El dia de l’orgull

diumenge, 27/06/2010

orgull LGTBFa cinc anys de l’última manifestació de l’orgull LGTB a la que vaig anar. Era l’any de la contra manifestació del PP per “defensar la família”, i això em va treure al carrer, tot i que encara no havia format la meva família. Des de llavors tots els 28-J els segueixo a distancia, primer perquè fins fa poc el Dia de l’Orgull LGTB de Barcelona era ben minoritari degut a la manca d’acord entre les entitats catalanes, i d’ençà els Eurogames Barcelona 2008, tot i que la ciutat ha recuperat el protagonisme LGTB, no hi acabo de trobar el meu lloc. Desfilaria amb les Panteres Grogues amb el meu maillot de ciclisme, però també amb la FLG (les famílies lesbianes i gais). El cert és que, diguem que “una certa mandra” i el no sentir-me identificada amb “el plumerio” que reprodueixen els mitjans, fa que amb els nens preferim passar el cap de setmana de celebració a la platja.

Quan era soltera i vivia 5 dels 7 dies de la setmana a l’armari, em visibilitzava cada  28 de juny. Però des que sóc una mare lesbiana, ho faig a diari, sense plomes ni cuiro, amb un somriure de bon dia quan entro al forn de pa.

A vegades hi ha qui em pregunta quin sentit té celebrar el dia de l’orgull, si les persones homosexuals ja tenim els mateixos drets.  Jo sempre contesto el mateix: que malgrat que les lleis ens igualen, la societat continua instaurada en l’heterosexisme paternalista. I si nosaltres no ens visibilitzem, ningú ens veu. Tot i que sortint al carrer manifestant la teva orientació sexual que corres el perill de trobar-te amb un violent pocasolta, com li va passar dissabte a la tarda a un company de Panteres Grogues.  “Un gran pare de família” que passejava pel centre de Barcelona es va trobar la manifestació LGTB i  va deixar anar tot un seguit de comentaris homòfobs davant dels seus dos fills de 3 i 6 anys. I quan el company de Panteres Grogues el va recriminar, el “gran pare de família” no va tenir més argument ni retòrica que un cop de puny. No calen més paraules per un brètol com aquest que les que s’escriguin en una sentència judicial condemnatòria.

M’agraden les banderes, sempre que no em portin cap a una guerra.

De bessons o bessonades

dimarts , 15/06/2010

El miracle de la reproducció assistida fa que moltes de les parelles homosexuals que ens decidim a viure la maternitat/paternitat biològica acabem tenint bessonada de dos, casos com el de les tres bessones ja no són tant habituals. Acostumen a ser bessons bivitel·lins (el que al castellà es coneix com a “mellizos”), aquells que provenen de dos òvuls diferents i que per tant no tenen un ADN idèntic. No entraré en el tema de si es formen en una mateixa bossa, en dues o si la bossa s’acaba reciclant. Hi va haver un moment de l’embaràs en què ho tenia bastant clar, però crec que la neurona que feia possible aquesta cadena de raonament no va superar la segona nit sense dormir.

bessonsI aquest és un debat que,  quan les criatures encara són bebès, estableixes en llocs tant oportuns com a la cua al forn de pa o quan vas a travessar un semàfor. Quan els portes al cotxet, la gent se’ls queda mirant, com si busquessin les 7 les diferències. I llavors ve allò de “com s’assemblen” o “no s’assemblen res”, o el comentari al top número 1, “aquest tant rosset i clar es deu semblar al seu pare”, i tu reflexiones una mil·lèsima de segon i valores si treure la bandera reivindicativa i dir que s’assembla a la seva altra mare, però finalment optes per dir la veritat, “que és igual que la seva àvia”, i creues el carrer ràpid per no entrar en un laberint d’explicacions del que no saps ben bé com en sortiries.

Quan les criatures ja fa mesos que corren soles pel món, i manifesten públicament el seu caràcter, entres en la segona fase del joc de les diferències. Llavors hi jugues amb avantatge. Pots optar per vestir-los iguals, i reafirmar-los com a bessons, tot i que físicament no s’assemblin. O pots optar per triar cada dia dos conjuntets ben diferents per destacar la seva individualitat.

La veritat és que vestint-los iguals, t’estalvies la feina d’haver de procurar dues vegades que samarreta i pantalon vagin conjuntats. Tens controlat ben bé com van les bogades i et facilites el recompte de l’armari:  saps que si tens tres conjunts dobles nets, són tres dies de roba sol.lucionats. I sobretot, quan comencen a tenir criteri propi t’estalvies que et diguin que es volen posar la samarreta que tu havies conjuntat pel seu bessó, t’estalvies la discussió i que la criatura vagi contenta pel carrer amb un pantalon  vermell i una samarreta taronja.

El cert és que jo prefereixo vestir-los diferent, perquè els meus bessons, l’únic que tenen d’igual són els cognoms. I perquè aprofito moltes ofertes de 2×1 i em costa trobar dos conjunts de la mateixa talla. Així és l’armari de les bessonades…

Mares lesbianes il.lustres

divendres, 11/06/2010

Què està passant a Espanya / Catalunya? Tenim la llei més progressista pel que fa als drets de gais i lesbianes a formar una família, i tot i així, quantes mares lesbianes o pares gais “coneguts o famosos” han sortit de l’armari? És que no en tenim? Ho dubto.

L’article sobre mares de bessons a Hollywood publicat dijous a Criatures m’ha fet recordar un article que vaig llegir a l’abril a Mombian sobre  les mares lesbianes nord-americanes amb “més poder”, tot i que jo diria, “més conegudes o públiques”. Intento fer el mateix amb les espanyoles o catalanes, i no sé si és que és que no n’hi ha per en lloc o sóc jo qui no es relaciona als cercles “de poder lèsbic”. Algun “pare gai il·lustre” sí que em ve al cap. I llavors recordo una conversa que vaig tenir la setmana passada sobre la visibilitat de les lesbianes, ens preguntàvem per què els homes gais – sinònim de guapo, atractiu, professionalment ben situat, i amb calerons- surten per tot arreu, i les lesbianes – sinònim de dona lletja, antipàtica, funcionaria – ens amaguem sota les pedres. Buscàvem les lesbianes il·lustres de Catalunya, i de “medio pelo” com dirien a la meseta no arribem a tenir ni mitja dotzena.

En fi, et deixo la llista i fotografies, que és el que de debò t’interessa saber, de les mares lesbianes “il·lustres” nord-americanes. Són aquelles lesbianes guapotes, atractives i d’èxit professional. Les altres mares lesbianes, tot i ser nord-americanes, com la resta de mares “terrenals” continuen a l’anonimat…

mares-lesbianes-EEUU


Jodie Foster, actriu

Annie Leibowitz, fotògrafa, vídua de Susan Sontag

Amanda Bearse: l’actriu que interpretava a la mare a la sitecom Matrimoni amb fills.

Ilene Chaiken: Creadora, guionista i productora executiva de The L Word

Sara Gilbert, actriu, la filla petita rebel de  Roseanne.

Cynthia Nixon, l’advocada Miranda a Sexe a Nova York.

Melissa Etheridge: Cantant de rock

Sheryl Swoopes, jugadora professional de bàsquet

La mami que t’ha matriculat

dilluns, 7/06/2010

La primera pregunta que ens fan a les famílies homoparentals, quan hi ha confiança, és: “i com us anomenen?”. I la segona, que no s’atreveixen a dir, és “qui l’ha parit?”. Tot sovint nosaltres, fent broma i per contestar les dues preguntes alhora,  diem que una és “la mama que l’ha parit” i l’altra “la mami que l’ha matriculat”.

Quan estava embarassada no li donava gaire importància als noms, pensava que ja ho decidirien els nens. Tot i així unes amigues em van fer adonar que ens anomenarien amb  el nom que utilitzéssim nosaltres. Va ser llavors quan, abans del neixament dels bessons, jo em vaig convertir en mama, i la meva dona, en mami. D’altres famílies utilitzen papa o mama seguit del nom propi.

Em vaig adonar de la importància que té el vocabulari que decidim utilitzar i com definim les coses. Com qualsevol altra família, els nostres fills (si més no, durant uns anys) veuran el món tal com el veiem nosaltres i sobretot, tal com el definim nosaltres, amb les paraules que escollim i també amb les que callem.

Segurament els nostres fills sentiran paraules com lesbiana, gai o homosexual molt abans que els seus companys de classe, perquè és part de la seva realitat familiar, independentment de la seva futura orientació sexual. També els haurem d’explicar que bollera, maricón,m sarasa, “marimatxo” i els seus múltiples usos socials. Aquí ja entraran les contradiccions i consideracions personals de cadascú sobre la definició o utilització de la paraula i la homofobia que haguem interioritzat. Hi ha lesbianes que no els agrada la paraula bollo, i d’altres l’utilitzem en comentaris humorístics quan estem amb persones del col·lectiu. De la mateixa manera que entre gais hi ha qui li agrada fer broma tot utilitzant el femení per referir-se a un amic gai, i d’altres que no suporten “tanta pluma”.

Pluma! Una altra paraula que els nostres nens possiblement coneixeran abans, i caldrà veure si també la sabran detectar tant bé com ho fem les seves mares.. així sabrem si es tracta d’un sisè sentit après o innat.

Us deixo una cita d’en Harvey Milk, “si m’hagués de girar cada vegada que algú em crida Maricón, hauria de caminar cap enrere, i no em dóna la gana de caminar cap enrere”.

Jo sóc el pare, i també la mare

divendres, 4/06/2010

Al certificat de naixement de les bessones d’en Manu ell apareix com a mare. És un pare solter que va decidir formar la seva família a través de la gestació subrogada. El vaig conèixer l’any passat quan feia un reportatge pel Telenotícies de TV3 sobre els mal anomenats “ventres de lloguer” i  els problemes d’inscripció al Registre Civil que tenen les parelles dos pares gais. Es tracta d’un mètode de reproducció assistida prohibit a Espanya i políticament no es vol obrir una via que permeti fer-ho a l’estranger.  Des de llavors, he conegut  altres parelles d’homes que han format la seva família gràcies a la gestació per subrogació, i la majoria ho han fet a Califòrnia (EE.UU).

Com la majoria dels homes que opten per la subrogació, en Manu va descartar l’adopció pel llarg temps d’espera i  perquè “no em veia preparat per afrontar la situació, l’espera, l’angoixa i fer-me càrrec d’un infant de 5 o 6 anys amb una complicada trajectòria al darrera”, m’explicava en Manu.

Així que, per casualitat, va saber de la gestació subrogada ,va viatjar als Estats Units i va decidir començar el procés de fertilització in vitro. El seu principal temor era que, en mig del procés, la mare gestant  es fes enrere i volgués quedar-se la criatura. “Un cop em van explicar com aniria tot, vaig conèixer la donant dels òvuls i a la mare gestant,  i em vaig quedar tranquil·líssim”. En el procés hi intervenen dues dones, una hi posa l’òvul i l’altre el ventre. És la manera que s’utilitza per evitar una relació  biològica entre la criatura i la mare gestant. A l’Estat de Califòrnia a les vint setmanes de gestació, un jutge va escoltar les parts implicades i va dictar una sentencia de paternitat on es reconeixia a en Manu com a únic pare. “ En el meu cas, la mare gestant està casada, té 4 fills,  i la seva família coneix tot el que ha fet per a mi. Després del part, ens vàrem tornar a veure tots. Els seus fills saben perfectament que la seva mare m’ha ajudat a formar la meva família. Evidentment hi ha un compensació econòmica, jo no em sentiria bé si ho fessin de franc, jo ajudo a la seva família d’una altra manera”, explica en Manu.

La primera vegada que vaig llegir sobre els “ventres de lloguer” em va incomodar, em semblava una explotació i una comercialització de l’úter de la dona. Després, a mesura que llegia a la Xarxa les experiències tant d’homes com de dones que havien accedit a la maternitat gràcies al gestació per subrogació, vaig començar a tenir dubtes. Finalment quan vaig poder parlar i preguntar a en Manu, i a d’altres parelles d’homes sobre l’experiència i veure la tendresa i la felicitat de les seves famílies, vaig tenir-ho clar, perquè,  de fet, en el meu cas algú  (anònim per imperatiu legal) també m’ha ajudat a formar la meva família i no ho defineixo com una explotació de gènere, simplement ho anomenem “el donant de semen anònim” i ningú s’incomoda.  Val a dir que el testimoni de la Mercè em va ajudar a arribar a aquesta conclusió. Us en parlo la setmana vinent.

El dia dels adjectius

dimarts , 1/06/2010

Avui una iniciativa nord-americana vol promoure que tots els blogs publiquin un article sobre les famílies homoparentals. Fa dies, a través d’aquest portal, vaig demanar un adjectiu que definís la teva família. Era la continuació d’una iniciativa semblant que vaig iniciar fa un mes, per celebrar el primer aniversari del meu blog En família.

Avui per celebrar el Blogging for LGBT Families Day publico el resultat de l’experiment. diversitat familiar

El resultat:

Hi ha qui s’ha referit a la seva família biològica, a la que ha contruit, a la que va parir, a la de sant, a la meva família, als seus amics i amigues, a una relació obligada, a una relació d’amistat, a l’escollida.

L’únic límit que havia posat era escollir un adjectiu, però com els límits estan per saltar-se’ls, us presento tots els adjectius, adverbis i noms que m’heu dit.

Ben avinguda, feliç, divertida, cridanera, malhumorada, protecció, amor vida, diversió, alegria, en deconstrucció, unida, elàstica, meva, lluitadora, bona pinya, trencadissa, en procés d’ampliació, sense manies, entranyable, comunicativa, internacional, intensa, petita a,  feliç com una perdiu, caòticament encantadora, carinyosa, perfecta, harmoniosa, genial, divertida, acollidora, insuperable, invencible, forta, valenta, enèrgica, morruda, diferent, contradictòria, de trinxera, difícil, divertida, pur respecte i amor, complicitat, enteniment, estima, guay, alegre, tolerància, amor, respecte, complicitat, Màgica, estimulant, caòtica, engrescadora, gran, vital, importància, amor, seguretat

Sabries distingir quin tipus de família (de pares o mares heterosexuals o homosexuals) pertany cada descripció?

Tots iguals, tots diferents

Una dosi de bon humor LGTB

divendres, 28/05/2010

Tot i que és un anunci antic, crec que el seu contingut no ha caducat. Llàstima que no hi haguessin més capítols per saber com acaba la història.

Sovint em pregunto com reaccionaré quan els meus fills portin a casa algú diferent al que les seves mares estem acostumades. Ser lesbianes o gais no ens lliura de tenir perjudicis, ni tan sols sobre els heterosexuals ;-)

Per això a vegades m’imagino com serà l’harpia que s’endurà el meu nen.  O,  si algun d’ells és gai, si el seu novio serà tant guapo i encisador com el meu fill.

La traducció de l’anunci:

Pare: La Mare m’explica que creus que t’has enamorat.

Filla: Sí Pare: És com tots els altres?

(Arriba un cotxe)

Filla: No

Pare: M’agrada (ell)

Es llegeix: Corolla, allò en que pots confiar.

Les grans trobades familiars

dimecres, 26/05/2010

A la meva llarga i extensa família – la meva mare té 7 germans, amb 16 fills, 9 nets -, amb el matrimoni, s’ha unit la llarga i extensa família de la meva dona – la meva sogra té 6 germans, amb 8 fills, i 1 net -. Amb l’arribada dels nostres nens, tot plegat ha anat a més: més compromisos, més expectatives, més preguntes, més atenció. Vaja, que en el nostre – homo- cas quan et cases i tens fills, com qualsevol altre, aconsegueixes allò bo i allò no tant bo de “normalitzar-te”.

Els teus sogres, que abans del matrimoni amb prou feines t’atrevies a anomenar “sogres”, o en algun cas ho feies amb un toc de complicitat, doncs bé, ara ja casada, els teus sogres son ELS TEUS SOGRES. I la seva família és també la teva família, com si no tinguessis prou amb lidiar amb la pròpia… I quan hi ha una trobada familiar, com la de Nadal o un casament o bateig, la pressió augmenta. Per què sempre hi ha familiar (cosins segons, tietes àvies, tiets..) que insisteixen en que els nens els riguin les gràcies quan tot just fa un any de l’última vegada que els van veure, i llavors ni tan sols caminaven? I et diuen que el nen està “enmarat” i tu respons que això és el més normal quan es tenen dos anys, i que, a més, el teus fills tenen dues mames, com ha de ser sinó?

A vegades trobo a faltar la solteria, viure en la frontera d’allò indefinit, presentar-me en solitari al dinar de Nadal i poder-te acomiadar de forma rapida, sense haver de carregar bosses de joguines ni haver de convèncer a ningú que li faci un petonet a la tieta Vinyet.

Què bé que vivíem solteres i a l’armari !

Quin adjectiu posaries a la teva família?

dilluns, 24/05/2010

Després d’aquest llarg – per alguns – cap de setmana , que segurament has passat amb la teva família ( en el concepte més ampli: pares, fills, avis, amics, companys/es, etc), et proposo que siguis part activa d’aquest blog.

Pren-te un minut i pensa en la teva família.

Quin adjectiu li posaries?

Si vols participar en aquest experiment conjunt, publica-ho com a comentari o, si ho prefereixes, envia’m-ho a hola@agathaestera.com

Totes les respostes formaran part d’un post que escriuré especialment per celebrar el Blogging for LGTB Families Day, una iniciativa nord-americana que vol concentrar en un mateix dia (l’1 de juny) tot de posts sobre les famílies homoparentals.

Hi participen tot tipus de blogs, i tot tipus de famílies. Dilluns de la setmana vinent podràs llegir-ne el resultat.

Quin és el vostre adjectiu familiar?

Tu hi poses l’òvul i jo el ventre

dijous, 20/05/2010

Moltes parelles de lesbianes acudim a la reproducció assistida per tenir fills, fins al punt que  hi ha qui parla d’un lesbo baby boom. I quan entrem en l’inacabable cercle de la reproducció asisitida, vivim les esperes, les angoixes i les mateixes decepcions que les parelles heterosexuals que no poden concebre de forma tradicional. Bé, si em permeteu un punt d’humor en un tema tan complicat, hi ha un tràngol que ens el saltem: és el de la decepció de saber que la persona que més estimes en aquest món no et deixarà embarassada. Això ja ve de fàbrica.

En el nostre cas, quan la inseminació artificial no funciona i fallen els tres primers intents de la fecundació in vitro – i la causa és que els nostres òvuls no són prous “bons”-  alguns centres ens ofereixen una tercera via: el mètode ROPA. És l’opció de quedar-te embarassada amb els òvuls de la teva dona.

Per poder fer-ho cal estar casades. No és mèdicament res nou, de fet es segueix el mateix tractament de fecundació in vitro que si la donant fos anònima, tot i així es tracta d’una “petita revolució” social fins al punt que el ROPA no està exent de polèmica. Un informe positiu de la Comissió Nacional de Reproducció Humana Assitiada va obrir formalment aquesta possibilitat. Tot hi així hi ha qui ho compara a una donació d’òvuls,  i al no ser anònima, la considera fora de la llei. D’altres centres de reproducció creuen que en el moment que es va legalitzar el matrimoni entre persones d’un mateix sexe, va deixar de ser una donació. Argumenten que es tracta de compartir els “gàmets” amb el cònjuge, de la mateixa manera que es fa en un procés d’in vitro, quan el marit “cedeix” el seu esperma a la muller perquè aquesta es quedi embarassada.

És un mètode especialment indicat per a aquelles parelles on una de les dones té problemes d’infertilitat, però desitja quedar-se embarassada. També l’utilitzen parelles de dones que volen sentir-se biològicament mares totes dues de la mateixa criatura, de manera que una hi posa els òvuls i l’altra la matriu.

L’any passat van néixer a Espanya els primers nadons concebuts d’aquesta manera, tot i que no és una pràctica generalitzada per la complexitat del mètode i els menors resultats d’embarassos que dóna.

Amb el mètode ROPA ben bé es pot dir que “ella l’ha deixada embarassada”.