Entrades amb l'etiqueta ‘ventre de lloguer’

Sant tornem-hi

diumenge, 4/09/2011

Nou pis. Nous veïns. Nova escola. Continuem sortint de l’armari i ens continuen fent els mateixos comentaris. “Són bessons i tenen dues mares”, expliquem quan anem a matricular els nens a la nova escola, i ens contesten: “ cap problema, tenim molts nens que són adoptats”.  Cap problema, penses, però què tenen en comú les peres i les pomes, tret que totes dues són fruites?

I ho veus a venir, sant tornem-hi a explicar-nos. Em comença a agradar.

Així que he decidit fer una llista de les preguntes més comunes que ens fan a les famílies de mares lesbianes o pares gais, tant si estem en parella com si som monoparentals. Són preguntes que tots ens fem, independentment de si tenim o no fills,  independentment del gènere que ens enamori o del sexe que ens faci perdre el cap.

És adoptat? Algunes parelles de dones o d’homes opten per l’adopció nacional, d’altres s’han aventurat a fer una adopció internacional en solitari i posteriorment la seva parella ha coadoptat aquí a la criatura. Unes i uns hem optat per la maternitat/paternitat biològica a través de la reproducció assistida. I també hi ha  pares gais o mares lesbianes que tenen fills biològics fruit d’un matrimoni anterior i que generalment comparteixen la custòdia amb la seva exparella.

Qui l’ha parit? Hi ha parelles que es molesten per la pregunta, així que no la disparis de bon principi. També hi ha el cas de parelles de dones que utilitzen el métode ROPA, o de pares gais que recorren a la gestació per substitució (els ventres de lloguer) així que técnicament la resposta es complica. Nosaltres sempre contestem: “compara’ns les panxes i ho sabràs de seguida”, o “mira a l’Enric, a qui s’assembla?”.

Com us anomenen? Papa/papi, mama/mami, Joan/Josep, Maria/Cristina… Sovint els nens acaben repetint com ens anomenem entre nosaltres.

Sou família monoparental? Som família homoparental, que vol dir que està formada per dos adults del mateix gènere. Això no treu que existeixin famílies monoparentals de pares solters gais o mares solteres lesbianes, o bisexuals o transsexuals. Sí, jo sovint també em perdo amb tantes etiquetes…

Qui fa de mare i qui fa de pare? Segons les aptituds i el caràcter de cadascú, ens intercanviem els rols. Tenim la sort de poder-nos escapar dels estereotips,  reinventar-nos i així combinar pomes i peres, segons el plat i la temporada.

La última pregunta arriba de forma descarada tot prenent un cafè o en format confidencial al segon gintònic. Has estat amb homes?

 

 

Fills a la carta

dimecres, 29/06/2011

Voldríem un donant blanc, alt, de classe mitja-alta, amb una llicenciatura en ciències, que li agradi la música d’ACDC, que no hagi tastat les drogues i que d’aquí divuit anys vulgui conèixer al fill que tindrem. Totes aquestes demandes és possible fer-les a un centre de reproducció assistida dels Estats Units, terra del liberalisme econòmic. Els límits els marcarà l’agència, el donant de semen o la donant d’òvuls o  la gestant dels embrions i les possibilitats econòmiques de la persona que ho demana.

A Espanya són possibilitats prohibides per la llei de reproducció assistida,  una llei biologista però que també té molt present l’ètica i el seny a l’hora de crear una nova vida. Aquí, per llei, tot donant ha de ser anònim. Així que quan et planteges fer un tractament de reproducció assistida i et falta part del material genètic necessari, poc penses en el o la donant. Tampoc és gaire còmode demanar-li al biòleg sobre les característiques fenotípiques del donant, que per llei han de ser semblants a la de la persona  que vol tenir el fill. Et pot passar com a mi, quan li vaig dir al biòleg que voldríem que fos alt com el meu pare i em va contestar: “Avui en dia tots els nois són més alts que els seus pares. El donant serà com tu.” I em va venir en ment algú baixet, grassonet i amb miopia i astigmatisme, com jo, com el meu avi, vaja com aquell “españolito” dels anys seixanta. Sort que amb els marejos i les nàusees de l’embaràs, la imatge es va esvair i quan van néixer els bessons, es va confirmar el pitjor malson de la meva dona: que els nens ens sortissin “lletjos, lletjos”. Quin nadó acabat de néixer no ho és? Per molt que a les mares gestants l’oxitocina ens emmascari la realitat.

I a mida que els nadons es converteixen en bebès, te’ls mires i intentes reconèixer trets familiars. I quan finalment ja són nens, quan el nom preval per sobre dels cognoms, deixes de veure’ls com una continuïtat de tu o d’ algú a qui mai coneixerem, i els veus com ells mateixos, com a embrions d’adults que no deixaran de sorprendre’t.

Dos anys sense el seu fill

dimecres, 23/02/2011

¿T’imagines passar dos anys sense poder portar el teu fill a casa perquè el govern del teu país es nega a donar-li el passaport i haver-lo de deixar amb una familia d’acollida?

Així han viscut una parella de pares gais belgues, Peter Meurrens i Laurent Ghilain que van tenir en Samuel a Ucraïna a través d’un ventre de lloguer. Les autoritats belgues es negaven a donar-li el passaport al nen i el govern ucraïnès no el reconeixia com a ciutadà. Finalment un jutjat belga ha donat la raó a la parella i ha reconegut a Laurent com a pare biològic del nen. (més…)

“No és el seu pare, és el donant de semen”

divendres, 18/02/2011

Aquesta és una de les frases de la pel·lícula “The kids are all right” (Els nois estan bé) que s’estrena la setmana vinent als cinemes. A mig camí entre la comèdia i el drama, el film explica la historia d’una parella de lesbianes amb dos fills adolescents, concebuts mitjançant la reproducció assistida i que decideixen posar-se en contacte amb el donant de semen.

La pel·lícula de Lisa Cholodenko opta a quatre Òscars, entre ells el de Millor Pel·lícula i  el de Millor Actriu (Anette Bening), i als Estats Units ha tingut molt bona acollida, tot i que també hi ha hagut algunes crítiques perquè la familia respon a la classe mitja-alta i blanca. (més…)

Jo sóc el pare, i també la mare

divendres, 4/06/2010

Al certificat de naixement de les bessones d’en Manu ell apareix com a mare. És un pare solter que va decidir formar la seva família a través de la gestació subrogada. El vaig conèixer l’any passat quan feia un reportatge pel Telenotícies de TV3 sobre els mal anomenats “ventres de lloguer” i  els problemes d’inscripció al Registre Civil que tenen les parelles dos pares gais. Es tracta d’un mètode de reproducció assistida prohibit a Espanya i políticament no es vol obrir una via que permeti fer-ho a l’estranger.  Des de llavors, he conegut  altres parelles d’homes que han format la seva família gràcies a la gestació per subrogació, i la majoria ho han fet a Califòrnia (EE.UU).

Com la majoria dels homes que opten per la subrogació, en Manu va descartar l’adopció pel llarg temps d’espera i  perquè “no em veia preparat per afrontar la situació, l’espera, l’angoixa i fer-me càrrec d’un infant de 5 o 6 anys amb una complicada trajectòria al darrera”, m’explicava en Manu.

Així que, per casualitat, va saber de la gestació subrogada ,va viatjar als Estats Units i va decidir començar el procés de fertilització in vitro. El seu principal temor era que, en mig del procés, la mare gestant  es fes enrere i volgués quedar-se la criatura. “Un cop em van explicar com aniria tot, vaig conèixer la donant dels òvuls i a la mare gestant,  i em vaig quedar tranquil·líssim”. En el procés hi intervenen dues dones, una hi posa l’òvul i l’altre el ventre. És la manera que s’utilitza per evitar una relació  biològica entre la criatura i la mare gestant. A l’Estat de Califòrnia a les vint setmanes de gestació, un jutge va escoltar les parts implicades i va dictar una sentencia de paternitat on es reconeixia a en Manu com a únic pare. “ En el meu cas, la mare gestant està casada, té 4 fills,  i la seva família coneix tot el que ha fet per a mi. Després del part, ens vàrem tornar a veure tots. Els seus fills saben perfectament que la seva mare m’ha ajudat a formar la meva família. Evidentment hi ha un compensació econòmica, jo no em sentiria bé si ho fessin de franc, jo ajudo a la seva família d’una altra manera”, explica en Manu.

La primera vegada que vaig llegir sobre els “ventres de lloguer” em va incomodar, em semblava una explotació i una comercialització de l’úter de la dona. Després, a mesura que llegia a la Xarxa les experiències tant d’homes com de dones que havien accedit a la maternitat gràcies al gestació per subrogació, vaig començar a tenir dubtes. Finalment quan vaig poder parlar i preguntar a en Manu, i a d’altres parelles d’homes sobre l’experiència i veure la tendresa i la felicitat de les seves famílies, vaig tenir-ho clar, perquè,  de fet, en el meu cas algú  (anònim per imperatiu legal) també m’ha ajudat a formar la meva família i no ho defineixo com una explotació de gènere, simplement ho anomenem “el donant de semen anònim” i ningú s’incomoda.  Val a dir que el testimoni de la Mercè em va ajudar a arribar a aquesta conclusió. Us en parlo la setmana vinent.