Entrades amb l'etiqueta ‘pares gais’

De gens, a gens

dissabte, 29/09/2012

Crec que m’han preguntat més vegades els adults sobre si els nens pregunten sobre el seu no pare, que vegades que ho han fet les criatures: cap. Pels únics que vivim en una família “sense pare” (els pares gais  viuen “sense mare”) és per a qui està massa acostumat a un rígid sistema familiar. No és que no hi hagi pare o mare, és simplement que no existeix. I sí, si filem prim hi ha qui diu que un donant anònim és un pare, tot volent dir que és un progenitor (pro-GENintor). Però crec que hi ha un gran abisme entre donar anònima i desinteressadament els gàmetes  (òvuls o espermatozoides) a assolir  i exercir responsablement la paternitat o maternitat.

Així que les nostres criatures no fan preguntes d’adults esbiaixats, de la mateixa manera que nosaltres no anem per la vida preguntant on és la segona mare o l’altre pare de les criatures que ens trobem. Ells pregunten per al seva realitat, les dues mares:

“Mama, per què vas triar una mare i no un papa?”

I a les nou del vespre d’un dia laborable, a terra entre els dos llits infantils, no tinc la destresa intel·lectual d’explicar-li a una criatura de P5 el perquè de l’homosexualitat. Faig ràpida i mentalment una llistat d’arguments :

  • No m’agraden gens els homes: Fals, ell és un petit home i m’agrada i me l’estimo moltíssim.
  •  Trobo a les dones més guapes: Fals, no m’atreuen totes les dones – per sort –  i també hi ha homes que els trobo molt guapos.
  • M’agrada més el cos de les dones: Sexualment cert, però m’agrada mirar els cossos dels atletes masculins, un argument poc apte per a P5.
  • Les dones em fan riure més: Fals, no totes, i alguns homes també em fan riure.

I opto per contestar un perquè m’agraden més les dones. I el marrec encara despert m’ajuda amb un “perquè els papes punxen amb la barba”. “Cert, Enric. I a tu, per què no t’agraden els tomàquets?”, desvio l’atenció per evitar un llarg  col·loqui que acabi  preguntant-me perquè vaig triar a la mami i no a una altra mama. Hi ha dies, d’aquells de pluja i de ventafocs, que em costaria d’explicar.

Al fons a la dreta

dilluns, 17/09/2012

El pitjor de marxar de casa, de vacances, de viatge o només a dinar és aquell moment en que estàs tranquil·lament asseguda, ho tens tot a lloc, jaquetes, bosses, t’han portat el plat a taula o ja has arribat al café i una de les criatures diu allò de “tinc pipi”. Maleït el dia que van deixar els bolquers. Ens hi deixàvem una fortuna, anàvem carregadíssimes per tot arreu, però el segon plat o el cafè el prenies calent. Ara ja no.

Ara, en aquestes circumstancies, m’encantaria tenir un senyor al costat a qui mirar i dir-li “estimat, acompanyes al nen al lavabo?”,  i continuar entaulada i  ben tranqui-la.  Els homes, als lavabos de mascles. I la mama, gaudint d’uns moments de silenci.

Però no és així. En el nostre cas, les dues ens mirem en silenci i telepatéticament ens juguem al pedra-paper-tisora a qui li toca acompanyar al marrec. No hi ha més remei que el projecte de mascle vagi al lavabo de senyores, aquell que té un petit cartell d’una faldilla o unes sabates de tacó. “Mama aquí van els nens? Nosaltres no portem faldilles”.

I encara estem de sort. Una dona amb un nen al lavabo de senyores està ben vist, mentre el nen no superi el metre trenta d’alçada. Una estampa completament diferent és la d’una nena a un lavabo de senyors, com els passa a una amics, dos pares amb una princesa de 4 anys.

Poc després de treure els bolquers, van provar mil maneres de solucionar la situació d’acompanyar la nena sense haver d’entrar un dels dos homes al lavabo de senyores. Si hi havia una dona al grup, ens tocava; si no, li havien arribat a demanar a la cambrera. Una opció també era esperar que es buidés el lavabo, i mentre un pare era dins amb la nena, l’altre feia guàrdia a la porta per avisar de la situació a les fèmines que s’apropessin. Tot plegat va fer que la nena s’espavilés aviat, i ara només cal que un dels pares s’esperi fora.

Nosaltres podríem fer el mateix, però a mi imaginar-m’ho em fa venir un no sé què només de pensar en la pulcritud d’un lavabo d’homes, que no ho acabo de veure clar. Si al de senyores, sota l’ordre de “mans amunt o mans fora”, ens entretenim mirant-ho tot i fent petar la xerrada, pensar en deixar-lo sol al desconegut lavabo de senyors, amb uns estranys artefactes penjats a la paret que no han vist mai de la vida, és tot un risc.

Tot arribarà, de moment, anem plegats al fons a la dreta.

Paraula de mare oca

dimecres, 22/02/2012

No hi ha res millor per trencar mites que parlar amb una mare no oca. Una mare d’aquelles per obligació, d’aquelles dones que han acabat cedint als desitjos de la seva parella. Tant se val si és una mare gestant que ha cedit el cos per un embaràs, perquè la seva parella no ho pot fer (cas claríssim si és parella masculina, cas més dissimulat si és femenina). O també una mare no gestant d’aquelles que no s’han imaginat mai embarassada, i  que ha cedit cognom, temps i paciència per tenir un niu, abans conegut  com a parella, i  que ara ha passat a anomenar-se família.
Doncs bé, li parlava a una amiga i mare no oca sobre els possibles conflictes entre dues mares lesbianes o dos pares gais a l’hora d’apropiar-se els rols. Ella, que no havia sentit el terrible desig de sentir-se embarassada, ella que en les seves prioritats vitals no hi havia una criatura, i que li havia tocat criar-ne tres (com d’insistents arriben a ser algunes parelles…), li costava d’entendre que dues dones es disputessin el paper de mare. “Poca feina i masses dubtes personals”, diu en una frase curta i dura. Potser sí, però que n’és de difícil conviure amb els fantasmes emocionals quan s’han trencat totes les normes escrites.
Trasllado la mateixa conversa a una parella de pares per gestació subrogada: un pare oca i un pare més tradicional. Cap dels dos es disputen el paper de pare autoritari i el pare oca diu que davant del nadó sentia l’instin maternal de protecció. Un reconeix que a una de les àvies li van haver de posar límits, l’emoció a vegades ens encega.
I em ve al cap la meva àvia. Una mare poc oca que va parir vuit fills. En l’últim part, quan es va confirmar que arribava bessonada, l’avi es va confirmar com  el pare oca més gran del món. Tanta oxitocina acumulada…

El pessebre de l’Imma i la Conxita

dijous, 22/12/2011

Pessebre-homoparental.jpgAixò de gestionar la família homoparental és una feinada, sobretot quan es tracta de complir tradicions. Per Nadal, posem o no posem pessebre ? Tenim arbre, tenim tió, tenim un munt d’homenets panxuts vermells enfilats als prestatges. Penses un instant en construir un d’aquells raonaments contra l’església catòlica masclista i apostòlica, però com té poc a veure amb tu, i menys amb la nostra nova família, estalvies energies. No paga la pena. Si volen pessebre, tindran pessebre.

El primer any no en poses perquè els nens no s’adonen de res. El segon, quan a l’escoleta ja han muntat el seu pessebre, a casa arriben unes figuretes  de plàstic i estàs  molt temptada de comprar dues verges maries,  però davant el dubte, prefereixes estalviar-te’n una,  tot pensant que les figuretes no sobreviuran les festes. I ho fan. Així que al tercer any, tornen a sortir, més abonyegades i amb una sola verge, que sense una companya de batalles, ja s’ha quedat per  vestir sants.

Per sort aquest quart any, l’avi ens suggereix si volem que ens faci un pessebre com el seu. Fora discercions. Així que tenim un pessebre en tota regla i tal com marca la tradició catòlica, masclista i apostòlica. No fos cas que ja de grans, els nens suspenguessin  l’assignatura d’història de l’art perquè a casa la única història sobre Maria que sentien era aquella que creixia a casa del veí.  Posats a narrar històries, els podríem explicar que ells també són  un miracle com el de l’Immaculada Concepció, i  mai millor dit.  Si haguessin estat nenes, una es diria Imma i l’altra, Conxita.

 

Sense manual per a adolescents

dimecres, 16/11/2011

La meva amiga Cristina tot just comença l’etapa de “mare d’adolescent” i es queixa sovint de la difícil relació que té amb el seu fill i la seva filla adolescents, que si la ignoren, que si la fan sentir-se gran, que estan a voltes de tot. Tot just diu que ha començat a negociar quan la seva filla de 14 anys pot plantejar-se tenir relacions sexuals. I jo li pregunto pel noi, de 12 anys, i em diu que això ho ha de parlar amb el seu pare. Qui és la masclista, ara, Cristina?
Ja veig que no ha canviat res des de la nostra adolescència … bé, la meva i la de la majoria d’adolescents gais i lesbianes del segle passat, va ser una mica diferent. Tot allò que ens explicaven sobre el sexe més aviat ens feia poc servei. Quantes tardes de discussió a la classe d’ètica parlant sobre l’avortament, malaguanyades ! Ara, la torna ha canviat, i la diversitat sexual i afectiva sembla que ha entrat a l’aula, però a casa tot i que es parla i es dóna més informació, sembla que hi ha límits difícils de trencar. Les dones parlen amb les dones, i els homes parlen amb els homes.
Fet que em condueix a un carreró sense sortida: com ens ho farem las famílies de mares lesbianes amb nois adolescents o les famílies de pares gais amb noies adolescents? Com li parlo jo als meus fills sobre les pulsions nocturnes o l’ejaculació? O com li explica un pare a la seva filla el que comporta la menstruació? Més enllà de la definició de la Wikipedia, és impossible parlar de sensacions o sentiments, seria fer com aquells metges homes, com el marit de la Cristina, que buscant comparatives al dolor, et diuen que et farà menys mal que una regla, quan no l’han patit ni el patiran mai aquest mal de regla… Vaja, jo he aconseguit dominar més o menys el tema del prepuci, però no sé ben bé com podré contestar a les preguntes que vagin més enllà dels temes biològics sobre el sexe masculí. Bé, un avantatge sí que tenim les mares lesbianes i els pares gais, i és que el nostre sexe el coneixem bastant bé i en diverses versions, segons l’experiència sexual i emocional de cadascú.
Potser que els expliqui tot això a les amigues lesbianes que ens miren – des de la distància i amb il•lusió – tot somiant i planificant que algun dia també seran mares. Darrera d’un tendre nadó, hi ha un adolescent en potència.

Digues-me mama

diumenge, 18/09/2011

No sé ben bé com funciona en el nostre cas, si el nom fa la cosa o la cosa fa el nom. Sigui com sigui, en aquest nou curs estàvem preparades perquè les mestres no recordessin els nostres noms, barregessin  mames amb mamis, o ens cridessin pel nom de l’altra, tal com ens va passar una bona part del curs anterior en l’antiga escola.

Doncs, apa, la realitat ha tornat a superar la ficció, i en només una setmana de curs, han memoritzat el nom de pila de cadascuna i no ens els intercanvien.

Cada cop que ens veuen, ens el repeteixen. Potser forma part d’un métode de fer memòria. Així que, quan arriba la mare (la mama o la mami), ens saluden tot incorporant el nostre nom– val a dir que amb les altres mares o pares no ho fan – i quan s’apropa el nen, li diuen “Ha vingut l’Àgatha”, i a mi se’m fa estranyíssim, i el mateix li deu passar al nen. Des de l’arribada de les criatures, i com en moltes famílies, en els diàlegs familiars ens hem “desnominalitzat” , hem perdut personalitat, per convertir-nos únicament en la mama o la mami.

Segurament sóc de pell fina, però amb el que m’ha costat ser “mama”, que en relació al meu fill em despullin del títol maternal em fa com un no sé què a la panxa i al cor.  I el mateix em va passar quan els primers dies a l’escola infantil, els nens van perdre el segon cognom. Amb el que vàrem arribar a fer perquè el tinguessin – era abans de l’aprovació del nou codi civil català, t’ho explicaré un altre dia – i en un moment, els ho van esborrar.

Gestions  genealògiques  a banda, quan tractem amb famílies homoparentals la paraula que utilitzen els nostres fills per referir-se a cada pare o mare és molt important, i en cas de dubte, un genèric “ve la mare” o “ve el pare”, molt millor que no pas el nom de pila. Val a dir que també hi ha persones, com la meva dona, que no li donen gens d’importància, tan els dóna  qui fa el nom i molt menys la cosa.

Sant tornem-hi

diumenge, 4/09/2011

Nou pis. Nous veïns. Nova escola. Continuem sortint de l’armari i ens continuen fent els mateixos comentaris. “Són bessons i tenen dues mares”, expliquem quan anem a matricular els nens a la nova escola, i ens contesten: “ cap problema, tenim molts nens que són adoptats”.  Cap problema, penses, però què tenen en comú les peres i les pomes, tret que totes dues són fruites?

I ho veus a venir, sant tornem-hi a explicar-nos. Em comença a agradar.

Així que he decidit fer una llista de les preguntes més comunes que ens fan a les famílies de mares lesbianes o pares gais, tant si estem en parella com si som monoparentals. Són preguntes que tots ens fem, independentment de si tenim o no fills,  independentment del gènere que ens enamori o del sexe que ens faci perdre el cap.

És adoptat? Algunes parelles de dones o d’homes opten per l’adopció nacional, d’altres s’han aventurat a fer una adopció internacional en solitari i posteriorment la seva parella ha coadoptat aquí a la criatura. Unes i uns hem optat per la maternitat/paternitat biològica a través de la reproducció assistida. I també hi ha  pares gais o mares lesbianes que tenen fills biològics fruit d’un matrimoni anterior i que generalment comparteixen la custòdia amb la seva exparella.

Qui l’ha parit? Hi ha parelles que es molesten per la pregunta, així que no la disparis de bon principi. També hi ha el cas de parelles de dones que utilitzen el métode ROPA, o de pares gais que recorren a la gestació per substitució (els ventres de lloguer) així que técnicament la resposta es complica. Nosaltres sempre contestem: “compara’ns les panxes i ho sabràs de seguida”, o “mira a l’Enric, a qui s’assembla?”.

Com us anomenen? Papa/papi, mama/mami, Joan/Josep, Maria/Cristina… Sovint els nens acaben repetint com ens anomenem entre nosaltres.

Sou família monoparental? Som família homoparental, que vol dir que està formada per dos adults del mateix gènere. Això no treu que existeixin famílies monoparentals de pares solters gais o mares solteres lesbianes, o bisexuals o transsexuals. Sí, jo sovint també em perdo amb tantes etiquetes…

Qui fa de mare i qui fa de pare? Segons les aptituds i el caràcter de cadascú, ens intercanviem els rols. Tenim la sort de poder-nos escapar dels estereotips,  reinventar-nos i així combinar pomes i peres, segons el plat i la temporada.

La última pregunta arriba de forma descarada tot prenent un cafè o en format confidencial al segon gintònic. Has estat amb homes?

 

 

El nom a la bústia

dilluns, 18/07/2011

Canvies de pis: empaquetes, carregues, desempaquetes i penses en el correu. Quin noms posem a la bústia?

Quan erem, als ulls estranys,  oficiosament companyes de pis, vàrem decidir escriure la inicial del nom seguida del cognom, per no revelar als visitants que en aquell pis hi vivien dues dones. Quina tonteria, tots els veïns ja n’eren ben conscients.

Al nou pis, al nou veïnat,  ja t’has creuat amb alguna veïna que t’ha pregutat si som “els nous veïns”, assenteixes amb el cap mentre penses que som “ les noves veïnes”, però no li dius, perquè potser sí que té raó, ara som “els nous veïns”, el génere masculí dels bessons ens ha robat l’adjectiu femení familiar.

I de seguida ens hem afanyat a posar etiquetar la bústia. Què hi posem: familia Estera-Puig? Inicial de nom i el cognom? Nom i cognom de tots quatre? Finalment ens decidim pels nostres dos noms sencers i cognoms. Ja no cal jugar al gat i la rata. Al cap i a la fi, quants dies continuaran pensant que la que porta els nens a la piscina és la cangur? No gaires, a la gespa els nens criden tranquilament mama i mami sense amagar-nos, com ha de ser.

Qui cuida a la sogra?

dissabte, 16/07/2011

Sovint quan escric sobre famílies homoparentals em refereixo a la realitat de dues mares o dos pares i els seus fills biològics o adoptats, però hi ha moltes altres famílies homoparentals que “exerceixen com a tals”. M’hi ha fet pensar aquests dies un veí del nostre antic edifici. Ens varem “reconèixer” com a gai i com lesbiana quan es va fer evident el meu embaràs, quan es va fer evident que aquella altra noia que vivia a l’àtic no era la meva companya de pis.

Llavors en Josep em va explicar que feia poc que ell també s’havia casat amb el “seu company de pis”, y que era oficialment el “padrastre” de la filla de 24 anys d’en Pere. Poc després la mare d’en Josep es va posar malalta, en Pere es va jubilar i tots tres (mare, fill i jove) van marxar a viure més tranquils a la seva segona residencia, fora de Barcelona, fins ara que han tornat perquè la mare d’en Josep ha mort.

En Pere ha cuidat durant l’últim any a la seva sogra quan en Josep anava a treballar. La història no hauria de ser sorprenent, però malauradament ho és. Quantes famílies canvien de residència per atendre als seus grans? Quants homes cuiden a les seves mares malaltes? Quants homes cuiden a les seves sogres malaltes ?

La mare oca

dilluns, 4/07/2011

La meva estimada amiga Cristina m’ha dit que em queixo massa de la meva dona, que això no pot ser. I potser té raó. Però em treu de polleguera tothom que pensa que, pel fet de compartir gènere, la nostra parella és totalment equitativa i domèsticament desitjable, que tenim aquella sort de ser parella de dones,  sort també extrapolable a les parelles d’homes, que permet “compartir” els deures dels rols.

És cert que em queixo quan em toca o em prenc més feina domèstica i responsabilitats familiars de les que vull, però el cert és que re inventar-nos, ser aquelles “famílies líquides perfectes” que es reparteixen les tasques equitativament, és una feinada i necessita d’una imaginació i d’un pacte constant molt difícil de mantenir. És més senzill i còmode acceptar rols i després queixar-se’n.

Segurament hi ha d’altres parelles de dones o d’homes que es reparteixen millor les feines familiars que nosaltres. Però el cert és que tothom fa el que pot, el que sap, vol saber o vol desentendre’s. Una planxa, mentre l’altra fa la bugada. Un és el rei de la cuina mentre l’altre és el príncep del bricolatge. I a l’hora d’educar les criatures, tres quarts del mateix. Un dia un fa el paper de policia dolent i l’endemà se l’intercanvia.

I fins i tot arriba aquella nit quan acompanyes a dormir als nens i un et diu que no et vol a tu, que vol a la mami. I tu et retires, amb l’orgull de mama oca una mica tocat però amb un somriure interior, pensant que podràs estirar-te abans a l’hamaca i posar-te a llegir. Al cap i al a fi, no fa de mare qui pareix, si no qui passa més temps amb les criatures, i per una nit, faig de pare i em toca descansar a mi.