Entrades amb l'etiqueta ‘donant anònim’

Fills a la carta

dimecres, 29/06/2011

Voldríem un donant blanc, alt, de classe mitja-alta, amb una llicenciatura en ciències, que li agradi la música d’ACDC, que no hagi tastat les drogues i que d’aquí divuit anys vulgui conèixer al fill que tindrem. Totes aquestes demandes és possible fer-les a un centre de reproducció assistida dels Estats Units, terra del liberalisme econòmic. Els límits els marcarà l’agència, el donant de semen o la donant d’òvuls o  la gestant dels embrions i les possibilitats econòmiques de la persona que ho demana.

A Espanya són possibilitats prohibides per la llei de reproducció assistida,  una llei biologista però que també té molt present l’ètica i el seny a l’hora de crear una nova vida. Aquí, per llei, tot donant ha de ser anònim. Així que quan et planteges fer un tractament de reproducció assistida i et falta part del material genètic necessari, poc penses en el o la donant. Tampoc és gaire còmode demanar-li al biòleg sobre les característiques fenotípiques del donant, que per llei han de ser semblants a la de la persona  que vol tenir el fill. Et pot passar com a mi, quan li vaig dir al biòleg que voldríem que fos alt com el meu pare i em va contestar: “Avui en dia tots els nois són més alts que els seus pares. El donant serà com tu.” I em va venir en ment algú baixet, grassonet i amb miopia i astigmatisme, com jo, com el meu avi, vaja com aquell “españolito” dels anys seixanta. Sort que amb els marejos i les nàusees de l’embaràs, la imatge es va esvair i quan van néixer els bessons, es va confirmar el pitjor malson de la meva dona: que els nens ens sortissin “lletjos, lletjos”. Quin nadó acabat de néixer no ho és? Per molt que a les mares gestants l’oxitocina ens emmascari la realitat.

I a mida que els nadons es converteixen en bebès, te’ls mires i intentes reconèixer trets familiars. I quan finalment ja són nens, quan el nom preval per sobre dels cognoms, deixes de veure’ls com una continuïtat de tu o d’ algú a qui mai coneixerem, i els veus com ells mateixos, com a embrions d’adults que no deixaran de sorprendre’t.

Etiquetes: , , , , , , ,
Publicat a Per entendre’ns…, Qüestions domèstiques | 1 comentari »

L’homosexualitat va a l’escola

dimarts , 15/03/2011

Fa un any, el petit curtmetratge “Le baiser de la lune” (El petó de la lluna) va obrir el debat a França sobre la idoneïtat o no de parlar sobre homosexualitat als centres d’educació infantil i primària. El conte explica la història d’una gata anomenada la vella Agatha que està convençuda que només es pot estimar com les princeses i com els prínceps dels contes de fades. En Félix, un peix-gat, desafia la visió de la gata amb el seu amor per León, un peix-lluna. En principi la gata es mostra poc receptiva perquè pensa que igual que “l’amor entre la Lluna i el Sol”, l’amor entre dos peixos mascle és impossible. Però, en veure com la parella s’estima feliç i lliurement, la seva manera de concebre l’amor canvia i s’obre a noves possibilitats  independentment del gènere dels protagonistes.

Alguns sectors conservadors de França es van escandalitzar davant la possibilitat que el curtmetratge es projectés a les escoles perquè creien que promovia l’homosexualitat. Evidentment, són les famílies i els mestres que creuen que ser homosexual és alguna cosa negativa. En la mateixa línea es va pronunciar el govern francès que, en declaracions del Ministre d’Educació,Luc Chatel, considerava que era “prematur parlar d’aquests assumptes a primària”.

Jo pregunto: i a infantil? Quan és oportú parlar d’homosexualitat o de diversitat familiar? Fa unes setmanes, la mestra d’un dels nostres fills em va explicar que havia sentit una conversa entre ell i un company de classe sobre la familia. El meu fill deia que tenia dues mames, que no tenia papa. I el company li va contestar que això era impossible, que tots teníem un papa i una mama, perquè sinó no existiríem. (més…)

Etiquetes: , , , , , , , ,
Publicat a Per entendre’ns… | 5 comentaris »

Quan arribi el teu pare…

dijous, 10/03/2011

A punt d’acabar aquesta negra setmana blanca, agraeixes el temps extra que pots passar amb els nens. És com tornar-los a conèixer, intensament, abans de fer tota la teva jornada laboral durant les tardes-vespres. Als matins jo faig de mare soltera, mentre la meva dona fa de mare treballadora, i a les tardes ens invertim els papers. I l’alegria de passar les hores junts -els nens amb una de les mares – és tan immensa que ells marquen encara més les seves diferències. L’Enric és col·laborador, complaent i molt xerraire, a vegades massa. L’Arnau és més aviat trapella, amb una mirada de gat, calla i espera, i et busca els límits. I el joc del gat i la rata comença moltes vegades amb un “perquè ho dic jo i punt”, i acaba bastant més tard, no saps ben bé com. I a vegades enyores aquella frase que alguna vegada havies sentit de “quan arribi el teu pare…”, i que crea una imatge d’un personatge més autoritari, que s’ha guanyat gràcies a una menor presència diària, amb una veu més greu i uns quants centímetres més d’alçada . (més…)

Etiquetes: , , ,
Publicat a Qüestions domèstiques | 3 comentaris »

“No és el seu pare, és el donant de semen”

divendres, 18/02/2011

Aquesta és una de les frases de la pel·lícula “The kids are all right” (Els nois estan bé) que s’estrena la setmana vinent als cinemes. A mig camí entre la comèdia i el drama, el film explica la historia d’una parella de lesbianes amb dos fills adolescents, concebuts mitjançant la reproducció assistida i que decideixen posar-se en contacte amb el donant de semen.

La pel·lícula de Lisa Cholodenko opta a quatre Òscars, entre ells el de Millor Pel·lícula i  el de Millor Actriu (Anette Bening), i als Estats Units ha tingut molt bona acollida, tot i que també hi ha hagut algunes crítiques perquè la familia respon a la classe mitja-alta i blanca. (més…)

Etiquetes: , , , , , , ,
Publicat a Fent família homoparental, Material sensible LGTB, Per entendre’ns…, Qüestions domèstiques | 2 comentaris »