Entrades amb l'etiqueta ‘escola’

Paraula de nena

dimecres, 4/04/2012

Mira que les mestres ho tenen molt present i hi fan molta feina, però malauradament lluitar contra els estereotips al llenguatge va més enllà de les paraules pronunciades a l’aula. I jo que sóc de sang calenta de seguida salto contra el menyspreu al gènere femení, encara que vingui de la inconsciència d’un nen de P4 al parc, envoltat d’altres nens de P4, i que per una petita disputa acaba cridant a un dels meus fills “ets una nena”.

Com a mare salto a plantar cara a l’agressor i a defensar al meu marrec, però en les cinc dècimes de segon que trigo a plantar-me a peu de tobogan, com a dona de 40 anys del gènere i sexe femení aconsegueixo redireccionar el meu discurs i enlloc de reafirmar que el meu marrec és molt mascle, em surt un “què té de dolent ser una nena?”, amb un to de veu una mica de camionera que podria haver evitat. Buf, una reflexió que arriba a temps, a temps d’evitar que de la meva boca es confirmi que “ser nena”  és socialment menyspreable o inferior a ser nen.

El pitjor de tot plegat és que a casa, llar de dones exemplars, dones independents, treballadores i emancipades de mascles adults,  els nostres marrecs acaben repetint les mateixes paraules per ridiculitzar a l’altre. Enlloc de castigar-los, com a reprimenda reben un discurs que intenta fer-los reflexionar, fent-los conscients que les seves dues mares són nenes grans i que no té res de dolent. Els preguntem sobre les diferències entre els nens i les nenes, i veiem que el seu discurs es basa en la diferència ancestral i més evident,  la genital: les nenes tenen vulva i els nens tenen tita. Afortunadament hem aconseguit canviar els conceptes i la nena ja no es defineix per ”la falta de tita” sinó per la “presencia de la vulva”. Alguna cosa està canviat? No ho sé, tant de bo. Tant de bo que les altres famílies arribin a temps a redireccionar arguments quan els seus fills i filles menyspreïn un mascle tot qualificant-lo amb noms o adjectius femenins o ridiculitzin una nena aplicant-li noms o adjectius masculins. Paraula de nena cavallot que a vegades exerceix de mare camionera.

 

Etiquetes: , , ,
Publicat a Qüestions domèstiques | 2 comentaris »

Sense manual per a adolescents

dimecres, 16/11/2011

La meva amiga Cristina tot just comença l’etapa de “mare d’adolescent” i es queixa sovint de la difícil relació que té amb el seu fill i la seva filla adolescents, que si la ignoren, que si la fan sentir-se gran, que estan a voltes de tot. Tot just diu que ha començat a negociar quan la seva filla de 14 anys pot plantejar-se tenir relacions sexuals. I jo li pregunto pel noi, de 12 anys, i em diu que això ho ha de parlar amb el seu pare. Qui és la masclista, ara, Cristina?
Ja veig que no ha canviat res des de la nostra adolescència … bé, la meva i la de la majoria d’adolescents gais i lesbianes del segle passat, va ser una mica diferent. Tot allò que ens explicaven sobre el sexe més aviat ens feia poc servei. Quantes tardes de discussió a la classe d’ètica parlant sobre l’avortament, malaguanyades ! Ara, la torna ha canviat, i la diversitat sexual i afectiva sembla que ha entrat a l’aula, però a casa tot i que es parla i es dóna més informació, sembla que hi ha límits difícils de trencar. Les dones parlen amb les dones, i els homes parlen amb els homes.
Fet que em condueix a un carreró sense sortida: com ens ho farem las famílies de mares lesbianes amb nois adolescents o les famílies de pares gais amb noies adolescents? Com li parlo jo als meus fills sobre les pulsions nocturnes o l’ejaculació? O com li explica un pare a la seva filla el que comporta la menstruació? Més enllà de la definició de la Wikipedia, és impossible parlar de sensacions o sentiments, seria fer com aquells metges homes, com el marit de la Cristina, que buscant comparatives al dolor, et diuen que et farà menys mal que una regla, quan no l’han patit ni el patiran mai aquest mal de regla… Vaja, jo he aconseguit dominar més o menys el tema del prepuci, però no sé ben bé com podré contestar a les preguntes que vagin més enllà dels temes biològics sobre el sexe masculí. Bé, un avantatge sí que tenim les mares lesbianes i els pares gais, i és que el nostre sexe el coneixem bastant bé i en diverses versions, segons l’experiència sexual i emocional de cadascú.
Potser que els expliqui tot això a les amigues lesbianes que ens miren – des de la distància i amb il•lusió – tot somiant i planificant que algun dia també seran mares. Darrera d’un tendre nadó, hi ha un adolescent en potència.

Etiquetes: , , , , ,
Publicat a Per entendre’ns…, Qüestions domèstiques | Deixa-hi un comentari »

Mestres, el millor exemple

dimecres, 5/10/2011

Conec un munt de mestres que són lesbianes o  gais, però en conec molt pocs que ho visquin obertament. La Laia, mestra d’educació física en un centre concertat no religiós, no en fa bandera però tampoc ho amaga. De  fet,  fer-ho seria com ridícul, perquè els fills de la seva parella són alumnes seus. Que fos lesbiana o que s’emparellés amb una de les mares de l’escola, no va sorprendre ningú, tot i que va crear mil rumors i xafarderies. La Laia mai va témer perdre la feina, ni que cap mare o pare  protestés a direcció.

Conec també una parella de mestres que van haver de marxar de l’escola, les van convidar a buscar un altre centre quan van saber que no només vivien juntes sinó que tenien intenció de casar-se. Resulta que a certes escoles religioses, tant abocades als sants sacraments, el compromís marital dels seus treballadors els preocupa enormement, molt més que les seves capacitats.

L’estabilitat laboral i la incògnita sobre reacció de companys i de mares i pares fa que pocs mestres surtin de l’armari. Qui té ganes que jutgin la seva feina tot passant-la pel sedàs de la seva orientació sexual? Qui té ganes de ventilar la seva privacitat i que li apliquin els estereotips?

Ni mestres, ni policies, ni metges, ni administratives. Vaja, que no ens anem presentant pel món: “ hola, sóc la seva cambrera, sóc lesbiana i els atendré aquesta nit”. Però en determinades professions, potser ajudaria a la quotidianitat de l’homosexualitat que nens i joves tinguessin referents reals i en positiu.

Una de les meves mestres d’infantil, parlo dels anys 70, va resultar ser lesbiana, parlo de finals dels 90, quan me la vaig trobar en un bar d’ambient. Evidentment era impensable que la Maria sortís de l’armari en la meva infantesa, potser ni ella mateixa ho havia acceptat. Però una Maria que al 2011 visqui fora de l’armari  i que en transmeti una vivència en positiu als seus alumnes, farà molta més feina que qualsevol campanya contra la homofòbia o la transfòbia, fins i tot més que un pare conscienciat en explicar la diversitat sexual i emocional als seus fills.

Com em va dir una amiga: “ens haureu de presentar pares gais, perquè l’Ona accepta que hi hagi dues mares, però no s’acaba de creure que hi hagi criatures amb dos pares”.

Els nens són esponges, i a través d’ells, els adults canviem, o si més no, ho intentem.

Etiquetes: , , , ,
Publicat a Per entendre’ns…, Qüestions domèstiques | 6 comentaris »

La lògica de la Berta

diumenge, 25/09/2011

M’ha robat el cor. L’he conegut aquesta setmana i amb un parell de converses ens hem entès a la primera. Quan coincidim a l’escola, ens busquem amb la mirada. La seva, desperta i encuriosida, ho diu tot ràpidament, com la primera vegada que ens vam conèixer al parc. Em va mirar als ulls i em va preguntar:

-          Ets la cangur?

Jo l’havia vist parlant amb l’Arnau i li vaig dir que era la seva mare. Ella em va respondre amb uns ulls de “necessito més explicacions”.

-          Tu has vist una altra dona que porta als matins l’Arnau a l’escola, oi? Es la seva altra mare. L’Arnau té dues mares. No té cap cangur.

I ella ho anava processant tot, mentre jo intentava anar més enllà, tot confiant que la seva mare no m’esbronqués per explicar masses coses a una nena de quatre anys. La Berta és companya de classe de P4 de l’Arnau. Després de 10 dies de l’inici de curs, no sabia que “el nou de la classe” , l’Arnau, té un germà bessó que va a l’altra classe de P4.

-          L’Arnau i l’Enric són germans bessons i tenen dues mames, la meva dona, la Montse,i jo, l’Agatha.

-          Tu ets l’Àgatha?

-          Si.

-          Ah, com aquells que també són dos homes.

-          Sí, com aquell conte del Rei i Rei que us van explicar l’altre dia a l’escola. Jo un dia vaig veure a la Montse en un camp de futbol, i patapim i patapam, ens vam enamorar i ens vam acabar casant, com els dos prínceps del conte.

-          I no tenen pare?

En els nens, la pregunta sempre arriba. Els petits la verbalitzen, els més grans la callen. I com sempre, la meva resposta és en positiu:

-          Tenen dues mares. Varem anar a una clínica i tots dos van començar  a créixer en la meva panxa, i se’m va posar ben grossa, ben grossa.

-          I no hi pot haver una altra mare i un altre pare?

-          Dona Berta, poder poder… la veritat és que seria un bon cacau. Imagina’t si ja és difícil posar-nos d’acord dues persones, amb tres o quatre, el guirigall seria considerable.

-          Sí, seria difícil, us estaríeu tot el dia discutint..

-          A més, jo m’estimo a la Montse i em sembla que no li agradaria gaire que hi haguessin més persones al voltant.

L’endemà a l’escola, la vaig cridar i li vaig assenyalar a la Montse, que era al meu costat. Més tard al parc em va preguntar on era l’altra mare. Lògic, si és mare per què no és al parc?

Etiquetes: ,
Publicat a Per entendre’ns…, Qüestions domèstiques | 1 comentari »

Digues-me mama

diumenge, 18/09/2011

No sé ben bé com funciona en el nostre cas, si el nom fa la cosa o la cosa fa el nom. Sigui com sigui, en aquest nou curs estàvem preparades perquè les mestres no recordessin els nostres noms, barregessin  mames amb mamis, o ens cridessin pel nom de l’altra, tal com ens va passar una bona part del curs anterior en l’antiga escola.

Doncs, apa, la realitat ha tornat a superar la ficció, i en només una setmana de curs, han memoritzat el nom de pila de cadascuna i no ens els intercanvien.

Cada cop que ens veuen, ens el repeteixen. Potser forma part d’un métode de fer memòria. Així que, quan arriba la mare (la mama o la mami), ens saluden tot incorporant el nostre nom– val a dir que amb les altres mares o pares no ho fan – i quan s’apropa el nen, li diuen “Ha vingut l’Àgatha”, i a mi se’m fa estranyíssim, i el mateix li deu passar al nen. Des de l’arribada de les criatures, i com en moltes famílies, en els diàlegs familiars ens hem “desnominalitzat” , hem perdut personalitat, per convertir-nos únicament en la mama o la mami.

Segurament sóc de pell fina, però amb el que m’ha costat ser “mama”, que en relació al meu fill em despullin del títol maternal em fa com un no sé què a la panxa i al cor.  I el mateix em va passar quan els primers dies a l’escola infantil, els nens van perdre el segon cognom. Amb el que vàrem arribar a fer perquè el tinguessin – era abans de l’aprovació del nou codi civil català, t’ho explicaré un altre dia – i en un moment, els ho van esborrar.

Gestions  genealògiques  a banda, quan tractem amb famílies homoparentals la paraula que utilitzen els nostres fills per referir-se a cada pare o mare és molt important, i en cas de dubte, un genèric “ve la mare” o “ve el pare”, molt millor que no pas el nom de pila. Val a dir que també hi ha persones, com la meva dona, que no li donen gens d’importància, tan els dóna  qui fa el nom i molt menys la cosa.

Etiquetes: , ,
Publicat a Per entendre’ns…, Qüestions domèstiques | 4 comentaris »

L’homosexualitat va a l’escola

dimarts , 15/03/2011

Fa un any, el petit curtmetratge “Le baiser de la lune” (El petó de la lluna) va obrir el debat a França sobre la idoneïtat o no de parlar sobre homosexualitat als centres d’educació infantil i primària. El conte explica la història d’una gata anomenada la vella Agatha que està convençuda que només es pot estimar com les princeses i com els prínceps dels contes de fades. En Félix, un peix-gat, desafia la visió de la gata amb el seu amor per León, un peix-lluna. En principi la gata es mostra poc receptiva perquè pensa que igual que “l’amor entre la Lluna i el Sol”, l’amor entre dos peixos mascle és impossible. Però, en veure com la parella s’estima feliç i lliurement, la seva manera de concebre l’amor canvia i s’obre a noves possibilitats  independentment del gènere dels protagonistes.

Alguns sectors conservadors de França es van escandalitzar davant la possibilitat que el curtmetratge es projectés a les escoles perquè creien que promovia l’homosexualitat. Evidentment, són les famílies i els mestres que creuen que ser homosexual és alguna cosa negativa. En la mateixa línea es va pronunciar el govern francès que, en declaracions del Ministre d’Educació,Luc Chatel, considerava que era “prematur parlar d’aquests assumptes a primària”.

Jo pregunto: i a infantil? Quan és oportú parlar d’homosexualitat o de diversitat familiar? Fa unes setmanes, la mestra d’un dels nostres fills em va explicar que havia sentit una conversa entre ell i un company de classe sobre la familia. El meu fill deia que tenia dues mames, que no tenia papa. I el company li va contestar que això era impossible, que tots teníem un papa i una mama, perquè sinó no existiríem. (més…)

Etiquetes: , , , , , , , ,
Publicat a Per entendre’ns… | 5 comentaris »

Quan arribi el teu pare…

dijous, 10/03/2011

A punt d’acabar aquesta negra setmana blanca, agraeixes el temps extra que pots passar amb els nens. És com tornar-los a conèixer, intensament, abans de fer tota la teva jornada laboral durant les tardes-vespres. Als matins jo faig de mare soltera, mentre la meva dona fa de mare treballadora, i a les tardes ens invertim els papers. I l’alegria de passar les hores junts -els nens amb una de les mares – és tan immensa que ells marquen encara més les seves diferències. L’Enric és col·laborador, complaent i molt xerraire, a vegades massa. L’Arnau és més aviat trapella, amb una mirada de gat, calla i espera, i et busca els límits. I el joc del gat i la rata comença moltes vegades amb un “perquè ho dic jo i punt”, i acaba bastant més tard, no saps ben bé com. I a vegades enyores aquella frase que alguna vegada havies sentit de “quan arribi el teu pare…”, i que crea una imatge d’un personatge més autoritari, que s’ha guanyat gràcies a una menor presència diària, amb una veu més greu i uns quants centímetres més d’alçada . (més…)

Etiquetes: , , ,
Publicat a Qüestions domèstiques | 3 comentaris »

Com es diu la teva dona?

dimecres, 15/12/2010

Estem a punt d’acabar el nostre primer trimestre a P3 i encara no hem memoritzat ni els noms, ni les cares de tots els altres 48 nens del curs, i molt menys, els de les seves mares o dels seus pares. ¿Com s’ho fan les mestres? A mi, que al setembre, em feia gràcia quan les professores s’equivocaven en creuar-nos els noms, i els nostres fills les corregien…  De fet, no els passava res que no em passi a mi quan coincideixo amb d’altres famílies homoparentals: recordar els noms d’una parella de dones o d’homes és sempre més difícil que els d’una d’heterosexual, sobretot si a més, s’assemblen físicament. Per què? Doncs senzillament perquè a més d’en recordar-te del nom li has d’assignar una de les dues cares.  Quan només hi ha un Antonio i una Antònia, tens molt clar qui és qui.

En cas de confusió, en aquests casos el millor és posar la directa, com va fer una de les mares del curs. Va anar cap a la meva dona, i li va preguntar: “Com es diu la teva dona?” I la Montse, tota sorpresa perquè no s’ esperava una pregunta així, una mica més i em canvia el nom. El cert és que normalment nosaltres ens referim l’una a l’altra com “la meva dona” i sobretot ho fem en llocs o trobades d’ambient.  Estem acostumades a que, des de fora, les veïnes de l’escala o al forn de pa, ens preguntin per “la teva companya”. Allò de “l’amiga”, per sort, ja pertany a una altra època.

El cas és que la mare que va fer la pregunta directa té una germana que també és mare lesbiana i ja estava molt acostumada a la realitat homoparental. I la veritat és que després de 3 mesos portant i recollint totes dues mares els nens a l’escola, ara ja estem, crec, totes els famílies al mateix nivell: aconseguir posar nom a aquelles cares que ja ens són familiars.

Dissabte tenim la festa d’aniversari dels nens del novembre i del desembre, ens posarem tots a prova.

Etiquetes: , ,
Publicat a Per entendre’ns…, Qüestions domèstiques | 7 comentaris »

Hola, som les mares de…

dimarts , 7/09/2010

Avui és el nostre primer dia a l’escola d’infantil. Ja coneixem a les mestres, alguns companys i d’altres pares. Com la resta de famílies, hem estat enfeinades preparant l’inici de curs: motxilles, bates, etc. No som gaire diferents de les “altres famílies”, tot i així per a les famílies lesbianes o gais l’inici de curs ens fa pensar en la integració i interacció dels nostres fills i filles al centre escolar, amb companys, mestres, monitors i altres pares.

Per començar, si estem en un nou centre o el mestre és nou, ens plantegem com i quan “sortir altre cop de l’armari”, i si això farà que es creï un ambient inclusiu a la classe. Hi ha bàsicament tres maneres de prendre-s’ho. Hi ha qui prefereix no sortir de l’armari fins que arriben “les preguntes”. Alguns pares o mares estan més còmodes amb aquest mètode inclusiu. Per les famílies amb nens més grans, aquesta és potser la manera més senzilla de deixar als seus fills el control de com i quan explicar la seva família.

El perfil més pro actiu és el de la família que demana una reunió amb la tutora, per conèixer el seu tarannà i experiència en la inclusió de la diversitat familiar a l’aula, i per contestar qualsevol pregunta que tingui sobre el tema. Tot i que es corre el risc de ser massa intrusiu. A més hi ha la possibilitat (més alta del que es pensa) que la mestra o el mestre siguin també homosexuals, o conegui bé el col•lectiu. En aquest cas, tindrem un aliat.

Una actitud més intermèdia seria torbar la manera – sense fer una reunió formal – de fer saber que la nostra és una família homoparental. I la forma més senzilla és anar totes dues o tots dos a les reunions prèvies o al primer dia d’escola, i així deixar ben clar que som “les mares” o “els pares” d’en tal. En el cas de les bessonades, a primer cop d’ull, a vegades ens prenen com mares o pares solters de dos nens, i cal explicitar-ho una mica més…

Com en tot, no hi ha un camí únic i al llarg del curs totes les opcions s’acaben barrejant. Però més enllà de la inclusió de la diversitat familiar, les famílies lesbianes i gais ens preocupa sobretot el bullying, que afecta tant als escolars homosexuals (sigui com sigui la seva família) com als alumnes heterosexuals fills de famílies homoparentals. Ens preocupa la possible agressió física, però també la verbal i la psicològica, aquelles actituds que alguns poden considerar “coses de nens” però que en el fons amaguen un inici d’homofobia.

Tot i així no podem iniciar el curs pensant en allò que pot anar malament. Cal començar amb un gran somriure i amb la il•lusió de compartir i créixer amb d’altres famílies, heteroparentals, adoptives, monoparentals, immigrades, divorciades, tant particulars o diferents com la nostra. Ens espera un “llarg camí d’aprenentatges i coneixences”.

Etiquetes: ,
Publicat a Per entendre’ns…, Qüestions domèstiques | 2 comentaris »