Fa cinc anys de l’última manifestació de l’orgull LGTB a la que vaig anar. Era l’any de la contra manifestació del PP per “defensar la família”, i això em va treure al carrer, tot i que encara no havia format la meva família. Des de llavors tots els 28-J els segueixo a distancia, primer perquè fins fa poc el Dia de l’Orgull LGTB de Barcelona era ben minoritari degut a la manca d’acord entre les entitats catalanes, i d’ençà els Eurogames Barcelona 2008, tot i que la ciutat ha recuperat el protagonisme LGTB, no hi acabo de trobar el meu lloc. Desfilaria amb les Panteres Grogues amb el meu maillot de ciclisme, però també amb la FLG (les famílies lesbianes i gais). El cert és que, diguem que “una certa mandra” i el no sentir-me identificada amb “el plumerio” que reprodueixen els mitjans, fa que amb els nens preferim passar el cap de setmana de celebració a la platja.
Quan era soltera i vivia 5 dels 7 dies de la setmana a l’armari, em visibilitzava cada 28 de juny. Però des que sóc una mare lesbiana, ho faig a diari, sense plomes ni cuiro, amb un somriure de bon dia quan entro al forn de pa.
A vegades hi ha qui em pregunta quin sentit té celebrar el dia de l’orgull, si les persones homosexuals ja tenim els mateixos drets. Jo sempre contesto el mateix: que malgrat que les lleis ens igualen, la societat continua instaurada en l’heterosexisme paternalista. I si nosaltres no ens visibilitzem, ningú ens veu. Tot i que sortint al carrer manifestant la teva orientació sexual que corres el perill de trobar-te amb un violent pocasolta, com li va passar dissabte a la tarda a un company de Panteres Grogues. “Un gran pare de família” que passejava pel centre de Barcelona es va trobar la manifestació LGTB i va deixar anar tot un seguit de comentaris homòfobs davant dels seus dos fills de 3 i 6 anys. I quan el company de Panteres Grogues el va recriminar, el “gran pare de família” no va tenir més argument ni retòrica que un cop de puny. No calen més paraules per un brètol com aquest que les que s’escriguin en una sentència judicial condemnatòria.
M’agraden les banderes, sempre que no em portin cap a una guerra.
I aquest és un debat que, quan les criatures encara són bebès, estableixes en llocs tant oportuns com a la cua al forn de pa o quan vas a travessar un semàfor. Quan els portes al cotxet, la gent se’ls queda mirant, com si busquessin les 7 les diferències. I llavors ve allò de “com s’assemblen” o “no s’assemblen res”, o el comentari al top número 1, “aquest tant rosset i clar es deu semblar al seu pare”, i tu reflexiones una mil·lèsima de segon i valores si treure la bandera reivindicativa i dir que s’assembla a la seva altra mare, però finalment optes per dir la veritat, “que és igual que la seva àvia”, i creues el carrer ràpid per no entrar en un laberint d’explicacions del que no saps ben bé com en sortiries.
“Per entendre’ns” és el meu bloc personal com a mare lesbiana, la meva criatura bonica. Hi trobaràs la vida quotidiana d’una família homoparental: les qüestions domèstiques, el què, el com i el perquè i potser alguna cosa més.