ARA Criatures

Fa dies que em va arribar aquest e-mail:

“Em diuen Núria i et voldria demanar si saps d’algun llibre que pugui ajudar d’alguna manera a una mare lesbiana a trobar el seu rol quan és l’altre component de la parella el que està en procés de gestació.”

I no paro de donar-li voltes.
Hi ha poca bibliografia al nostre país al respecte, i la majoria ha estat escrita als Estats Units. Potser el llibre que més s’aproxima és “Confessions of the Other Mother: Non-Biological Lesbian Moms Tell All” de Harln Aizley. En castellà també s’ha editat “Madres lesbianas. Guía para formar una familia feliz”, de Suzanne Johnson i  Elizabeth O’Connor. Curiós això de la “familia feliz”, com si el fet de ser lesbianes impliqués algun risc d’infelicitat. Bé, sí, que et facin sentir diferent, no et deixin ser tu mateixa i et compliquin la vida per formar una família de pler dret, sovint toca una mica “allò que no sona”, com diria el meu pare.

Té raó la Núria, quan hi ha més d’una mare o no n’hi ha cap, s’han de re dissenyar rols, bàsicament per poder coordinar-se i funcionar millor. I això no és ni millor ni pitjor, a vegades ni tan sols diferent, perquè acabem caient en els mateixos errors, si no pregunteu-li a qualsevol lesbiana Ventafocs.

El meu consell és que així que arribi la criatura a casa cadascú faci el que més li agrada i millor sap fer: canviar bolquers, cuinar, netejar, entretenir les visites, aguantar la criatura dues hores en braços, llevar-se cada hora i mitja per veure si encara respira, llevar-se cada tres hores per donar un biberó. Tot això per escrit i ben escripturat, amb tres copies: una penjada a la nevera, una altra emmarcada al menjador i la tercera per donar a llegir a les visites. Així tothom tindrà ben clar el rol que li toca jugar.

Si aquesta recerca del rol de la mare no gestant té l’origen en una angoixa d’aquelles físiques, de la necessitat de no sentir-se desplaçada per la mare gestant o una sogra massa entusiasmada, d’aquelles inseguretats que et venen quan et creus que ets la pitjor mare del món si tens por a les contraccions i no vols parir, o no vols o pots donar-li el pit, llavors t’hauràs de calmar. D’aquí uns anys, descobriràs que no és mare qui pareix o gesta, de la mateixa manera que un espermatozou perdut no converteix a ningú en pare. Això ho saben molt bé les mares i els pares per adopció.

Jo era de les que pensava que així que tinguésla criatura en braços sentiria aquell amor maternal, aquella alegria immensa. I de fet, arribat el moment, només sentia el dolor dels punts i les criatures bramant, mortes de gana.
Si el que et passa és que tu també voldries quedar-te embarassada, cap problema. Si tens la sort de tenir una criatura tranquil•leta, de les que dormen, de seguida tindreu ganes de posar-vos a buscar la parelleta. Això rai, una mare lesbiana no gestant no ha d’esperar la quarantena.

En darrer terme, sempre hi ha l’opció de creuar òvul i matriu, l’anomenat mètode ROPA que algunes parelles de lesbianes utilitzen, a vegades, per sentir-se totes dues mares biològiques de la criatura.

Sovint en això de la maternitat biològica hi posem més pa que formatge. És com aquelles escenes d’amor a les pel•lícules de Hollywood, tot ben harmoniós, sense braços adormits ni mal a les lumbars. Saps de què et parlo, oi?

Entrada publicada a Fent família homoparental, Per entendre’ns…, Qüestions domèstiques el diumenge, 12/02/2012 a les 22:39.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.