Arxiu de la categoria ‘Qüestions domèstiques’

  2. 1
  3. 2
  4. 3
  5. 4
  6. 5
  7. 6
  8. 7
  9. 8
  10. 9
  11. 10

De mares i filles

dimarts , 7/05/2013

No hi ha res com la relació mare filla, ho dic com a filla, perquè com a mare, dubto molt que ho arribi a viure. No ens arriscarem a ampliar la família i que ens surti un tercer fill mascle. Així que em conformo observant les interaccions entre les amigues i les seves criatures del sexe femení. Envejo especialment aquelles mares que es desesperen davant d’una nena activa, que no para de moure’s i que surt corrents darrera de la pilota. Aquella que no vol faldilles, que odia el rosa, que a la banyera exhibeix una col·lecció de blaus a les cames i que ha aconseguit que l’apuntin a taekwondo.

A mi no m’ho van concedir mai, m’havia de conformar a rebre cops i classes de  taekwondo de segona mà dels meus cosins. Així que les envejo doblement, a la mare per tenir la filla que m’agradaria tenir a mi, i a la filla per superar les reticències de la mare. Ara, que jo no em puc pas queixar, les nostres criatures del sexe masculí han sortit tant cavallots com nosaltres. Potser és que han mamat el nostre toc lesbià o senzillament és una qüestió de nivells de testosterona, els seus i els nostres.

Hi ha una etapa, però, que no envejo gens a les mares de nenes: l’adolescència. Una companya de feina es queixa del daltabaix hormonal que suposa quan ella i la nena els coincideix la menstruació. Ves, tants anys coincidint i des coincidint amb la parenta ! Ara entenc els atacs periòdics a la xocolata. No era falta d’amor, era excés hormonal. Quina sort que tenim d’haver parit dos mascles. No em faig a la idea del que podria ser, d’aquí a deu anys, coincidir a casa quatre dones amb la menstruació. Dues noies en plena explosió adolescent i dues dones pre menopàusiques.

Etiquetes: , , ,
Publicat a Per entendre’ns…, Qüestions domèstiques | Deixa-hi un comentari »

El magnetisme de la secció de maquillatge

dimecres, 10/04/2013

Tres de cada quatre vegades que anem tots tres -mama i nens-  al supermercat, una de les criatures s’atura a la secció de maquillatge. A mi mai se m’hi ha perdut res, a la secció de maquillatge. Sóc de les que es perd entre tanta oferta i noms que mai entendré. Així que quan un dels marrecs amenaça en pintar-se la galta amb el rimel, li crido des de l’altra banda del passadís que allò és pels ulls, i el nen es pinta la parpella. Jo, de fet, les primeres vegades també vaig acabar així, amb la parpella ben negra. Fins que vaig acceptar que el maquillatge i jo no seriem bons aliats. El meu llapis d’ulls és de quan vaig fer C.O.U i el pintallavis el vaig perdre en un trasllat de fa nou anys. Des de llavors ni compro maquillatge ni me’n regalen. Fa anys creia que era perquè era lesbiana però després vaig descobrir un munt de dones a l’ambient ben maquillades. Així que la desavinença era només meva.

A veure, si m’han donat aquesta bellesa innata, per què torturar o temptar les altres dones buscant la perfecció?

Jo només em maquillo per imperatiu laboral. I he de reconèixer que les grans professionals de maquillatge a TV3 són les úniques que aconsegueixen treure’m el posat de transvestida quan combino americana i potingues per intentar quedar millor a la petita pantalla.

Però a qui vull enganyar? Si no enredo ni tan sols a les criatures de P5. Les poques vegades que els marrecs m’han vist acabada de maquillar em pregunten què em passa a la cara. Per ells la meva relació natural amb el maquillatge és quan faig de pallasso a una festa infantil.

No és d’estranyar doncs que, després de perdre’s a la secció de maquillatge, el marrec curiós acabi amb pintallavis a les galtes, rimel a les parpelles i el nas pler d’ombra d’ulls de color verd.

¿Si hagués tingut una mare com cal hauria caigut en la temptació?

Publicat a Qüestions domèstiques | Deixa-hi un comentari »

No escric

dilluns, 1/04/2013

És cert. El temps entre un article i un altre al blog cada cop és més llarg, m’ho recorda una amiga.

Estem vivint un dolç moment. Els nens dormen tota la nit. Hauria deixat de valorar-ho si no fos perquè de tant en tant hi ha una nit d’aquelles que tens una criatura malalta i dorms amb un ull obert.

La parenta comparteix gairebé al cinquanta per cent les tasques domèstiques. Jo m’he alliberat del davantal de ventafocs i he assumit que ella no serà mai la dona perfecta que m’agradaria que fos,  i que jo tampoc sóc  la dona perfecta que m’agradaria ser. ¿Què n’és de bonic el matrimoni, oi? I aquells de tant a la dreta encaparrats en que li canviem el nom.

A l’escola tot va bé. Retallades a banda, que els nens tinguin dues mares només és un acte informatiu que els companys de classe expliquen a la nova mestra al setembre. L’únic aclariment que s’ha hagut de fer és que els bessons no són ben bé els nens que “un neix d’una panxa d’una mare, i l’altre, de la panxa de l’altra mare”.

Tot flueix. Pot fer una mica de ràbia. Per això no escric, no voldria conjurar la mala sort. Ara que tenim els homenets més disciplinats, dins els seus límits; ara que som les millors mama i mami del món, gaudim-ho fins que arribi la pre-adolescencia.

Publicat a Per entendre’ns…, Qüestions domèstiques | 1 comentari »

La millor del món

dissabte, 16/03/2013

Estem en aquella dolça etapa de “la millor mare del món”, aquella que recordarem amb enyorança quan ens endinsem en l’adolescència y dos nanos molt més alts que nosaltres ens ocupin el sofà y ens vegin com a dues dones grans i pesades. Evidentment no ho dic per experiència, sinó per observació. Tenir amigues amb la prole en plena adolescència et permet analitzar la situació des de la distància, observar-ne l’evolució i aplicar-te la pel·lícula.

Ja arribarà el dia que perdrem el títol honorífic,  però ara mateix a casa nostra, tots quatre encara ens encabim al sofà i sense demanar-ho un dels nens ens regala un “ets la millor mama del món, i tu mami, també”. Ves, el títol és compartit, penso. Jo que passo més hores a la cuina, davant de la rentadora, al supermercat, al parc, al metge… Potser és que hem aconseguit trencar els rols de gènere i ells realment saben valorar una mare.

Però no va per aquí la cosa. La història té una altra explicació. Jo sóc la millor “mama” del món i la parenta és la millor “mami” del món. I tot recobra sentit. Si una única mare és la millor mare del món, i un únic pare és el millor pare del món. Quan en som dos de la mateixa categoria en disputa, cadascú és la millor en el seu paper. Les criatures ho tenen ben clar, a mi, m’ha costat una nit de reflexió.

No sé perquè, però quan reparteixin el títol de la pitjor mare del món, li atorgaran a una de les dues mares i serà per a qui hagi decidit plantar-se i no transigir més. Beneïda beneïta adolescència i santa innocent infantesa.

Etiquetes:
Publicat a Per entendre’ns…, Qüestions domèstiques | Deixa-hi un comentari »

Maleït cartell

dimarts , 26/02/2013

Continua el nostre calvari als serveis públics, sobretot si només hi ha una de les mares amb la bessonada. Ara per ara guanyem la discussió del perquè no poden anar sols al lavabo dels homes, els hem promès que ho podran fer a primària. Així d’indeterminat, i així de covard per a una mare sobre protectora que no acaba de veure clar deixar un nen sol en un lavabo d’homes.

Ho he intentat. Si em quedo fora, no paro de mirar cap a la porta. Si l’acompanyo, em quedo cos present palplantada davant la porta del lavabo de senyors, tot intimidant al personal que s’hi apropa amb la meva inexplicable presència. No puc fer-hi més.

Però he de reconèixer que en determinades situacions complicades colar-se al lavabo d’homes és la solució. Com quan està a punt de començar la sessió de titelles i una de les criatures diu que té pipi, i li recordes que li havies dit que el fes abans de sortir de casa. I la mama amb les dues criatures, una “que no aguanto més” i l’altra que protesta i no entén perquè ha d’acompanyar al seu germà al lavabo, es troba allò que temia: una llarga cua davant l’únic lavabo de dones. Però com a dona sola amb dos nens mascles els utilitzes de salconduit per anar a l’únic lavabo d’homes. Un atreviment que pagaràs car la propera vegada que els obliguis a anar al lavabo amb el cartell de les faldilles, que “són de nenes i nosaltres no som nenes”, et recorden.

Definitivament, els meus serveis públics preferits  són els adaptats per a persones amb cadira de rodes. El cartell és asexuat i l’espai ben ample, per entrar-hi tots tres, i ben net, pel poc ús que se’n fa. Definitivament uns serveis adaptats també per a bessonades, famílies monoparentals o nombroses.

Publicat a Per entendre’ns…, Qüestions domèstiques | Deixa-hi un comentari »

L’armari en boca d’una altra

diumenge, 17/02/2013

Qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Quan comences a sortir de l’armari, vas controlant les situacions: qui coneix la teva orientació sexual, qui coneix la teva situació sentimental i qui ni tan sols ho sospita. Quan tota la família sortim de l’armari, bé, no és cert, quan arriben les criatures ja fa temps que hem cremat l’armari. Així que millor dir: quan tota la família ens fem visibles a l’escola pensem que pel sol fet de comunicar-ho tota l’escola n’estarà al corrent de la nostra “particularitat” i no és així. El primer any amb prou feines ho saben les famílies de les nostres classes. El segon any ja som més visibles i al tercer any són les altres mares i pares qui ens fan visibles, amb tota la normalitat del món. Tot i així, aquell acte que fins llavors era un acte de reivindicació, una espècie d’alliberament i d’alleujament, en boca d’un altre es transforma en un acte informatiu, i perd tot el glamour.

“La del futbol és la seva dona” sents que algú diu a la teva esquena. Enfeinada cercant els nens que has anat a recollir a l’escola i que no saps com, sempre perds abans de sortir al carrer, no tens temps de mirar qui està parlant, però saps del cert que es referien a tu y a la teva parenta. El que et perds és la reacció, o no, de l’altra persona, de qui no sap qui és la meva dona. Però t’arriba una sensació estranya: algú ha gosat “treure’t de l’armari”, un acte que anys enrere fet per una boca aliena no era benvingut perquè entrava en el terreny personal. Per això no et gires a mirar qui parla de tu, seria el més normal, però ¿oi que parlen de la parenta i segurament d’algun partit de futbol que s’està organitzant? Doncs ja m’ho trobaré quan la dona em digui que divendres té partit de pares.

En el fons encara m’estic acostumat a la normal quotidianitat d’una família de mares lesbianes, tants anys vivint d’amagatotis es fan difícils d’empassar.

Etiquetes: , ,
Publicat a Per entendre’ns…, Qüestions domèstiques | Deixa-hi un comentari »

El germà de la mateixa edat

diumenge, 3/02/2013

No és cert que el que faci complicat distingir a dos bessons sigui la semblança física, ni tan sols aquells que són univitel·lins i físicament idèntics. Després de 41 anys convivint amb unes tietes bessones univitel·lines, 11 anys amb unes cosines bessones bivitel·lines i 5 anys amb uns fills bessons bivitel·lins, puc dir que el que en realitat ho complica tot és que són del mateix sexe, tenen la mateixa edat, i sovint la mateixa mida. Són tres característiques que a l’hora de diferenciar criatures ens ajuden bastant a saber qui és qui.

Per molt que s’assemblin físicament, no confonem en Nil amb en Bernat perquè els 18 mesos de diferència que es porten fan que un sigui més baixet que l’altre. Amb els bessons aquesta ajuda es perd, i t’has d’obligar a buscar un referents identitaris: unes arracades diferents, si són nenes i els han perforat l’orella; el color dels ulls, dels cabells, la diferència de pes o d’aquells dos centímetres d’alçada. La dificultat radica en recordar qui és el titular de la diferència: la rossa era la Cèlia o la Bruna? El de la veu més greu és en Marc o l’Albert?

I per molta memòria que tinguis, com que les criatures dels altres creixen més i més ràpid que les pròpies, si no hi tens contacte sovint, la propera vegada tornaran els dubtes. Això sí, posar-los de costat, sempre ajuda a identificar-los.

Etiquetes: ,
Publicat a Per entendre’ns…, Qüestions domèstiques | Deixa-hi un comentari »

El neguit de la fimosi

dimecres, 30/01/2013

Després del melic, els pares i les mares primerencs de criatures mascles ens preocupem per una altra pelleta, la de la tita: el prepuci.

Quan estàs a punt d’acabar l’etapa d’educació infantil, la dels 3 als 5 anys, veus que no hi ha gaire a fer. A vegades baixa sola, a vegades es torna a enganxar i si no es posa a lloc, acabes a la consulta de l’especialista. I així estem. Amb una  criatura sense cap tema pendent al penis – a P5 ja no li podem dir “tita”, ens corregeixen com si fóssim tontes- i l’altra criatura patint pel que li hauran de fer. Després de 2 anys jugant al capullet abans d’anar a dormir, allò està enganxat.

Intentem treure ferro a l’assumpte. Però com ell i nosaltres sabem, les mama i la mami no tenim penis i no podem saber quin mal farà. I decidim que, en cas que el pediatre recomani operar, deixarem que la criatura parli amb un cosí mes gran, a qui van operar de fimosi l’any passat: ” mama, i no ens podem esperar que faci 9 anys com en Joan? Potser ja s’ haurà baixat?”

Jo també voldria que s’arreglés tot sol i no haver de passar per una intervenció. És més, la manca de tenir una parella masculina a qui encolomar-li la responsabilitat fa que pateixi doblement: i si no queda bé?  Com li afectarà la seva vida sexual?

Un tema és com surten de fabrica, on l’aleatòria de l’ADN ens lliura de tota culpa,  i l’altre és haver de prendre decisions – que tot i que no són de vida o mort-  els afecten.

Definitivament, haver de decidir sobre el prepuci d’un fill és el súmmum d’una mare lesbiana.

Etiquetes:
Publicat a Per entendre’ns…, Qüestions domèstiques | 4 comentaris »

La complicada gestió del trio

dimecres, 9/01/2013

Crec que no m’equivoco si dic que la majoria de mares i pares de bessonades ens  amoïna una mica quan arriben a educació infantil i els separen, cadascú a una classe diferent. A P3 no t’acabes de creure allò de potenciar la individualitat de cadascú, perquè tot just comencen a ser “individus”. Dos cursos després, ho veus clar: no és que cada vegada siguin més diferents, és que mai han sigut iguals –fins i tot els bessons univitel·lins -. I és que les famílies de bessonades estem acostumades a gestionar-ho tot alhora, ens facilita la logística i un cop ho tens tot apamat, es fa difícil canviar les rutines. La practicitat en la gestió domèstica està renyida amb la gestió personalitzada. Per què fer una cosa dues vegades, si pots fer el mateix una vegada per a dues criatures? Doncs sí, arriba un moment que ja no valen les dreceres.

Toca canviar rutines, però no és fàcil. Tot i ser una família de quatre, la majoria del temps en som tres: una de les mares i els bessons. Fem torns. Quan no es tracta de conciliar vida familiar i laboral, es tracta de descansar i desconnectar de l’enrenou infantil. Encara mantenim viu el propòsit de dividir-nos, de compartir temps en parella, és a dir, dues parelles formades per una mare i un nen. La intenció és donar dedicació individualitzada a cada nen, trencar aquell tempo vital del trio, tots junts  a comprar, tots junts rebent les mateixes explicacions, fer torns per escoltar i per contestar. Allò de “un moment que està parlant el teu germà”, que acaba en un guirigall i en converses paral·leles que mantenen ben àgil d’intel·lecte, com si fessis traducció simultània. Però val a dir que fins ara el que més ens funciona i ens convé és el joc de les parelles on els bessons van amb els avis i les mames s’escapen o es queden descansant a casa.

Un dels propòsits d’aquest 2013 és separar la família, ara que el Constitucional ens ha garantit la validesa dels papers, ja podem fer com si fóssim dues famílies monoparentals, i donar a cada criatura l’atenció, el tracte i la resposta adaptat a la seva personalitat. Val a dir que  anar a comprar amb només un marrec de P5 és molt més agraït i distret, que donar ordres constantment al supermercat a un parell de culs inquiets perquè estiguin concentrats en seguir la llista de la compra i no es perdin pels passadissos. Tot sigui perquè ben aviat hi vagin solets per guanyar-se la setmanada.

Etiquetes: ,
Publicat a Per entendre’ns…, Qüestions domèstiques | 2 comentaris »

Per què serveix el pessebre?

dimarts , 18/12/2012

Ja no tenim escapatòria. La decoració de Nadal l’organitza la canalla, amb aquella alegria infantil d’omplir-ho tot de colors i de cosetes que pengen i despengen. Engalanen l’arbre, el que sempre torna perquè no es mor mai, el desmuntable i de plàstic. Torna a sortir el tió, mort de gana. Fan la filera de la col·lecció de caganers. Col·loquen el pessebre que l’any passat els va regalar l’avi, un pessebre tot encolat, perquè aquests dies de nervis, crits i revolucions infantils pre Nadalenques les figures no caiguin en la temptació de fugir. Troben les seves primeres figures del pessebre de plàstic, aquell que no havia de sobreviure més enllà d’un  Nadal de criatures de P2, i fan el seu propi pessebre amb la Sagrada Família, el bou, la mula, els clics, els dinosaures i alguna girafa.

S’ho miren tot i repassen:

L’arbre per a què el Pare Noel hi deixi els regals a sota.

El tió per a què ens cagui bombons i caramels.

I els pessebres… ¿Mama, per què serveixen els pessebres?

Per sort tens cinc metres, la distància física que et separa del marrec, per fer una reflexió ràpida.  “El pessebre és perquè els Reis de l’Orient portin els seus presents a la família”, contestes poc convençuda i deixes a la criatura mirant-se les figures.

Hores després quan ells ja dormen i tu vas apagar el llum del pessebre et trobes un petit canvi en l’escenografia. S’han afegit figures, un altre nen Jesús i una altra verge Maria.

personalitzacio pessebre.JPG

(c) Àgatha Estera

L’endemà l’explicació és senzilla: “Mama, si als Reis no els diem que som una família de dues mames i dos bessons, només ens deixaran regals per a un nen”. Però el seu germà, ho soluciona ràpid: “ posem un pessebre dins de casa i l’altre al balcó, així ens deixarà regals per a dues famílies”.

Així que gràcies a l’especulació infantil amb els regals dels Reis, tornem a tenir un pessebre “homologat”, bé  “heterologat”. Ara que complim les tradicions, les d’aquí, les d’allà i les de més enllà, fem-ho com toca.

Publicat a Per entendre’ns…, Qüestions domèstiques | 1 comentari »

  2. 1
  3. 2
  4. 3
  5. 4
  6. 5
  7. 6
  8. 7
  9. 8
  10. 9
  11. 10