Arxiu de la categoria ‘Qüestions domèstiques’

I de cop i volta, no hi és

dimecres, 19/02/2014

En algun moment de la vida familiar, tothom ha perdut una criatura. Una distracció, un oblit, massa gent, una porta d’ascensor que s’obre de cop i volta i et trobes un nen de poc més d’un any, tot sol.  Un cor aturat, una suor freda y deixes de respirar perquè així sembla que et puguis concentrar millor per escanejar tot allò que tens al voltant. La criatura no hi és. (més…)

Quan res és el que sembla

dimecres, 29/01/2014

Els nostres bessons estan fets de material biològic del mateix origen, òvuls i espermatozous provenen d’una sola femella i un sol mascle. L’atzar va fer que tinguessin ADNs completament diferents i la ginecòloga va intervenir perquè naixessin amb dos minuts de diferència. Durant 6 anys han compartit habitació. Els primers dies de la seva vida van compartir fins i tot bressol. Tots dos han rebut el mateix nombre de “ho tornem al seu lloc”, “ho endrecem?”, “endreça-ho” i  tot i així en qüestió d’ordre són ben diferents. (més…)

Divorci consumat

diumenge, 12/01/2014

Ja no hi ha marxa en rera. Ja fa més d’un mes que la bessonada dorm separada. La primera nit va ser alegre i moguda. Al nano que li va tocar canviar d’habitació i d’ubicació del llit va passar-se tota la nit fent-se cops contra la paret, no estava acostumat a trobar-se un obstacle cap a l’esquerra. Cap a les quatre de la matinada es va acabar el concert de percussió. La criatura havia girat cap a la dreta, havia caigut del llit i dormia dòcilment a terra, sense cap altre obstacle desconegut a prop. (més…)

Aires de divorci

dilluns, 9/12/2013

Dos anys, és a dir, vint-i-quatre mesos pensant, rumiant i planificant quan era el moment correcte per canviar els dos petits llits de metro quaranta per dos llits d’adult. ¿Lliteres o un llit niu? ¿I si porten un amic a dormir? M’he passat els últims dotze mesos mesurant, pensant, demanant pressupostos a botigues de mobles a mida, fent visites online, fent viatges cap a l’Ikea, tot per intentar quadrar el cercle. I resulta que el cercle s’ho ha fet tot sol. (més…)

La difícil gestió del trio

dimarts , 26/11/2013

No crec que menteixi si dic que les famílies amb bessonades gaudim molt poc, per no dir gens, d’allò de “aquesta tarda la nena és a casa d’una amiga…”. Sempre acabes tornant de l’escola a casa amb la família al complet. Alguna vegada has gosat ampliar-la tot convidant un amic, però amb el temps aprens que els trios fan de mal gestionar. (més…)

Cartellets a tort i a dret

diumenge, 17/11/2013

Els mascles que tenim a casa han començat a marcar territori. Deu ser cosa del canvi d’etapa escolar. Ara que són a primària tenen la necessitat de reafirmar-se i han començat tot delimitant els espais domèstics i deixar ben clar el nou pla d’usos de les estances familiars. (més…)

Les coses que hem après

diumenge, 16/06/2013

Fa tres anys i un mes que vaig començar aquest blog al portal de Criatures, que escric de forma totalment altruista i sense cap mena de compensació econòmica. Amb el d’avui, són 150 articles que recullen el nostre dia a dia com a família homoparental. 150 articles per reflexionar, per compartir i per relativitzar la realitat, els mites, els rols i els fantasmes. Per entendre’ns, per pair-ho tot amb una visió irònica .

I ara toca fer balanç, ara que acabem l’etapa d’educació infantil i ens preparem per a la de primària.

En aquests tres anys hem après a: dibuixar, escriure, llegir, comptar, contar, cantar, retallar, a parar taula, fer-nos el llit, fer l’esmorzar, fer pipi a mitja nit, jugar a la oca, a el dominó, nedar, xutar, a demanar amb un “si us plau”, a fer abraçades i petons, a demanar perdó, pair la ràbia, controlar la frustració, compartir amb qui comparteix, ignorar a qui ens vol fer la guitza…

En aquests tres anys he après que:

  1. Ser dona i formar una família amb una altra dona no t’allibera dels rols de gènere. La ventafocs bé que podria ser lesbiana.
  2. Educar fills mascles en una família de dones no els vacuna contra el sexisme.
  3. La meva dona té més sentit comú, que el que jo buscava als llibres de criança.

De mares i filles

dimarts , 7/05/2013

No hi ha res com la relació mare filla, ho dic com a filla, perquè com a mare, dubto molt que ho arribi a viure. No ens arriscarem a ampliar la família i que ens surti un tercer fill mascle. Així que em conformo observant les interaccions entre les amigues i les seves criatures del sexe femení. Envejo especialment aquelles mares que es desesperen davant d’una nena activa, que no para de moure’s i que surt corrents darrera de la pilota. Aquella que no vol faldilles, que odia el rosa, que a la banyera exhibeix una col·lecció de blaus a les cames i que ha aconseguit que l’apuntin a taekwondo.

A mi no m’ho van concedir mai, m’havia de conformar a rebre cops i classes de  taekwondo de segona mà dels meus cosins. Així que les envejo doblement, a la mare per tenir la filla que m’agradaria tenir a mi, i a la filla per superar les reticències de la mare. Ara, que jo no em puc pas queixar, les nostres criatures del sexe masculí han sortit tant cavallots com nosaltres. Potser és que han mamat el nostre toc lesbià o senzillament és una qüestió de nivells de testosterona, els seus i els nostres.

Hi ha una etapa, però, que no envejo gens a les mares de nenes: l’adolescència. Una companya de feina es queixa del daltabaix hormonal que suposa quan ella i la nena els coincideix la menstruació. Ves, tants anys coincidint i des coincidint amb la parenta ! Ara entenc els atacs periòdics a la xocolata. No era falta d’amor, era excés hormonal. Quina sort que tenim d’haver parit dos mascles. No em faig a la idea del que podria ser, d’aquí a deu anys, coincidir a casa quatre dones amb la menstruació. Dues noies en plena explosió adolescent i dues dones pre menopàusiques.

El magnetisme de la secció de maquillatge

dimecres, 10/04/2013

Tres de cada quatre vegades que anem tots tres -mama i nens-  al supermercat, una de les criatures s’atura a la secció de maquillatge. A mi mai se m’hi ha perdut res, a la secció de maquillatge. Sóc de les que es perd entre tanta oferta i noms que mai entendré. Així que quan un dels marrecs amenaça en pintar-se la galta amb el rimel, li crido des de l’altra banda del passadís que allò és pels ulls, i el nen es pinta la parpella. Jo, de fet, les primeres vegades també vaig acabar així, amb la parpella ben negra. Fins que vaig acceptar que el maquillatge i jo no seriem bons aliats. El meu llapis d’ulls és de quan vaig fer C.O.U i el pintallavis el vaig perdre en un trasllat de fa nou anys. Des de llavors ni compro maquillatge ni me’n regalen. Fa anys creia que era perquè era lesbiana però després vaig descobrir un munt de dones a l’ambient ben maquillades. Així que la desavinença era només meva.

A veure, si m’han donat aquesta bellesa innata, per què torturar o temptar les altres dones buscant la perfecció?

Jo només em maquillo per imperatiu laboral. I he de reconèixer que les grans professionals de maquillatge a TV3 són les úniques que aconsegueixen treure’m el posat de transvestida quan combino americana i potingues per intentar quedar millor a la petita pantalla.

Però a qui vull enganyar? Si no enredo ni tan sols a les criatures de P5. Les poques vegades que els marrecs m’han vist acabada de maquillar em pregunten què em passa a la cara. Per ells la meva relació natural amb el maquillatge és quan faig de pallasso a una festa infantil.

No és d’estranyar doncs que, després de perdre’s a la secció de maquillatge, el marrec curiós acabi amb pintallavis a les galtes, rimel a les parpelles i el nas pler d’ombra d’ulls de color verd.

¿Si hagués tingut una mare com cal hauria caigut en la temptació?

No escric

dilluns, 1/04/2013

És cert. El temps entre un article i un altre al blog cada cop és més llarg, m’ho recorda una amiga.

Estem vivint un dolç moment. Els nens dormen tota la nit. Hauria deixat de valorar-ho si no fos perquè de tant en tant hi ha una nit d’aquelles que tens una criatura malalta i dorms amb un ull obert.

La parenta comparteix gairebé al cinquanta per cent les tasques domèstiques. Jo m’he alliberat del davantal de ventafocs i he assumit que ella no serà mai la dona perfecta que m’agradaria que fos,  i que jo tampoc sóc  la dona perfecta que m’agradaria ser. ¿Què n’és de bonic el matrimoni, oi? I aquells de tant a la dreta encaparrats en que li canviem el nom.

A l’escola tot va bé. Retallades a banda, que els nens tinguin dues mares només és un acte informatiu que els companys de classe expliquen a la nova mestra al setembre. L’únic aclariment que s’ha hagut de fer és que els bessons no són ben bé els nens que “un neix d’una panxa d’una mare, i l’altre, de la panxa de l’altra mare”.

Tot flueix. Pot fer una mica de ràbia. Per això no escric, no voldria conjurar la mala sort. Ara que tenim els homenets més disciplinats, dins els seus límits; ara que som les millors mama i mami del món, gaudim-ho fins que arribi la pre-adolescencia.