Si els nostres nens fossin nenes, i mostressin la mateixa passió per la pilota, ja estarien jugant a un club de futbol que tingués equip femení. No és que per un mal vici feminista les faríem fugir dels equips mixtes, sinó que fugim de tot allò que reprodueix vicis masclistes, com els insults a l’equip contrari, o allò tant encoratjador y engrescador de “cal posar-hi collons”, quan el que cal posar és valor, seny, dedicació y respecte.
Així que com els nens ens han sortit molt nens i molt futbolistes, s’esperaran un parell d’anyets a poder entrenar com cal en un equip de futbol. Volem tenir una mica de marge per influenciar, si és possible, en aquella part masculina del cervell i trastocar-los les hormones perquè quan sentin segons quins comentaris al camp de futbol, siguin capaços de reaccionar-hi en contra, o com a mínim no repetir-los ni mimetitzar comportaments.
I no ha estat una decisió fàcil. Ha estat molt meditada y basada en l’experiència. Les darreres setmanes ens hem recorregut els camps de futbol del nostre gran poble i petita ciutat per respirar l’aire que s’hi repartia durant els partits de futbol infantil. Conclusió, si han de sentir insults, que aquests com a mínim siguin en català. Sempre és de més bon escoltar un “brètol”, “carallot” o “burro”, que d’altres paraules més comunes al vocabulari popular i que no tenen l’harmonia fonètica dels insults en llengua catalana.
Així que en les dues properes temporades, continuaran abonats al futbol de veteranes i mirant els terrenys de joc des de la barrera i preguntant quan sortiran les jugadores al camp. Ja tindran temps de descobrir que el futbol també és un esport d’homes.
Brètol, carallot i ben burro
dilluns, 14/05/2012
Han perdut els cognoms i uns mitjons
diumenge, 22/04/2012
Marxen de colònies. Tres jocs de roba: pantalons, samarreta, mitjons, calçotets; més un jersei, més el necesser, més una tovallola, la lot, el sac de dormir, el pijama, un llençol, una coixinera, tot ben marcat. I si tens bessons, multiplica per dos la feinada de posar-hi les etiquetes.
La mitja dona practica que sóc més les tres quartes parts de dona reivindicativa havien decidit fer només etiquetes de roba amb els dos cognoms, els cognoms de la família, i així havíem sobreviscut dos anys a l’escoleta en l’etapa de 0 a 3. Però la realitat s’acaba imposant.
I el que l’any passat creies que era un complot de les mestres de P3 contra les teves etiquetes familiars, a P4 descobreixes que cada nen necessita veure el seu nom escrit a les seves coses. I davant de les colònies, la dona previsora tem que amb tot el guirigall que fan 70 nens de 4 anys, si només hi poses els cognoms, algun mitjó pot acabar en qualsevol altra motxilla. I si hi ha una cosa que em posa molt nerviosa són uns mitjos desaparellats.
Però no vols claudicar. Vols posar el nom i els dos cognoms. Discuteixes amb la dona de la merceria perquè et deixi posar-ho però diu que no accepten més de dues paraules, que fins i tot tenen problemes amb els cognoms compostos. Fas una investigació, gairebé un màster, a Internet i cap botiga on-line d’etiquetes et deixa posar més de dos noms.
Dona tossuda que sóc, em plantejo encarregar les etiquetes amb els dos cognoms i posar en bolígraf el nom de cada nen. Però finalment la dona pràctica convenç a la tossudament reivindicativa d’encarregar etiquetes com tothom, amb el nom i cognom i per partida doble.
I arriba la gran nit, la de fer motxilles, i les etiquetes encara estan perdudes en algun magatzem de correus, així que acabes mirant el partit de la Champions amb un munt de roba al costat. I si havies començat posant nom i cognoms, a la segona part, quan arriben els mitjons, només tens prou concentració per posar-hi el nom.
Famílies de P4, si heu trobat uns mitjons blaus que no us són familiars, gireu la vora a veure si hi posa Enric o Arnau. Els canvio per un polar verd, que hem segrestat per error , que duu marcat amb bolígraf un nom i cognom que s’han esborrat amb les rentades.
Ni cap mare
diumenge, 15/04/2012
Estem en aquella edat que la gent ja no s’atura a mirar-nos. Sense cotxet doble, ningú ens atura, ni tan sols ens felicita. Els nens campen pel seu propi peu, en direccions sovint oposades, així que s’ha de ser molt i molt observador per adonar-se que tenen la mateixa edat. Encara hi ha alguna mare de la nova escola que ens pregunta quan temps es porten. Dos minuts, cinc centímetres i mig quilo.
Però en mig del bosc encara atraiem l’atenció, sobretot dels excursionistes de la tercera edat i especialment dels que tenen alguna experiència en bessonada. Avui mateix, amb tres quilometres a les vuit cames, una hora vint de disputa continua amb el va vinga, camineu, quan arribem?, quan dinarem?, estic cansat, jo sí que estic cansada de sentir-te gemegar. Dos homes, dues dones i un gos. Bon dia, bon dia. Ens aturem a mirar el gos. Sí que s’assemblen, són bastant iguals, ens diuen. Ens mirem, els mirem, i tret dels ulls i el mateix polar verd llampant, els nostres marrecs no coincideixen en res més. Sí, sí, són bessons diu una dona. I qui és la mare?
Ens mirem, els mirem, i ens posem a riure. Per sort, els marrecs estan pendents que el gosset no llepi els cacauets salats que porten a les mans. Per sort, els avis excursionistes també somriuen, encara no els hem donat resposta, miro a la mare que els va matricular que continua amb el somriure a la cara, i finalment responc que jo i continuo somrient. No ho puc evitar. Tinc el cap tant cansat de lidiar amb els d’iniciació a l’excursionisme que no em veig amb esma d’iniciar una conversa més en profunditat amb els experimentats de l’excursionisme. Hi ha camins que no cal iniciar en estats d’esgotament mental.
Davant de tant somriure i riure, acaben claudicant i ells mateixos es donen la resposta, bé, un s’assembla a tu, i assenyalen a la mare que els va matricular i l’altre a tu, tot mirant-me a mi. Això ja passa a les famílies, diu una dona que resulta que també és bessona.
Sí, això ja passa a les famílies. ADN, hormones, feromones i mones s’acaben transformant, assimilant i barrejant.
Ens acomiadem, tot estranyades que la nostra descendència no ha badat boca. Els preguntem qui és la seva mare, i amb cara de no entendre res diuen que “ni cap”, que ve a ser un “de què em parles tu ara”. Aquells avis ens han preguntat qui era la vostra mare, qui us ha portat a la panxa. Amb cara trapella, l’Arnau torna a dir “ni cap” i surt corrents, just quan jo noto una fiblada a la cicatriu de la cesària. La mare que el va matricular !
Nen, nena o tot el contrari
dimarts , 10/04/2012
A veure com ho redrecem tot plegat perquè el tema de la diferència entre gèneres comença a complicar-se. No vull ni pensar com anirà el tema quan parlem de sexe. A casa encara discutim sobre les diferències entre els nens i les nenes. L’Enric ho té clar, els homes tenen espermatozous i les dones tenen els nens a la panxa. A més, ell està convençut que els homes són forts i les dones no, un argument que intento trencar recordant-li que ell té unes mames que físicament són bastant fortes. No hi ha discussió possible al respecte: ens veuen córrer, jugar a futbol, carregar les caixes del trasllat i el més important, en el joc de les baralles a tres bandes, la mama o la mami encara guanya.
L’Enric contraataca, “ah, si, les nenes tenen trenes “. “No és veritat, les mames són nenes i no porten trenes, i tampoc saben fer-ne”, li argumento. Quan sigui més gran veurà que gairebé complim amb l’estereotip de lesbiana del segle XX: ni faldilles, ni trenes ni maquillatge. Som de texans, bambes, samarreta i pentinat d’aquell que s’eixuga al vent. Allò que es definiria com a “casual unisex” i que fa que mames i nens vestim gairebé igual. Ara entenc perquè encara busquem les set diferències ! Aquesta llar falta d’exemple, encara tindran raó aquells que tot ho veuen negre o blanc.
L’argument del pentinat fa participar a l’Arnau, testimoni distant de la conversa. “Jo sóc un nen i tinc una cueta, però sóc un nen”, ens explica tot reafirmant-se i referint-se a una petita cua que se li fa al clatell quan li comença a créixer el cabell. Una cua que he de reconèixer que em fa gràcia, però que temia que algun dia seria motiu de disputa infantil, per la mateixa frase desafortunada pronunciada fa dies al parc: “ets una nena”, que aniria acompanyada per un “tens una cua”.
Ja no cal patir per la reacció a la frase, ni tampoc caldrà tallar-li la graciosa cueta que li creix al clatell. La mateixa que em creix a mi, i que quan jo era petita, i amb el cabell curt, havia rebut alguna vegada una pregunta impertinent de “i tu què ets?”.
Paraula de nena
dimecres, 4/04/2012
Mira que les mestres ho tenen molt present i hi fan molta feina, però malauradament lluitar contra els estereotips al llenguatge va més enllà de les paraules pronunciades a l’aula. I jo que sóc de sang calenta de seguida salto contra el menyspreu al gènere femení, encara que vingui de la inconsciència d’un nen de P4 al parc, envoltat d’altres nens de P4, i que per una petita disputa acaba cridant a un dels meus fills “ets una nena”.
Com a mare salto a plantar cara a l’agressor i a defensar al meu marrec, però en les cinc dècimes de segon que trigo a plantar-me a peu de tobogan, com a dona de 40 anys del gènere i sexe femení aconsegueixo redireccionar el meu discurs i enlloc de reafirmar que el meu marrec és molt mascle, em surt un “què té de dolent ser una nena?”, amb un to de veu una mica de camionera que podria haver evitat. Buf, una reflexió que arriba a temps, a temps d’evitar que de la meva boca es confirmi que “ser nena” és socialment menyspreable o inferior a ser nen.
El pitjor de tot plegat és que a casa, llar de dones exemplars, dones independents, treballadores i emancipades de mascles adults, els nostres marrecs acaben repetint les mateixes paraules per ridiculitzar a l’altre. Enlloc de castigar-los, com a reprimenda reben un discurs que intenta fer-los reflexionar, fent-los conscients que les seves dues mares són nenes grans i que no té res de dolent. Els preguntem sobre les diferències entre els nens i les nenes, i veiem que el seu discurs es basa en la diferència ancestral i més evident, la genital: les nenes tenen vulva i els nens tenen tita. Afortunadament hem aconseguit canviar els conceptes i la nena ja no es defineix per ”la falta de tita” sinó per la “presencia de la vulva”. Alguna cosa està canviat? No ho sé, tant de bo. Tant de bo que les altres famílies arribin a temps a redireccionar arguments quan els seus fills i filles menyspreïn un mascle tot qualificant-lo amb noms o adjectius femenins o ridiculitzin una nena aplicant-li noms o adjectius masculins. Paraula de nena cavallot que a vegades exerceix de mare camionera.
El nen em mareja
dissabte, 31/03/2012
Ja veig a venir que tindrem problemes. Si a P4 un dels bessons ja capgira la realitat per provocar-nos, què farà a l’adolescència?
“La Martina està enamorada de la Júlia”, deixa anar a mig dinar. Els enamoraments, els nòvios i les novies fa temps que són tema de conversa a classe, però fins ara tot eren parelles de nena amb nen, i gestades des de l’imaginari femení. Contenim la sorpresa, i li diem, “ah, molt bé. I la Júlia què hi diu?”.
“No diu res”, ens contesta ell, “perquè és una broma”, que vol dir que s’ho ha inventat.
I ara què faig? El nen ens ha sortit poca-solta? Ens busca les pessigolles? O senzillament ja no sap què inventar-se per atreure l’atenció?
El que té molt clar és que no vol novia ni novio ni es casarà, “ni cap vegada” insisteix. “Ni cap vegada”, li contesto, “acaba’t la carn si vols gelat”.
Una mama obligada és un papa?
diumenge, 25/03/2012
Una mama obligada és aquella que no havia previst tenir fills, que ni tan sols hi pensava i un dia es va trobar alletant una bessonada. Una mama obligada és la que finalment acaba deixant el futbol, l’edat no perdona ni a mames ni a papes, comença a fer passades a la bessonada i acaba organitzant un partit infantil.
Hi ha fins i tot una mama obligada que diu que no té paciència però que té la gran virtut de veure quan la criaturada comença a avorrir-se i improvisa un joc, mentre les mames per elecció ens ho mirem de lluny i continuem fent-la petar. Per sort, s’aixeca un d’aquells papes per elecció i per devoció, i demana el canvi. I la mama obligada pot recuperar l’alè, fer el cafè, mirar s’ho de lluny i tornar-se a engrescar. La mama obligada no ho pot evitar, li agrada la canalla. Afortunadament, sinó no hauria passat de novia de temporada.
Tot corrent amb la motxilla
dimecres, 21/03/2012
Això de ser parella de dones i de mimetitzar-se té un gran inconvenient: coincidir en les aficions, en el temps lúdic. Si és una activitat esportiva d’equip, ens acompanyen els nens i fem torns de temps a la pista o al camp. Ara tu vint minuts, ara jo fins al proper gol. El millor és que en lloc de descansar a la banqueta, pots continuar jugant amb els marrecs al lateral, sense perdre pulsacions.
El tema es complica si és un esport individual, llavors no tens més remei que buscar cangur amb qui deixar les criatures. I si per alguna casualitat el dia de la gran competició, els avis estan molt ocupats, algú s’ha de sacrificar, com aquest cap de setmana quan hem anat a córrer les 5 milles femenines de Valldoreix. Ves quines ganes, deus pensar. És una bona iniciativa la de promocionar l’esport de lleure femení, però no hem d’oblidar que malgrat que a les dones ens facin activitats esportives a mida, moltes continuem carregant amb la motxilla de la maternitat. I si aquell dia no tens la sort de comptar amb la col·laboració d’un pare, d’una parella masculina, d’una de femenina no corredora, d’uns avis, d’uns tiets o amics, malament rai.
Des d’aquí aprofito per demanar que als equips organitzadors de les proves esportives lúdiques femenines ens posin servei de monitors per a la canalla per a les mares lesbianes esportistes, per a les mares solteres esportistes i per a les mares heterosexualment emparellades i esportistes que volen evitar els morros d’un pare poc col·laborador amb l’esport femení.
Que com ens ho varem repartir diumenge? La mama, nascuda al 1971 i en categoria veteranes, va córrer molt dignament la milla, mentre la mami, nascuda al 1978 i en categoria sènior va fer molt bon paper a les cinc milles. No hi ha res que faci córrer més ràpid que els teus fills aplaudint-te al voral. Potser que en la propera cursa fem venir avis, tiets, tietes o cangurs, potser batrem algun no-record.
Quants dius que n’hem de parir?
dijous, 15/03/2012
Volem dues criatures. Adopció o reproducció assistida? Qui les pareix? Qui posa els òvuls? Això de la maternitat compartida és un estrés.
Hi ha una espècie de tabú entre dones lesbianes, invisible i silenciat, i és el de la mare no gestant però que hagués volgut quedar-se embarassada. No se’n parla perquè és socialment lleig envejar a la persona a la que estimes.
Si has passat pel tràngol d’haver de recórrer a la reproducció assistida o has patit un avortament, ja sabràs a què em refereixo. És aquella por a la infertilitat, a no poder quedar-te embarassada, a no saber si podràs donar-li el pit, una por que finalment la ciència, amb la connivència del teu cos, converteixen en realitat. I l’endemà, la teva parella comença el mateix procés de reproducció assistida i es queda embarassada al primer intent. És com si t’abandonessin en un terreny desconegut. No estàs embarassada però estàs esperant una criatura. Segurament és el mateix sentiment dels pares adoptants, un cop tenen confirmada l’assignació de l’infant, amb l’inconvenient que en el cas de les mares lesbianes, una d’elles ho viu més biologicament que l’altra.
Durant l’embaràs, com a dona, quin és el meu rol com a mare no gestant? Em sincero amb la meva dona just quan les seves hormones fan voltes a la muntanya russa? Miro d’intentar fer una lactància induïda? Recorro a aquells llibres sobre l’embaràs que donen consells als futurs pares, als aportadors dels espermatozous?
Jo confesso que si fos el meu cas, superada l’enveja i la decepció inicial de no passar per l’embaràs, m’hagués convertit en una autèntica espelma pesada: “carinyo ja t’has pres l’àcid fòlic? Com et sents? Et mareges, tens nàusees? Ha fet una patadeta? Puc tornar-la a sentir?”
En el vostre cas, superant les limitacions biològiques, si haguéssiu pogut decidir, qui hagués parit? Hauríeu arribat a la segona criatura? A la tercera? A la quarta?
“Per entendre’ns” és el meu bloc personal com a mare lesbiana, la meva criatura bonica. Hi trobaràs la vida quotidiana d’una família homoparental: les qüestions domèstiques, el què, el com i el perquè i potser alguna cosa més.