Entrades amb l'etiqueta ‘matrimoni homosexual’

I el divorci, és constitucional?

dimarts , 6/11/2012

No plou mai a gust de tothom. Ara que ja m’havia acostumat a viure en el llindar de la inconstitucionalitat, els jutges del Tribunal Constitucional diuen que NO, que no potser, que rebutgen el recurs del PP al matrimoni homosexual i que més de 22 mil parelles de lesbianes i gais tornem a ser matrimonis en tota regla i a tota llei. Jo, en aquests set anys d’espera, tenia  l’esperança de poder deixar en herència als meus nets la raresa d’un llibre de família bilingüe i des catalogat pel PP. Hereus i/o hereves:  amb sort, només us quedarà malvendre als encants el Documento Nacional de Identitat de les àvies o dels pares.

Assegurada la legalitat matrimonial ara tinc l’esperança d’escapolir-me algun dia del Codi Civil Español y la seva imperial determinació en que “los cónyuges están obligados a vivir juntos, guardarse fidelidad y socorrerse mutuamente”. M’estimo moltíssim a la parenta, però  tanta obligació i fidelitat per imperatiu legal i imperial m’atabalen. Jo sóc més de lleialtats assumides i responsables.

Ara bé, si Catalunya marxa d’Espanya, el meu matrimoni continuarà sent legal? Em llegeixo a corre-cuita el Codi Civil Català i m’alleuja llegir al Llibre Segon que parla “l’heterogeneïtat del fet familiar” i del  matrimoni com “un vincle jurídic entre dues persones  (…) que han de respectar-se, actuar en interès de la família, guardar-se lleialtat, ajudar-se i prestar-se socors mutu”.

Em quedo tranqui-la i per una vegada, d’ençà el 2005,  celebro una notícia arribada de Madrid. Ara espero sentir a parlar del divorci constitucional.

La galleda equivocada

dilluns, 5/11/2012

IMG_2144.JPG Hi ha situacions que després de cinc anys de matrimoni pensava  que havia superat i que no es tornarien a repetir. Però només cal deixar les criatures amb els avis, marxar de nit romàntica amb la parenta a una casa rural i convertir-nos a ulls de la mestressa de la casa en una “parella d’amigues”.

Quan les parelles de dones o d’homes viatgem pel món, en solitari, sense criatures o d’altres parelles d’amics, arriba sempre aquell moment en que t’ensenyen l’habitació “on dormireu”.  Aquesta vegada la mestressa es va oferir a separar els llits, i va rebre un “no cal” uníson de totes dues. No cal separar els llits, com no cal explicar-li a la mestressa que hem vingut a celebrar els cinc anys de matrimoni, que tenim dues criatures i que aprofitarem per dormir molt perquè l’endemà ens hem de llevar d’hora per córrer una cursa de deu quilòmetres,  i totes dues coses – dormir i còrrer  –  no les podem fer totes dues mames alhora quan tenim la família al complet.  No cal , no li expliquem, si en el futur ens hi tornem a allotjar, ja farem més amistat.

Així que sopem tranquil·lament, entre plat i plat anem rebent explicacions de la història de la finca, i just a l’hora dels postres la mestressa ens arriba amb una expressió una mica desencaixada i ens diu que ens ha de demanar disculpes, diu que “s’ ha ficat de peus a la galleda”. La parenta i jo ens mirem de reüll, amb una connexió de telepatia i  un “ja ens ho havia semblat”. Però no, no és això, parell d’egocentristes. La pobra dona està dessolada perquè en les seves explicacions s’havia equivocat en el nom d’una coneguda cantant que va actuar al jardí de la finca l’estiu passat. Una equivocació com una altra. A quarts de dotze i enllestit el tast de vins, ni ens havíem adonat.

Anem cap a l’habitació i a la porta, en un petit cartellet de pissarra en forma de cor, hi llegim els nostres noms.

Jo sí que he estat a punt de ficar-me de peus a la galleda, “telepatéticament”.

Recuperar el nom

dilluns, 29/10/2012

Ara sí, ja ha arribat el moment de treure’ns la maternitat de sobre i tornar a la normalitat. S’ha acabat allò d’anomenar-nos entre nosaltres “mama “ i “mami” fins i tot quan les criatures no hi són presents.  Hem decidit  eliminar d’una vegada allò de “mami, què vols per sopar?” i recuperem els noms propis: Montse i Àgatha. Totes dues hi estem d’acord, cal recol.locar la parella al seu lloc, la parella femenina, i també la parella masculina que ens monopolitza la vida.

Cinc  anys de mutació no són fàcils de superar. Em miro a la parenta, moc la neurona, la segueixen els llavis i torno a caure en el “mami, què vols per sopar?”, però ràpidament aconsegueixo pronunciar “Montse, què fem per sopar?”.

Canvi de nom  i canvi de rols. S’ha acabat fer de mare de les criatures i de mare de la dona, fem un pacte, tornem a repartir les tasques domèstiques i incloem la parella masculina, aquell parell d’homenets  que es comencen a quedar clavats al sofà mirant el televisor .

Obro la nevera i intento fer una truita amb els ous que havia apuntat a la llista, que algú altre del gènere femení s’ha oblidat d’emportar-se al supermercat. Una llista que he estat incapaç de repetir quan me l’ha demanat per telèfon. Quina mala memòria la meva…

Plego d’escriure, he de posar la verdura a bullir. Que boniques són les bones intencions.

Ni contraris, ni tot el contrari

diumenge, 7/10/2012

Aquests dies tenim a la nostra amiga Cristina en peu de guerra. Ella que estava indignada amb els Indignats del 15M. Ella que mai havia anat a una manifestació i que va estar a punt d’anar a la de l’11 de setembre, però diu que els festius tornen tard de Llafranc. El que indigna profundament a la Cristina són les opinions catalanofòbiques que arriben d’arreu d’Espanya.

I quan li dic:  “ Cristina, no paga la pena. Guarda les energies i reafirma’t positivament”, em mira amb aquella cara seva de no entendre res.

Cristina,

Si m‘indignés cada vegada que els de la Conferència Episcopal Espanyola o algun altre “home de Deu” català opina lliurement sobre la meva família i el meu estimar, ara mateix viuria en una constant confrontació i mal de fetge.

Pensar que l’homosexualitat és només una practica sexual oposada a l’heterosexual és com creure que el català només és una llengua i que a més és contraria a l’espanyol. Creure que el matrimoni homosexual trenca la família homosexual és com pensar que una Catalunya independent és contraria Espanya. Sempre he sigut lesbiana i no per això odio als heterosexuals. Per què perdre el temps amb qui no vol entendre’t, amb qui necessita la confrontació per reafirmar-se?

Senzillament sóc com sóc i em reafirmo així cada dia, amb seny, amb alegria i amb ganes de tirar la família endavant. Amb il·lusió.

Potser amb aquesta comparació arribis a entendre’ns i et dolgui una mica sentir les veus homofòbiques d’allà i d’aquí, quan tornin. Perquè en català, o amb humor anglès,  couen igual.

Sopar de mares i/o pares, punt i seguit

dilluns, 3/09/2012

Dos anys després del sopar de P3 i amb l’experiència de tres sopars de mares i/o pares, he trobat les paraules correctes per convocar un sopar de mares i pares de la classe: “sopar d’adults”, sense gènere, sense limitacions i ben obert a tothom i “totdon”. Així es deixa sense excusa a qui vol quedar-se tranquil·lament a casa, sense ganes de relacionar-se. D’aquesta manera també s’evita començar un sopar amb l’etiqueta al front on es llegeix: mare o pare de, una etiqueta que posteriorment condiciona les converses, elles parlen de criatures i ells de futbol.

Et dic que funciona ! 9 de cada 10 adults em donen la raó. La desena persona és un dentista amb mal de queixal i poques ganes de conversa.

Ho varem posar a prova al juliol: sopar d’adults de la classe de les Balenes. Èxit rotund, 28 adults, en representació de 15 alumnes balenes. Això en un sistema democràtic amb un 65% de participació rep el titular de “majoria absoluta”.

Ara el proper experiment en el món dels Sopars de Mames i Papes és aconseguir barrejar parelles, separar-nos, com si fóssim tots amics i coneguts. Quina mania que té la gent a seure just al costat de la parenta.  I no és un vici exclusiu de les parelles heterosexuals. Les parelles lesbianes acostumen a reproduir-ho, totes ben enganxadetes, no fos cas que aquella de la cantonada s’apropés massa a la meva dona. Si vull un sopar de parella no m’apunto a un sopar de grup, tret que amb la parenta ja no tinguem gaire coses a explicar-nos. Que n’és de complicada la vida matrimonial, potser que aquells del Tribunal Constitucional ens trobessin una fórmula millor.

 

La teva fotografia de família

dimarts , 17/01/2012

Ara que ja hem aconseguit treure l’arbre de Nadal, el pessebre, ara que hem recol.locat els mobles i la casa torna ser la d’abans, has hagut de recol.locar fotografies? És curiós el costum de posar la fotografia del casament, o en el seu defecte, la de la parella, i posteriorment la de la parella amb el primer fill, la de la família amb les dos fills, o tres, o quatre…. la família extensa, fins a quin esglaó?

Com les col·loques? Segueixen un ordre preestablert per normes ancestrals no explicitades?

Avui torno a deixar un vídeo, aquesta vegada un curtmetratge del 2008 del realitzador italià Giovanni Maccelli, titulat  “El mueble de las fotos”.

Sense el reconeixement legal dels matrimonis entre persones del mateix sexe el curtmetratge no s’hauria pogut fer, no tindria sentit, perquè no existiria la fotografia de casament. Es comença infiltrant a la parella al moble de les fotografies i poc a poc, s’aconsegueix col·lar-la entre els reportatges fotogràfics dels casaments familiars

L’art d’emparellar mitjons

dimecres, 12/10/2011

Tot just plegant la roba neta m’he adonat – deu ser inspiració d’aquest octubre ajuliolat –  que no només em mimetitzo amb la parenta, sinó que també ho faig amb els nens. Aquest curs els he comprat els mateixos mitjons que jo porto, talla XXS, i quan surten cap a escola poso aquella cara de bleda de les mares que conjunten a les nenes com elles, amb roba tant còmoda  a escola com una minifaldilla i botes a conjunt.

L’any passat vaig començar per les bambes i ara continuo amb els mitjons, i ara sí que em veig a venir un gran embolic domèstic a casa. No tothom té el mateix art en emparellar i endreçar mitjons. Em jugaria el viatge de noces, que fa quatre anys que tenim pendent, que la meva dona qualsevol dia barreja talles i calaixos, i els nens acaben anant a classe amb uns mitjons que els arriben més a munt del genoll. No seria la primera vegada que trobo els meus mitjons al calaix dels nens, o que he de recuperar, per no dir-la més grossa, els meus mitjons al calaix de la meva dona. Com odio no trobar els meus mitjons quan els necessito !

Aquest és el gran inconvenient de la mimetització matrimonial, que a més de portar roba semblant,  si tu fas una talla més, a la parenta tot li entra i gairebé tot ho barreja .

Sort que amb les calces tenim una bona organització. Després de mesos de patir estretors perquè algú, en endreçar la roba, s’havia equivocat de calaix, vaig decidir organitzar-nos per colors: una porta els tons freds i l’altra, els tons calents. I amb el blanc i el negre, o aquell color tant sexy del color carn, estem a punt d’etiquetar les nostres calces com fem amb la roba dels nens.

No m’imagino com serà d’aquí poc, quan els bessons tinguin preferències i/o manies respecte a calçotets i mitjons. Ara per ara, a un li queden amples i l’altre va més justet, i les discussions es limiten a qui li toca el Rayo McQueen o el Batman. Potser algun dia em trobaré  els calçotets de High School Musical al meu calaix.

Els avantatges de compartir veu femenina

dijous, 15/09/2011

Tota la vida desitjant ser oficialment la Sra. de la Sra. “X”, i quan per fi sóc la Sra. de la Sra. Puig i exerceixo com a tal, les coses no rutllen com m’imaginava. “Les Sres. de” no manen  res de res, tal com deia la meva àvia. Truco a la companyia d’assegurances del cotxe per comunicar que ens hem canviat d’adreça. Em demanen el nom del titular, els cito el nom i cognoms de la meva dona, els explico que ens hem mudat i vull fer un canvi de domicili, i quan em pregunten pel DNI del  titular, jo innocentment els dic que un moment, que la titular és la meva dona i no me’l sé de memòria.

–          Com? No és vostè la titular?

–          No, jo sóc la seva dona.

–          Com?

–          Som un matrimoni de dues dones.

–          Així no li puc fer el canvi, ha de trucar la titular.

Innocent.

La segona vegada ja no em passa, ni la tercera ni la quarta. Ara en les trucades telefòniques , i quan cal, em faig passar tranquil·lament per la Sra. Puig i els tràmits es solucionen ràpidament.

Àvia, en aquest món telemàtic del segle XXI, la Sra. de la Sra. sí que mana una mica.

Matrimoni, si o no?

dilluns, 12/09/2011

T’imagines que et vols casar amb la teva parella, però per fer-ho, t’obliguessin a anar casa per casa demanant permís? Mira com s’ho fa aquest pobre irlandès que es vol casar amb la Sinead.


La traducció:

“Com et sentiries si per casar-te haguessis de demanar permís a 4 milions de persones?”

“A Irlanda es nega el dret al matrimoni civil a lesbianes i gais.”

La ONG irlandesa Marriage Equality va produir aquest vídeo fa tres anys quan va iniciar la seva lluita per aconseguir que les parelles del mateix sexe accedissin al matrimoni civil.  A Irlanda l’any passat es va legislar la figura de la parella de fet específicament per a les parelles homosexuals, una unió que té menys drets que la del matrimoni. No és una qüestió semàntica, sobretot quan parlem de famílies amb fills. Amb la parella de fet l’habitatge familiar es considera “un domicili compartit”, com si fossin només coneguts, i el que és més important, queda  fora el reconeixement legal del pare o mare no biològic respecte al seu fill.

Per il·lustrar aquesta segona mancança, Marriage Equality ha produït un segon vídeo: La historia de Rory, una historia malauradament molt real i que es repeteix encara ara a molts països de la Unió Europea, països tant civilitzats com Alemanya, Itàlia o França.



La traducció:

“Quan era petit, em feien moltes preguntes sobre la meva família”

“- Com és que tens dues mares?

- No ho sé, les tinc i prou.”

“Les dues són les meves mares, així són les coses. Tothom ho sabia, així que les preguntes es van aturar. Fins que aquell dia va arribar, i la meva resposta no va ser suficient per a la pregunta més important de totes.”

“- Si no és la teva mare biològica,  legalment no pots estar al seu costat. Em sap greu però només puc parlar amb la família propera.”

“La parella de fet ignora el dret entre un nen i el seu progenitor no biològic i les conseqüències són reals”.

 

I perquè tant rebombori? Doncs perquè si al novembre ens trobem una sorpresa a la Moncloa, hi ha uns senyors que estan obsessionats en ilegalitzar el matrimoni homosexual, ens volen fer un vestit a mida que a ells els pica, però que ni tan sols es provaran.

T’imagines que des d’un parlament democràticament escollit, decidissin que ni el teu matrimoni ni la teva família és legalment vàlida? Jo sincerament, prefereixo tenir el dret a divorciar-me per iniciativa pròpia.

 

 

El nom a la bústia

dilluns, 18/07/2011

Canvies de pis: empaquetes, carregues, desempaquetes i penses en el correu. Quin noms posem a la bústia?

Quan erem, als ulls estranys,  oficiosament companyes de pis, vàrem decidir escriure la inicial del nom seguida del cognom, per no revelar als visitants que en aquell pis hi vivien dues dones. Quina tonteria, tots els veïns ja n’eren ben conscients.

Al nou pis, al nou veïnat,  ja t’has creuat amb alguna veïna que t’ha pregutat si som “els nous veïns”, assenteixes amb el cap mentre penses que som “ les noves veïnes”, però no li dius, perquè potser sí que té raó, ara som “els nous veïns”, el génere masculí dels bessons ens ha robat l’adjectiu femení familiar.

I de seguida ens hem afanyat a posar etiquetar la bústia. Què hi posem: familia Estera-Puig? Inicial de nom i el cognom? Nom i cognom de tots quatre? Finalment ens decidim pels nostres dos noms sencers i cognoms. Ja no cal jugar al gat i la rata. Al cap i a la fi, quants dies continuaran pensant que la que porta els nens a la piscina és la cangur? No gaires, a la gespa els nens criden tranquilament mama i mami sense amagar-nos, com ha de ser.