot i així la historia no va acabar bé.