Entrades amb l'etiqueta ‘maternitat subrogada’

Comencem per l’òvul i l’espermatozou

dimarts , 27/03/2012

És com començar la casa per la teulada. Obres un llibre infantil que aborda la historia d’on venen els nens, i tots acaben pagant peatge a l’episodi que il·lustra allò de “el papa i la mama s’estimen molt…” per referir-se d’una manera bonica i romàntica, tot i que un pèl ensucrada, sobre l’acte més animal dels humans: el sexe.  D’acord, en els països desenvolupats només el 10 per cent de les concepcions són asexuades, però són immaculades concepcions que s’han convertit en criatures, que també tenen la seva historia.

Hi ha criatures que, tot i que el papa i la mama encara s’estimen molt, i que van estimar-se bíblicament molt i molt, la cosa no va funcionar i van haver de portar l’amor a un centre de reproducció. També hi ha criatures que quan els toca escoltar el conte de la concepció, el papa i la mama s’han deixat d’estimar i no per això els nens han deixat d’existir.

En el cas de la mama+mami, ningú dubta que s’estimen molt, el cas és que hi ha qui no sap ben bé com. Tot el contrari dels papa+papi, on tothom es creu ben il·lustrat al respecte, i n’hi ha qui fins i tot en fa bromes de cert mal gust.

Potser seria hora de començar la historia des del punt neutre d’una trobada entre l’òvul i l’espermatozou, perquè no tots els òvuls corresponen a una mare ni tots els espermatozous es converteixen en pares. Es tracta d’un punt poc romàntic, massa científic potser, però que ens permet deixar el sexe per més endavant, quan el tema realment interessa, així evitarem que confonguin, com fan molts adults, l’amor, la sexualitat i la reproducció. I d’adolescents es centrin més en les malalties de transmissió sexual, sigui quina sigui la seva orientació o pràctica sexual, i menys en els embarassos no desitjats.

Etiquetes: , , , , , , , , ,
Publicat a Per entendre’ns…, Qüestions domèstiques | 2 comentaris »

Fills a la carta

dimecres, 29/06/2011

Voldríem un donant blanc, alt, de classe mitja-alta, amb una llicenciatura en ciències, que li agradi la música d’ACDC, que no hagi tastat les drogues i que d’aquí divuit anys vulgui conèixer al fill que tindrem. Totes aquestes demandes és possible fer-les a un centre de reproducció assistida dels Estats Units, terra del liberalisme econòmic. Els límits els marcarà l’agència, el donant de semen o la donant d’òvuls o  la gestant dels embrions i les possibilitats econòmiques de la persona que ho demana.

A Espanya són possibilitats prohibides per la llei de reproducció assistida,  una llei biologista però que també té molt present l’ètica i el seny a l’hora de crear una nova vida. Aquí, per llei, tot donant ha de ser anònim. Així que quan et planteges fer un tractament de reproducció assistida i et falta part del material genètic necessari, poc penses en el o la donant. Tampoc és gaire còmode demanar-li al biòleg sobre les característiques fenotípiques del donant, que per llei han de ser semblants a la de la persona  que vol tenir el fill. Et pot passar com a mi, quan li vaig dir al biòleg que voldríem que fos alt com el meu pare i em va contestar: “Avui en dia tots els nois són més alts que els seus pares. El donant serà com tu.” I em va venir en ment algú baixet, grassonet i amb miopia i astigmatisme, com jo, com el meu avi, vaja com aquell “españolito” dels anys seixanta. Sort que amb els marejos i les nàusees de l’embaràs, la imatge es va esvair i quan van néixer els bessons, es va confirmar el pitjor malson de la meva dona: que els nens ens sortissin “lletjos, lletjos”. Quin nadó acabat de néixer no ho és? Per molt que a les mares gestants l’oxitocina ens emmascari la realitat.

I a mida que els nadons es converteixen en bebès, te’ls mires i intentes reconèixer trets familiars. I quan finalment ja són nens, quan el nom preval per sobre dels cognoms, deixes de veure’ls com una continuïtat de tu o d’ algú a qui mai coneixerem, i els veus com ells mateixos, com a embrions d’adults que no deixaran de sorprendre’t.

Etiquetes: , , , , , , ,
Publicat a Per entendre’ns…, Qüestions domèstiques | 1 comentari »

L’homosexualitat va a l’escola

dimarts , 15/03/2011

Fa un any, el petit curtmetratge “Le baiser de la lune” (El petó de la lluna) va obrir el debat a França sobre la idoneïtat o no de parlar sobre homosexualitat als centres d’educació infantil i primària. El conte explica la història d’una gata anomenada la vella Agatha que està convençuda que només es pot estimar com les princeses i com els prínceps dels contes de fades. En Félix, un peix-gat, desafia la visió de la gata amb el seu amor per León, un peix-lluna. En principi la gata es mostra poc receptiva perquè pensa que igual que “l’amor entre la Lluna i el Sol”, l’amor entre dos peixos mascle és impossible. Però, en veure com la parella s’estima feliç i lliurement, la seva manera de concebre l’amor canvia i s’obre a noves possibilitats  independentment del gènere dels protagonistes.

Alguns sectors conservadors de França es van escandalitzar davant la possibilitat que el curtmetratge es projectés a les escoles perquè creien que promovia l’homosexualitat. Evidentment, són les famílies i els mestres que creuen que ser homosexual és alguna cosa negativa. En la mateixa línea es va pronunciar el govern francès que, en declaracions del Ministre d’Educació,Luc Chatel, considerava que era “prematur parlar d’aquests assumptes a primària”.

Jo pregunto: i a infantil? Quan és oportú parlar d’homosexualitat o de diversitat familiar? Fa unes setmanes, la mestra d’un dels nostres fills em va explicar que havia sentit una conversa entre ell i un company de classe sobre la familia. El meu fill deia que tenia dues mames, que no tenia papa. I el company li va contestar que això era impossible, que tots teníem un papa i una mama, perquè sinó no existiríem. (més…)

Etiquetes: , , , , , , , ,
Publicat a Per entendre’ns… | 5 comentaris »

Dos anys sense el seu fill

dimecres, 23/02/2011

¿T’imagines passar dos anys sense poder portar el teu fill a casa perquè el govern del teu país es nega a donar-li el passaport i haver-lo de deixar amb una familia d’acollida?

Així han viscut una parella de pares gais belgues, Peter Meurrens i Laurent Ghilain que van tenir en Samuel a Ucraïna a través d’un ventre de lloguer. Les autoritats belgues es negaven a donar-li el passaport al nen i el govern ucraïnès no el reconeixia com a ciutadà. Finalment un jutjat belga ha donat la raó a la parella i ha reconegut a Laurent com a pare biològic del nen. (més…)

Etiquetes: , , ,
Publicat a Fent família homoparental, Per entendre’ns… | 2 comentaris »

“No és el seu pare, és el donant de semen”

divendres, 18/02/2011

Aquesta és una de les frases de la pel·lícula “The kids are all right” (Els nois estan bé) que s’estrena la setmana vinent als cinemes. A mig camí entre la comèdia i el drama, el film explica la historia d’una parella de lesbianes amb dos fills adolescents, concebuts mitjançant la reproducció assistida i que decideixen posar-se en contacte amb el donant de semen.

La pel·lícula de Lisa Cholodenko opta a quatre Òscars, entre ells el de Millor Pel·lícula i  el de Millor Actriu (Anette Bening), i als Estats Units ha tingut molt bona acollida, tot i que també hi ha hagut algunes crítiques perquè la familia respon a la classe mitja-alta i blanca. (més…)

Etiquetes: , , , , , , ,
Publicat a Fent família homoparental, Material sensible LGTB, Per entendre’ns…, Qüestions domèstiques | 2 comentaris »

Jo sóc el pare, i també la mare

divendres, 4/06/2010

Al certificat de naixement de les bessones d’en Manu ell apareix com a mare. És un pare solter que va decidir formar la seva família a través de la gestació subrogada. El vaig conèixer l’any passat quan feia un reportatge pel Telenotícies de TV3 sobre els mal anomenats “ventres de lloguer” i  els problemes d’inscripció al Registre Civil que tenen les parelles dos pares gais. Es tracta d’un mètode de reproducció assistida prohibit a Espanya i políticament no es vol obrir una via que permeti fer-ho a l’estranger.  Des de llavors, he conegut  altres parelles d’homes que han format la seva família gràcies a la gestació per subrogació, i la majoria ho han fet a Califòrnia (EE.UU).

Com la majoria dels homes que opten per la subrogació, en Manu va descartar l’adopció pel llarg temps d’espera i  perquè “no em veia preparat per afrontar la situació, l’espera, l’angoixa i fer-me càrrec d’un infant de 5 o 6 anys amb una complicada trajectòria al darrera”, m’explicava en Manu.

Així que, per casualitat, va saber de la gestació subrogada ,va viatjar als Estats Units i va decidir començar el procés de fertilització in vitro. El seu principal temor era que, en mig del procés, la mare gestant  es fes enrere i volgués quedar-se la criatura. “Un cop em van explicar com aniria tot, vaig conèixer la donant dels òvuls i a la mare gestant,  i em vaig quedar tranquil·líssim”. En el procés hi intervenen dues dones, una hi posa l’òvul i l’altre el ventre. És la manera que s’utilitza per evitar una relació  biològica entre la criatura i la mare gestant. A l’Estat de Califòrnia a les vint setmanes de gestació, un jutge va escoltar les parts implicades i va dictar una sentencia de paternitat on es reconeixia a en Manu com a únic pare. “ En el meu cas, la mare gestant està casada, té 4 fills,  i la seva família coneix tot el que ha fet per a mi. Després del part, ens vàrem tornar a veure tots. Els seus fills saben perfectament que la seva mare m’ha ajudat a formar la meva família. Evidentment hi ha un compensació econòmica, jo no em sentiria bé si ho fessin de franc, jo ajudo a la seva família d’una altra manera”, explica en Manu.

La primera vegada que vaig llegir sobre els “ventres de lloguer” em va incomodar, em semblava una explotació i una comercialització de l’úter de la dona. Després, a mesura que llegia a la Xarxa les experiències tant d’homes com de dones que havien accedit a la maternitat gràcies al gestació per subrogació, vaig començar a tenir dubtes. Finalment quan vaig poder parlar i preguntar a en Manu, i a d’altres parelles d’homes sobre l’experiència i veure la tendresa i la felicitat de les seves famílies, vaig tenir-ho clar, perquè,  de fet, en el meu cas algú  (anònim per imperatiu legal) també m’ha ajudat a formar la meva família i no ho defineixo com una explotació de gènere, simplement ho anomenem “el donant de semen anònim” i ningú s’incomoda.  Val a dir que el testimoni de la Mercè em va ajudar a arribar a aquesta conclusió. Us en parlo la setmana vinent.

Etiquetes: , ,
Publicat a Fent família homoparental, Per entendre’ns… | 7 comentaris »