Entrades amb l'etiqueta ‘relacions familiars’

L’art d’emparellar mitjons

dimecres, 12/10/2011

Tot just plegant la roba neta m’he adonat – deu ser inspiració d’aquest octubre ajuliolat –  que no només em mimetitzo amb la parenta, sinó que també ho faig amb els nens. Aquest curs els he comprat els mateixos mitjons que jo porto, talla XXS, i quan surten cap a escola poso aquella cara de bleda de les mares que conjunten a les nenes com elles, amb roba tant còmoda  a escola com una minifaldilla i botes a conjunt.

L’any passat vaig començar per les bambes i ara continuo amb els mitjons, i ara sí que em veig a venir un gran embolic domèstic a casa. No tothom té el mateix art en emparellar i endreçar mitjons. Em jugaria el viatge de noces, que fa quatre anys que tenim pendent, que la meva dona qualsevol dia barreja talles i calaixos, i els nens acaben anant a classe amb uns mitjons que els arriben més a munt del genoll. No seria la primera vegada que trobo els meus mitjons al calaix dels nens, o que he de recuperar, per no dir-la més grossa, els meus mitjons al calaix de la meva dona. Com odio no trobar els meus mitjons quan els necessito !

Aquest és el gran inconvenient de la mimetització matrimonial, que a més de portar roba semblant,  si tu fas una talla més, a la parenta tot li entra i gairebé tot ho barreja .

Sort que amb les calces tenim una bona organització. Després de mesos de patir estretors perquè algú, en endreçar la roba, s’havia equivocat de calaix, vaig decidir organitzar-nos per colors: una porta els tons freds i l’altra, els tons calents. I amb el blanc i el negre, o aquell color tant sexy del color carn, estem a punt d’etiquetar les nostres calces com fem amb la roba dels nens.

No m’imagino com serà d’aquí poc, quan els bessons tinguin preferències i/o manies respecte a calçotets i mitjons. Ara per ara, a un li queden amples i l’altre va més justet, i les discussions es limiten a qui li toca el Rayo McQueen o el Batman. Potser algun dia em trobaré  els calçotets de High School Musical al meu calaix.

Qui cuida a la sogra?

dissabte, 16/07/2011

Sovint quan escric sobre famílies homoparentals em refereixo a la realitat de dues mares o dos pares i els seus fills biològics o adoptats, però hi ha moltes altres famílies homoparentals que “exerceixen com a tals”. M’hi ha fet pensar aquests dies un veí del nostre antic edifici. Ens varem “reconèixer” com a gai i com lesbiana quan es va fer evident el meu embaràs, quan es va fer evident que aquella altra noia que vivia a l’àtic no era la meva companya de pis.

Llavors en Josep em va explicar que feia poc que ell també s’havia casat amb el “seu company de pis”, y que era oficialment el “padrastre” de la filla de 24 anys d’en Pere. Poc després la mare d’en Josep es va posar malalta, en Pere es va jubilar i tots tres (mare, fill i jove) van marxar a viure més tranquils a la seva segona residencia, fora de Barcelona, fins ara que han tornat perquè la mare d’en Josep ha mort.

En Pere ha cuidat durant l’últim any a la seva sogra quan en Josep anava a treballar. La història no hauria de ser sorprenent, però malauradament ho és. Quantes famílies canvien de residència per atendre als seus grans? Quants homes cuiden a les seves mares malaltes? Quants homes cuiden a les seves sogres malaltes ?