Sols pel món

Sols pel món / GETTY IMAGES Zoom

L'origen d'aquesta columna és una novaiorquesa anomenada Lenore Skenazy, que va cometre el greu error de permetre que el seu fill anés sol en metro. La policia de Nova York ho va trobar tan irregular que va dur el nen fins a casa i va acusar la dona d'irresponsable. Ella es va atorgar l'honor d'anomenar-se la pitjor mare d'Amèrica, i en l'article fundacional d'aquest espai li vaig discutir el títol perquè exercir de pitjor mare és alguna cosa més cutre que vantar-se de fer alguna cosa que trobes i saps que és perfecta. L'altre dia, quan vaig perdre el mitjà, vaig tornar a recordar-me de la Lenore i de com arribava a desconèixer aquella dona el sentit absolut de pitjor .

Desaparegut

Quan el mitjà dels menors d'edat que tinc a càrrec tenia dos anys el deixava anar sol pel món mentre aquest món no excedís el meu camp de visió. Un dia, en una plaça, va desaparèixer. Era al meu camp de visió i als tres segons, au, ja no hi era. Vaig mobilitzar la població concentrada a la plaça Revolució, amb una densitat semblant a la de Calcuta en hora punta, sense resultat. La meva reacció, mediterrània i expansiva (llàgrimes, patiments, imprecacions), no es va aturar fins que l'element va emergir del soterrani d'una botiga, feliç i acompanyat d'un amic i el seu pare. Vaig valorar la possibilitat de simular ser propietària d'un nen-gat i intentar que un veterinari li implantés un xip al cul, però ho vaig desestimar.

Anys després, quan en tenia deu, va tornar a desaparèixer tot i que no en vam ser conscients. En lloc d'arribar acompanyat de la seva àvia de l'entrenament del futbol, ho va fer sol. Tan bon punt va entrar va arrencar a córrer fins al telèfon, va trucar a la seva àvia i li va dir que havia arribat a casa sense problemes. Sol? Vam preguntar-li. La seva àvia i nosaltres no ens havíem entès i com que ningú venia a buscar-lo, i és hereu d'una certa al·lèrgia masculina a preguntar i demanar favors, senzillament va sortir del camp i va caminar fins a casa. El camp és lluny i el nen es va limitar a reproduir el trajecte del cotxe fins al pàrquing. Temps després va confessar que en algun moment va patir canguelo i que se'l va fer passar cantant a tot drap.

Ja hi som

I ara fa uns dies ja hi vam tornar a ser. Ha canviat d'equip, torna a entrenar-se amb el de l'escola, a cinc minuts de casa, i torna sol, caminant. Quan ja passava mitja hora de l'hora de tornada sense que donés senyals de vida el pare de les criatures i jo vam començar a pentinar el barri. Vaig entrar a totes les botigues d'esports, i si no vaig inspeccionar els bars és perquè tenia pressa per arribar a l'escola i preguntar. Van ser uns trenta minuts d'infart, fins que vaig veure llum a l'escola, vaig trucar a la porta i en preguntar pel nen em van mirar com si em faltés un bull. L'element era allà, i nosaltres també hi hauríem d'haver estat perquè hi havia reunió de la seva classe. Se'ns havia oblidat! Ell, en acabar l'entrenament, va tenir fe en els seus pares, va creure que érem una parella com cal de les que no s'obliden de les reunions i va pensar que s'esperaria que sortíssim, tal com feien altres nens de la classe (amb pares i mares una mica més normals). Farta de patir he tornat a valorar la possibilitat del xip. L'element ja enfila cap a l'adolescència i sé que em serà útil. Però potser serà més enginyós regalar-li un mòbil amb GPS i un programa espia instal·lat de manera oculta... i permanent.