No hi ha res millor per trencar mites que parlar amb una mare no oca. Una mare d’aquelles per obligació, d’aquelles dones que han acabat cedint als desitjos de la seva parella. Tant se val si és una mare gestant que ha cedit el cos per un embaràs, perquè la seva parella no ho pot fer (cas claríssim si és parella masculina, cas més dissimulat si és femenina). O també una mare no gestant d’aquelles que no s’han imaginat mai embarassada, i que ha cedit cognom, temps i paciència per tenir un niu, abans conegut com a parella, i que ara ha passat a anomenar-se família.
Doncs bé, li parlava a una amiga i mare no oca sobre els possibles conflictes entre dues mares lesbianes o dos pares gais a l’hora d’apropiar-se els rols. Ella, que no havia sentit el terrible desig de sentir-se embarassada, ella que en les seves prioritats vitals no hi havia una criatura, i que li havia tocat criar-ne tres (com d’insistents arriben a ser algunes parelles…), li costava d’entendre que dues dones es disputessin el paper de mare. “Poca feina i masses dubtes personals”, diu en una frase curta i dura. Potser sí, però que n’és de difícil conviure amb els fantasmes emocionals quan s’han trencat totes les normes escrites.
Trasllado la mateixa conversa a una parella de pares per gestació subrogada: un pare oca i un pare més tradicional. Cap dels dos es disputen el paper de pare autoritari i el pare oca diu que davant del nadó sentia l’instin maternal de protecció. Un reconeix que a una de les àvies li van haver de posar límits, l’emoció a vegades ens encega.
I em ve al cap la meva àvia. Una mare poc oca que va parir vuit fills. En l’últim part, quan es va confirmar que arribava bessonada, l’avi es va confirmar com el pare oca més gran del món. Tanta oxitocina acumulada…
Paraula de mare oca
dimecres, 22/02/2012
Els dubtes de la mare no gestant
diumenge, 12/02/2012
Fa dies que em va arribar aquest e-mail:
“Em diuen Núria i et voldria demanar si saps d’algun llibre que pugui ajudar d’alguna manera a una mare lesbiana a trobar el seu rol quan és l’altre component de la parella el que està en procés de gestació.”
I no paro de donar-li voltes.
Hi ha poca bibliografia al nostre país al respecte, i la majoria ha estat escrita als Estats Units. Potser el llibre que més s’aproxima és “Confessions of the Other Mother: Non-Biological Lesbian Moms Tell All” de Harln Aizley. En castellà també s’ha editat “Madres lesbianas. Guía para formar una familia feliz”, de Suzanne Johnson i Elizabeth O’Connor. Curiós això de la “familia feliz”, com si el fet de ser lesbianes impliqués algun risc d’infelicitat. Bé, sí, que et facin sentir diferent, no et deixin ser tu mateixa i et compliquin la vida per formar una família de pler dret, sovint toca una mica “allò que no sona”, com diria el meu pare.
Té raó la Núria, quan hi ha més d’una mare o no n’hi ha cap, s’han de re dissenyar rols, bàsicament per poder coordinar-se i funcionar millor. I això no és ni millor ni pitjor, a vegades ni tan sols diferent, perquè acabem caient en els mateixos errors, si no pregunteu-li a qualsevol lesbiana Ventafocs.
El meu consell és que així que arribi la criatura a casa cadascú faci el que més li agrada i millor sap fer: canviar bolquers, cuinar, netejar, entretenir les visites, aguantar la criatura dues hores en braços, llevar-se cada hora i mitja per veure si encara respira, llevar-se cada tres hores per donar un biberó. Tot això per escrit i ben escripturat, amb tres copies: una penjada a la nevera, una altra emmarcada al menjador i la tercera per donar a llegir a les visites. Així tothom tindrà ben clar el rol que li toca jugar.
Si aquesta recerca del rol de la mare no gestant té l’origen en una angoixa d’aquelles físiques, de la necessitat de no sentir-se desplaçada per la mare gestant o una sogra massa entusiasmada, d’aquelles inseguretats que et venen quan et creus que ets la pitjor mare del món si tens por a les contraccions i no vols parir, o no vols o pots donar-li el pit, llavors t’hauràs de calmar. D’aquí uns anys, descobriràs que no és mare qui pareix o gesta, de la mateixa manera que un espermatozou perdut no converteix a ningú en pare. Això ho saben molt bé les mares i els pares per adopció.
Jo era de les que pensava que així que tinguésla criatura en braços sentiria aquell amor maternal, aquella alegria immensa. I de fet, arribat el moment, només sentia el dolor dels punts i les criatures bramant, mortes de gana.
Si el que et passa és que tu també voldries quedar-te embarassada, cap problema. Si tens la sort de tenir una criatura tranquil•leta, de les que dormen, de seguida tindreu ganes de posar-vos a buscar la parelleta. Això rai, una mare lesbiana no gestant no ha d’esperar la quarantena.
En darrer terme, sempre hi ha l’opció de creuar òvul i matriu, l’anomenat mètode ROPA que algunes parelles de lesbianes utilitzen, a vegades, per sentir-se totes dues mares biològiques de la criatura.
Sovint en això de la maternitat biològica hi posem més pa que formatge. És com aquelles escenes d’amor a les pel•lícules de Hollywood, tot ben harmoniós, sense braços adormits ni mal a les lumbars. Saps de què et parlo, oi?
El nen pro part natural
dimarts , 31/01/2012
Tot era més fàcil quan els nens venien de París, on els floristes feien de cupidos entre floretes i abelles. Ningú entrava en els secrets de la immaculada concepció ni del pariràs amb dolor. Però ves, saltar-se les normes té el seu preu i explicar abans la immaculada concepció que el pecat original, fa que et trobis en un carreró sense sortida i poc marge de maniobra.
L’Arnau està empipat amb mi perquè ell volia néixer a casa i no pas a un hospital, la criatura m’ha sortit pro part natural. El part, fins ara, era un detall que obvio quan li explico com va néixer. Jo havia posat tots els esforços en el tema dels bitxets, els òvuls, i com comencen a créixer dins la meva panxa. S’enfadarà quan sàpiga que la immaculada concepció va ser a l’hospital i no a casa?
De moment sembla que tolera que hagin nascut a través d’un tall a la panxa, i no “com els nens que són un”, que no són bessons, vol dir, que segons ell i algú altre, “surten del cul”. M’agradaria saber quina és la discussió que tenen amb les altres criatures i si els parla dels bitxets, els òvuls i la clínica de “re-ducció” (reproducció).
Potser és hora de recuperar el conte “La mama va pondre un ou” i repassar bibliografia.
La teva fotografia de família
dimarts , 17/01/2012
Ara que ja hem aconseguit treure l’arbre de Nadal, el pessebre, ara que hem recol.locat els mobles i la casa torna ser la d’abans, has hagut de recol.locar fotografies? És curiós el costum de posar la fotografia del casament, o en el seu defecte, la de la parella, i posteriorment la de la parella amb el primer fill, la de la família amb les dos fills, o tres, o quatre…. la família extensa, fins a quin esglaó?
Com les col·loques? Segueixen un ordre preestablert per normes ancestrals no explicitades?
Avui torno a deixar un vídeo, aquesta vegada un curtmetratge del 2008 del realitzador italià Giovanni Maccelli, titulat “El mueble de las fotos”.
Sense el reconeixement legal dels matrimonis entre persones del mateix sexe el curtmetratge no s’hauria pogut fer, no tindria sentit, perquè no existiria la fotografia de casament. Es comença infiltrant a la parella al moble de les fotografies i poc a poc, s’aconsegueix col·lar-la entre els reportatges fotogràfics dels casaments familiars
El gran secret de les parelles de lesbianes
diumenge, 8/01/2012
Avui he trobat a la xarxa un fantàstic anunci de televisió que es va emetre al mes d’agost als Estats Units. Tot i que li manca la música del boom-boom i aparentment té un inici semblant a un anunci de compreses o de bombons, el diàleg és fantàstic, molt més ingeniós que preguntar-se per l’olor de les coses
Els personatges són dues noies o dues dones, és d’aquelles edats on costa establir el límit. Continuo, dues noies o dones en pijama assegudes en un llit de matrimoni.
Alex: “ la gent sempre ens pregunta quin és secret d’estar tants anys juntes, jo els dic que és la comunicació.”
Emma: ” i K-Y Intense. De veritat, vaig comprar K-Y Intense, t’ho anava a explicar. És un gel estimulador, així quan arriba el gran moment, tenim una sensació que mai havien experimentat. Està científicament provat”.
Apareixen focs d’artifici, res a veure amb cap dels vídeos de sexe lèsbic que es puguin trobar on line, i apareixen totes dues estirades al llit.
Alex: “ bona compra”.
Ja us ho explicaré. A veure quants dies triga la comanda electrònica en creuar l’oceà. El que no em queda clar a l’anunci de televisió és les indicacions mèdiques per a lesbianes amb fills: després de dinar o després de sopar? Funcionarà amb les heteros? Quantes mares compartiran confidències sobre K-Y Intense amb les filles?
Estem embarassades
dilluns, 2/01/2012
Feia mesos que tenia ganes de proclamar-ho als quatre vents, i no acabava de trobar la manera de fer-ho. Read the rest of this entry »
Bones festes !
divendres, 23/12/2011
… amb tots els Joseps, Maries, Yousefs, Jamiles, PSPs, Ipads, dominós o escacs i mats que vulguis.
La fotografia és de l’artista Mariano Vargas, un irreverent fotògraf-pintor o pintor-fotògraf.
El pessebre de l’Imma i la Conxita
dijous, 22/12/2011
Això de gestionar la família homoparental és una feinada, sobretot quan es tracta de complir tradicions. Per Nadal, posem o no posem pessebre ? Tenim arbre, tenim tió, tenim un munt d’homenets panxuts vermells enfilats als prestatges. Penses un instant en construir un d’aquells raonaments contra l’església catòlica masclista i apostòlica, però com té poc a veure amb tu, i menys amb la nostra nova família, estalvies energies. No paga la pena. Si volen pessebre, tindran pessebre.
El primer any no en poses perquè els nens no s’adonen de res. El segon, quan a l’escoleta ja han muntat el seu pessebre, a casa arriben unes figuretes de plàstic i estàs molt temptada de comprar dues verges maries, però davant el dubte, prefereixes estalviar-te’n una, tot pensant que les figuretes no sobreviuran les festes. I ho fan. Així que al tercer any, tornen a sortir, més abonyegades i amb una sola verge, que sense una companya de batalles, ja s’ha quedat per vestir sants.
Per sort aquest quart any, l’avi ens suggereix si volem que ens faci un pessebre com el seu. Fora discercions. Així que tenim un pessebre en tota regla i tal com marca la tradició catòlica, masclista i apostòlica. No fos cas que ja de grans, els nens suspenguessin l’assignatura d’història de l’art perquè a casa la única història sobre Maria que sentien era aquella que creixia a casa del veí. Posats a narrar històries, els podríem explicar que ells també són un miracle com el de l’Immaculada Concepció, i mai millor dit. Si haguessin estat nenes, una es diria Imma i l’altra, Conxita.
La meva amiga m’ignora
dijous, 15/12/2011
De cop i volta, hi ha un dia que les amigues deixen de trucar-te i tu ni te n’adones. No tens temps. Algunes també tenen fills i, entre les teves extraescolars i les seves, no hi ha manera de trobar-se. D’altres continuen amb una vida lliure, d’anar al cine i al teatre, i ja no et busquen com a companyia de butaca, t’han descartat.
De cop i volta, deixa de sonar el telèfon fix, no arriben missatges al mòbil que no siguin de la família o de la feina i, com a molt, reps un correu electrònic o un “m’agrada” al Facebook.
Sort que et queda aquella amiga, la que més anys t’ha aguantat, fins ara, que de tant en tant et truca per telèfon, però que fa uns anys, aviat en seran quatre, que el primer que et diu és: “Com estan els nens? Quan els veuré?” . “Els?? Hooola, jo també sóc aquí !”, penses però no ho verbalitzes no fos cas que s’empipés i la propera vegada triguéssim més temps a trobar-nos.
Definitivament els marrecs m’han robat a la MEVA amiga, ja no quedem a soles per fer un cafè, per anar al cinema o de concert. És cert, tinc poc temps, però agrairia un petit “Com estàs? Com et trobes?”. A ella li deu passar el mateix, cada vegada que intentem iniciar una conversa entre crits i salts dels nens.
Et sents una mica com quan eres adolescent, i la teva millor amiga, la teva amiga de l’ànima va començar a sortir amb un noi. Et senties doblement traïda, i no acabaves d’entendre perquè. Amb el temps ho vas comprendre. Quantes, en l’adolescència, ens vam enamorar de l’amiga de l’ànima? Aquella que un dia et va deixar de trucar o a qui vas deixar de trucar perquè vas trobar una altra amiga, no tant de l’ànima, però que et feia més cas, ja m’entens.
I van passar els anys, i van passar amigues i ànimes fins que finalment vas ensopegar amb la definitiva, tu ja m’entens. I llavors definitivament t’adones que el pitjor de ser lesbiana és que t’acabes casant amb al teva amiga de l’ànima, la teva confident. I si a més tenim fills en comú i és una bessonada, als vespres se’ns adorm l’ànima mentre intentem recuperar aquell clima de confidències, telepatia i riures.
Per això, si encara et visiten les amistats, amb més o menys anims, si no fugen d’unes criatures que no paren mai quietes, no se t’acudeixi mai convertir en “padrí o padrina” cap de les teves amistats, hauràs signat l’abdicació.
“Per entendre’ns” és el meu bloc personal com a mare lesbiana, la meva criatura bonica. Hi trobaràs la vida quotidiana d’una família homoparental: les qüestions domèstiques, el què, el com i el perquè i potser alguna cosa més.