Entrades amb l'etiqueta ‘rols de gènere’

Quants dius que n’hem de parir?

dijous, 15/03/2012

Volem dues criatures. Adopció o reproducció assistida? Qui les pareix? Qui posa els òvuls? Això de la maternitat compartida és un estrés.

Hi ha una espècie de tabú  entre dones lesbianes, invisible i silenciat, i és el de la mare no gestant però que hagués volgut quedar-se embarassada. No se’n parla perquè és socialment lleig envejar a la persona a la que estimes.

Si has passat pel tràngol d’haver de recórrer a la reproducció assistida o has patit un avortament, ja sabràs a què em refereixo. És aquella por a la infertilitat, a no poder quedar-te embarassada, a no saber si podràs donar-li el pit, una por que finalment la ciència, amb la connivència del teu cos, converteixen en realitat. I l’endemà, la teva parella comença el mateix procés de reproducció assistida i es queda embarassada al primer intent. És com si t’abandonessin en un terreny desconegut. No estàs embarassada però estàs esperant una criatura. Segurament és el mateix sentiment dels pares adoptants, un cop tenen confirmada l’assignació de l’infant, amb l’inconvenient que en el cas de les mares lesbianes, una d’elles ho viu més biologicament que l’altra.

Durant l’embaràs, com a dona, quin és el meu rol com a mare no gestant? Em sincero  amb la meva dona just quan les seves hormones fan voltes a la muntanya russa? Miro d’intentar fer una lactància induïda? Recorro a aquells llibres sobre l’embaràs que donen consells als futurs pares, als aportadors dels espermatozous?

Jo confesso que si fos el meu cas, superada l’enveja i la decepció inicial de no passar per l’embaràs, m’hagués convertit en una autèntica espelma pesada: “carinyo ja t’has pres l’àcid fòlic? Com et sents? Et mareges, tens nàusees? Ha fet una patadeta? Puc tornar-la a sentir?”

En  el vostre cas, superant les limitacions biològiques, si haguéssiu pogut decidir, qui hagués parit? Hauríeu arribat a la segona criatura? A la  tercera? A la quarta?

L’autoritat qüestionada

dilluns, 28/11/2011

Fa dies que tenim a l’Enric intrigat, o almenys això fa veure. De tant en tant, en un moment de calma pregunta “Qui mana?”. Com que el coneixem i sabem que és manipulador de mena, ens fem les despistades i li contestem “com que qui mana?”, “qui mana la mama o la mami?”, contesta ell.

Ens mirem les dues, per intentar consensuar telepatèticament una resposta, i arribem a un “les dues manem” pronunciat al uníson. I ell insisteix, “no, que qui mana? !”.

I ara sóc jo que no sé si ho fem tant bé, que les dues manem amb la  mateixa força, o és que tenim al nen ben despistat perquè ara mana una i després mana l’altra. Això de voler ser equitativament perfectes no deu ser bo.

Més  aviat crec que és una estratègia de l’Enric per despistar-nos, confondre’ns i fer trontollar la nostra autoritat unitària per aconseguir el que algun dia s’atrevirà a explicitar. Això sí, des de la seva perspectiva d’infant de tot just un metre d’alçada comença a tenir clar com funciona el món. Segons ell explica, mana la mama perquè té les tetes més grosses, tetes mitjanes, li corregeixo jo. És cert, Enric, hi ha qui diu que manen més dues tetes que dues carretes, o una cosa semblant. Així que sí, si és qüestió de treure pit, guanya la mama, però si és qüestió de posar els punts sobre les is, mana la mami.

Reflexiona, que alguna cosa queda

dissabte, 19/11/2011

Avui, dia de reflexió, els donaré la raó a tots aquells i aquelles que diuen, i també els que callen, que les famílies homoparentals estem trencant els valors de la família tradicional, aquells que insinuen que necessitem teràpies per normalitzar-nos. Tenen tota la raó. Els nostres fills i filles no són normals, pensen i s’expressen diferent, tant que fins i tot les mares que els hem parit, els pares que els han fecundat, i les mares i els pares que els han matriculat, ens sorprenem de la seva lògica de raonament.
Dos exemples:
1. Estem esmorzant. Jo sóc tant ianqui que tinc de fa anys uns estalvis amb les fotografies de tots els presidents nord-americans . L’Enric se’ls va mirant d’un en un, i quan acaba pregunta: “perquè no hi ha cap senyora”? Jo mai m’ho havia plantejat, simplement ho acceptava així. I quan estic apunt de llençar aquell discurs feminista sobre el gènere del poder, m’aturo i li contesto que perquè abans a homes com aquells no els agradava que manessin les dones, però que ara ja no és així – no perquè homes com aquells hagin canviat de parer, però això m’ho callo, que després passa el que passa i amb tant discurs revolucionari, els fills dels rojos s’acaben afiliant al PP -.
2. Hem anat a veure a la mami jugar a futbol. Acaba el partit, surten les jugadores del camp i de seguida entren els jugadors del proper partit. L’Enric, un apassionat de xutar la pilota, es queda endarrere, embadalit mirant com els nois escalfen i crida: “mama, són nois”. “Sí, Enric, els nois també juguen a futbol”, li contesto.
Al món dels nostres fills de 4 anys les dones juguen molt a futbol i manen molt, a casa fins i tot més que l’avi. Ja veurem què passa quan els arribi l’adolescència, quan tinguem la casa ocupada pels amigots dels bessons i a les mames ja no les deixin manar tant.
Fins llavors, visca la república independent de casa meva ! Clar que potser que després de tot un esforç per mantenir-los verges del “masclisme imperant”, s’emparellin amb algú d’aquells o aquelles que saben mantenir els valors tradicionals de la família i tot se’n vagi a norris.

De sopars de mares, tercera part

diumenge, 9/10/2011

A l’altra escola, la classe de P4 feien sopars de mares. Convocatòria per a dones. Vaig pensar que després d’un primer curs escolar juntes, ja s’havien fet amigues i era normal. Els de P3 érem tots nous, i calia donar una oportunitat, així que vàrem fer una convocatòria oberta: sopars de mares i/o pares.

I ara que ja som a P4, en una escola nova, tornen a convocar sopar de mares i me n’adono que no és P4, és que la cosa funciona així. A vegades no sé perquè m’encaparro en la vida políticament correcte, quan la realitat no ho és, més enllà d’un programa electoral o un article al diari.

A la nova escola, les mares de P4 no són totes amigues, ni tan sols conegudes. De fet, per algunes és la primera vegada que van un sopar de mares, descobreixo al segon plat.

Imagina’t la situació: som la família nova a la classe de l’Arnau, m’envien un e-mail amb la convocatòria de “sopar de mares balenes” sense saber que som una família amb dues mares. Així que responc: “moltes gràcies per la invitació, procurarem aconseguir un cangur i així poder venir les dues mares de l’Arnau”.

Trobem una cangur, renunciem al partit de Champions del Barça – els sopar de papes no l’haguessin fet mai en un dia de futbol, pensem totes dues – i ens empolainem de dones. És a dir, evitem tota aquella peça de roba que ens doni massa aire de bollo, si és que és possible evitar-ho. I en sortir, ens adonem a l’ascensor que vestim gairebé igual. Aquest és un dels riscos de les parelles homosexuals, ens acabem mimetitzant. Alguns heteros també ho fan, però com que són versions masculina i versió femenina d’un mateix estil, la cosa queda més dissimulada.

I al restaurant, passat el primer tràngol de presentar-nos, la nit passa lleugera. Com diu la meva dona, totes són dones femenines, més femenines que nosaltres, penso jo. Sopar de mames. Parlem de fills, de mestres i una mica de la feina. La meva dona no protesta, potser s’està fent “mama”.

I quan estem a punt de dormir, ella fa un càlcul de la nit i diu que a les mares lesbianes aquests sopars ens costen un ronyó i part de l’altre: dos menús més el cangur. Potser que ens distribuïm els rols, estem de retallada.

El valor de tenir valors

dimecres, 22/06/2011

Aquesta setmana córre per les xarxes socials aquesta joia de curtmetratge


No té res a veure amb el que realment es viu als camps de futbol infantils, on sovint els adults obliden que només és un joc i es limiten a repetir actituds negatives, sense parar-se a pensar ni un moment. I així d’adults continuem empassant-nos elogans de “tenir pebrots”, com el del Barça, tot creient que tenir valor és “un valor masculí”…

I tot això que dic, què té a veure amb una familia homoparental?

Tant de bo els nostres fills i filles trobin un ambient esportiu tant sa com els dels pares, mares i entrenadors d’aquest petit equip.

Nen o nena, o tot el contrari?

divendres, 3/06/2011

storm.jpeg Quan t’imaginaves al teu bebè tenies un gènere en ment? Volies un nen o una nena? Per què?

Hi ha mares i pares que, malgrat els avenços tecnològics, no volen conèixer el sexe de la criatura fins a l’hora del part. Una parella sueca i una altra de canadenca han anat més enllà. Per evitar els estereotips de gènere, han decidit amagar el sexe de les seves criatures.

Així a Suècia hi ha una criatura de 3 anys, anomenada Pop, i al Canadà, un o una Storm – que difícil és escriure en neutre – de qui només la seva família en coneix el gènere.

Els seus pares es neguen a revelar-ho argumentant que el gènere és una construcció social i cultural. Nora, la mare de Pop comenta que “es cruel portar al món a un nen amb una etiqueta de color rosa o blava al front”. Ells deixen a la criatura escollir les joguines, el pentinat i els colors de la roba.

Tots dos casos han desfermat la polèmica als seus països. Els pares s’aferren a la llibertat de la criatura per escollir. D’altra banda,  alguns psicòlegs argumenten que la identitat sexual no només està condicionada per la criança sexual, també hi influeixen les hormones, de les que encara es desconeix com determinen el gènere.

El que està clar és que aviat Pop o Storm no tindran més remei que definir-se i abandonar el gènere neutre. Malauradament, sigui per educació, per natura o química-física, el primer que sempre ens arriba d’una persona és el seu gènere, després el color de la seva pell i finalment, la cultura. I a partir d’aquí, comença la diferència i la discriminació (positiva o negativa). Vulguem o no, funcionem a base de definicions. L’arrel de tot plegat és adaptar-les a les noves realitats. Les criatures ja ho fan de forma ràpida i natural.

El meu dissabte de Rodriguez

dissabte, 26/03/2011

Arriba el dia que fa quatre anys que esperes: marxar d’excursió en bicicleta per la muntanya i no haver de preocupar-te de l’hora que  tornaràs, com feies els dissabtes abans de tenir dona, nens, un llibre de família i un monovolum – el pack va tot junt-. Ho havíem pactat amb la Montse, dissabte per mi i diumenge per ella. Com envejo aquelles parelles que només tenen una criatura, que se la poden tornar amb tranquil•litat o deixar-la als avis sense por d’esgotar-los.

És dissabte, arriba el dia que puc tornar a pedalar amb les Panteres Grogues, i fa una setmana que ho tinc tot a punt: bicicleta, roba i mapa. I arriba el dia i també em visita Murphy: tinc una bona inflamació a la planta del peu que em fa anar coixa i que em deixa amb els peus fora dels pedals.

Pla B. Per uns moments dubto en acompanyar a la Montse a la seva trobada amb les amigues de l’institut, un esmorzar de mames i nens en un tranquil poble d’Osona. Però, que carai ! Si fos home, ni m’ho hauria plantejat, m’hauria auto exclòs directament. Els marits o companys no hi assisteixen, marxen en bicicleta. Així que trec pit i m’autodesigno el paper d’home de la parella i em quedo a fer de Rodriguez a Barcelona. Bé, la versió idiota de Rodriguez perquè, després de fer un cafè al bar, llegir el diari i anar a una llibreria, enlloc d’estirar-me al sofà i empassar-me un dels llibres, dedico el meu dissabte lliure a fer bricolatge – sense el mono blau -, maquinades, endreçar roba, canviar llençols i preparar el sopar. I tot i que vaig al cinema, és a primera hora de la tarda, per estar a casa quan arribin els nens, i en el camí de tornada paro al supermercat a comprar les quatre coses que falten. Sóc una Ventafocs sense remei.

L’endemà, la Montse marxarà a jugar a futbol amb les seves amigues, i jo m’emportaré els nens a una excursió amb mares, pares i nens de la seva classe, on els confirmaré els estereotips: aquest cap de setmana, jo assumeixo el rol de mare cuidadora i ella, de pare futbolero. Som gairebé una família perfectament normal. Crec que només em falta comprar-li la roba interior a la meva dona…