No hi ha res com la relació mare filla, ho dic com a filla, perquè com a mare, dubto molt que ho arribi a viure. No ens arriscarem a ampliar la família i que ens surti un tercer fill mascle. Així que em conformo observant les interaccions entre les amigues i les seves criatures del sexe femení. Envejo especialment aquelles mares que es desesperen davant d’una nena activa, que no para de moure’s i que surt corrents darrera de la pilota. Aquella que no vol faldilles, que odia el rosa, que a la banyera exhibeix una col·lecció de blaus a les cames i que ha aconseguit que l’apuntin a taekwondo.
A mi no m’ho van concedir mai, m’havia de conformar a rebre cops i classes de taekwondo de segona mà dels meus cosins. Així que les envejo doblement, a la mare per tenir la filla que m’agradaria tenir a mi, i a la filla per superar les reticències de la mare. Ara, que jo no em puc pas queixar, les nostres criatures del sexe masculí han sortit tant cavallots com nosaltres. Potser és que han mamat el nostre toc lesbià o senzillament és una qüestió de nivells de testosterona, els seus i els nostres.
Hi ha una etapa, però, que no envejo gens a les mares de nenes: l’adolescència. Una companya de feina es queixa del daltabaix hormonal que suposa quan ella i la nena els coincideix la menstruació. Ves, tants anys coincidint i des coincidint amb la parenta ! Ara entenc els atacs periòdics a la xocolata. No era falta d’amor, era excés hormonal. Quina sort que tenim d’haver parit dos mascles. No em faig a la idea del que podria ser, d’aquí a deu anys, coincidir a casa quatre dones amb la menstruació. Dues noies en plena explosió adolescent i dues dones pre menopàusiques.
“Per entendre’ns” és el meu bloc personal com a mare lesbiana, la meva criatura bonica. Hi trobaràs la vida quotidiana d’una família homoparental: les qüestions domèstiques, el què, el com i el perquè i potser alguna cosa més.