ARA Criatures

Avui continuarem parlant d’alimentació amb els més petits i dic amb perquè sovint els adults pensem que no cal involucrar els fills en la tria del menjar, en preparar-lo, en anar a comprar… i que som nosaltres qui hem de decidir què i com mengen.

Que ens acompanyin al mercat, que vegin la diversitat d’aliments que hi ha, que ens ajudin a triar que fer per dinar és una manera perfecte d’involucrar-los i de socialitzar-los.

Quan siguin grans voldrem que sàpiguen decidir per ells mateixos una dieta saludable i que es puguin preparar quelcom de menjar sense la nostra ajuda, que siguin autònoms en qüestions culinàries vaja. I per tant la millor manera d’aconseguir-ho és que ho visquin des de petits.

Hi ha vailets que han viscut experiències no gaire agradables amb el menjar des de petits i ara es troben en un punt en que no tenen curiositat, ni il·lusió pels àpats. Els dinars i sopars que haurien de ser un moment de retrobament familiar passen a ser baralles i angoixes.

Per tant, intentem no posar-nos nerviosos perquè si ho estem nosaltres, si tenim pressa perquè empassin els aliments, si no respectem que un dia no tingui gana, si exigim rapidesa, si no permetem que s’embrutin, que tastin, que experimentin, que provin d’agafar la cullera (encara que s’empastifin)…. costarà molt més de gaudir del menjar.

Acabàvem l’última entrada del blog amb la següent frase…. I si només vol menjar una sola cosa?  El que és important és reflexionar per un moment perquè passa això. Potser no li hem oferit prou varietat? Potser per nosaltres és més còmode assegurar-nos que mengi una sola cosa, però que mengi?

Així que, com en la majoria de coses de menuts, val la pena parar-nos un moment. Respirar fons i pensar el perquè de tot plegat. Què li passa al petit per no gaudir del menjar i com que podem fer per canviar-ho? Segur que podem fer més del que ens pensem…

Per acabar voldria deixar-vos amb una publicitat de Heinz. Ara no entraré a valorar si el producte anunciat és o no un aliment saludable. El que m’interessa és observar la reacció dels nens vers la presentació dels diferents plats i pensar com una miqueta de creativitat a la cuina pot fer que se la mirin amb uns altres ulls.

Gràcies a la web de futbolwins.com per recomanar-me el vídeo.

Fotografia: http://www.sheknows.com/health-and-wellness/

Una de les preocupacions més recurrents com a pares és el menjar.

Molts cops tinc la sensació que pels adults el món es divideix en nens que mengen molt i nens que no mengen “res”. És un blanc o negre però com en tot en la vida hem de tenir en compte que també hi ha grisos.

Quan un nadó neix, una de les necessitats bàsiques a satisfer és l’alimentació, de fet tot i que els recent nascuts fan un munt de coses interessantíssimes, per a molta gent la seva percepció és que només mengen i dormen.

A mesura que creixen i un cop arribats els 7 mesos (dels 0-6 només han de prendre llet) ja estan llestos per introduir nous aliments. El concepte introduir és important perquè molts pares creuen que cal fer-ho de cop i els ofereixen un ventall de sabors ben ampli que potser no és del tot necessari. La clau, com en tot, és en que sigui un procés gradual i que sigui el petit qui marqui la rapidesa d’aquest. Potser és un nen que de seguida té curiositat per tastar diferents gustos o al contrari segueix volent només lactància. Sigui quina sigui la seva decisió és vital que la respectem i que no el forcem en absolut.

Un altre tema a debatre és si hem de passar per la fase de trituració. Des del meu punt de vista crec que el que hem de valorar és quin és el nostre objectiu a llarg plaç.  I aquest objectiu hauria de ser que mengessin en un futur igual que nosaltres, per tant el més senzill i lògic també seria que els aliments que els oferim fossin així. D’aquesta manera, tot i que potser no menjaran tanta quantitat d’aliments sòlids com si els féssim triturats la qualitat en quant a textures, sabors… sempre serà millor i el que és més important ens evitarem el munt de “problemes” que a vegades presenten algunes criatures al fer el pas del triturat al sòlid.

La nostra preocupació no hauria de ser que mengessin molt sinó que mengessin bé.

I per altra banda què és menjar molt? Què és menjar bé?

Hem de tenir en compte que cada persona és diferent i que per tant quan parlem de menjar gairebé tot es basa en percepcions. Hi ha vailets que necessiten menjar menys que altres i això no és pas dolent. Ells coneixen i saben que volen menjar, deixem-los triar, això si que el ventall d’opcions que els oferim sigui variat i sa.

Pensem per un moment que l’estómac d’un petit de 2 anys mesura com una pilota de pin-pong i per tant no cal entossudir-nos en que s’empassi un primer plat, un segon i postres si ell no ho vol.

I si només vol menjar una sola cosa? Aquesta pregunta la deixarem per la propera entrada…

Avui és un dia especial per a tots els catalans perquè per nosaltres Sant jordi és a més el dia dels enamorats.

I un dia on es celebra l’amor sempre és maco de recordar i de viure intensament. Una de les parts més entranyables d’aquesta diada és també veure com ho viuen els més petitons.

Segur que si fem memòria recordarem les primeres roses que vam rebre o a qui les vam regalar anant a l’escola. És una manera senzilla i bonica de fer saber a la noia que t’agrada com n’estàs d’ella.

Les escoles es deuen omplir de vailets nerviosos amb les seves roses plenes d’esperances, a punt per declarar el seu “amor” a aquelles nenes que els han robat el cor.

Ara que ho veiem des de la perspectiva de l’adultesa tinguem present no treure importància als primers amors dels fills perquè per ells són tant o més importants del que van ser els nostres.

Recolzem-los i sobretot ajudem-los a viure aquestes primeres “relacions” o “decepcions” d’una manera sana.

Feliç Sant Jordi a tots, tingueu l’edat que tingueu.

No se per quina raó sempre que els nens imiten als adults en comportaments poc adients ens fa mal als ulls. Es com quan veiem una falta d’ortografia d’aquelles impactants i tenim aquella sensació d’incomoditat.

Una empresa mexicana ha realitzat una gravació en la que menuts d’entre 8 i 12 anys protagonitzen diferents escenes de temàtica adulta en la que intenten representar la seva realitat social i demanen als candidats a la presidència un futur diferent.

Després de veure’l podem fer lectures ven diferents. Per una banda semblar-nos horrorosa l’utilització de menors en escenes d’aquestes característiques i per altra tot un encert i un element per fer-nos reflexionar als adults.

Sigui quina sigui la nostra opinió al respecte el que es cert és que no ens deixa indiferents, i per tant ja han aconseguit el seu objectiu amb el vídeo: que tothom en parli.

Avui és un dia de rebombori, de nervis, d’inseguretat… quan es convoca una vaga general hi estiguem d’acord o no en fer-la és perquè hi ha un malestar latent al país que impulsa a convocar-la.

Sovint ens pensem que aquestes situacions són maldecaps només d’adults però res més lluny de la realitat.

Els nostres fills també hi estan d’informats. Els més grans potser mitjançant l’escola, la televisió, el seu entorn o amics i els més petitons encara que no ho sembli a través nostre.

Pequè els haguem explicat o no la situació quan hi ha una dificultat a casa i encara més si afecta directament als seus pares són com un receptor que ho capta tot i és per aquest motiu que hem ser curosos en quins són els missatges que escolten (potser sense voler) els menuts.

Aquests últims mesos ens hem trobat amb vailets angoixats, preocupats en excés i inclús fregant la depressió infantil on la causa era precisament la situació econòmica familiar.

Com hem comentat en altres entrades TOT es pot explicar als fills, el que hem de vigilar és en la manera de fer-ho.

Si algú dels pares s’ha quedat sense feina, l’han acomiadat, s’han de reduir despeses… és positiu que els mantinguem al marge de tot perquè no pateixin?

Personalment crec que no perquè com ja hem dit s’acaben assabentant ells sols i el que és pitjor es creen fantasies al voltant d’aquest fet que molts cops no coincideixen amb la gravetat real i que els crea un malestar interior constant.

Com en tot haurem de valorar l’edat del petit i adequar la nostra explicació a aquesta.

Explicar-ho sense alarmismes, sense angoixes i transmeten un missatge positiu d’esperança.

Si el seu dia a dia canviarà és important que ho sàpiga. Per exemple, si abans es quedava a dinar a l’escola i ara hem pensat que millor ho faci a casa dels avis per reduir despeses és bo que ho conegui i no que s’ho trobi d’un dia per l’altre.

Fotografia: Heart of the matter

Avui m’agradaria parlar d’un tema trist i molt delicat.

Algunes vegades quan esperem un segon fill amb tota la il·lusió del món, ens trobem inesperadament que alguna complicació ha comportat l’avortament d’aquesta criatura.

Un avortament és quelcom molt dur i emocionalment molt intens per a les persones que el pateixen.

El que succeeix però és que sovint totes les atencions sobre aquesta tragèdia es centren en el benestar físic i mental de la mare, fins i tot de la parella que han vist troncat el seu desig de ser pares de nou.

Però què passa amb el germà gran?

A vegades ens costa tant assumir a nosaltres mateixos aquesta situació que ens és inviable explicar-la també als petits, però no em d’oblidar mai que ells també pateixen i també necessiten que algú els resolgui els dubtes.

Lògicament com en tots els temes en dependrà molt de l’edat del menut. No ho podrem plantejar igual per un vailet de dos anys que per un de 12 però el que és segur és que tots han de conèixer que ha passat.

Cal que els expliquem que ha succeït. Que el germanet que esperaven tots amb tanta il·lusió finalment no naixerà.

 Potser ens pot semblar que no és necessari però quan els nens reben la notícia que tindran un nou membre a la família la seva imaginació es dispara. Fantasiegen en com serà, a què podran jugar plegats, com canviarà la seva vida quan sigui el germà gran… al igual que els adults ho fem amb el nostre nou rol. És per això, que si no se’ls explica bé que ha passat i s’intenta amagar i fer com si res aquestes fantasies creades no prendran mai realitat.

I podem trobar-nos que amb el pas del temps ressorgeixin dificultats emocionals lligades a aquest fet  expressades de maneres molt diverses.

Com en tot a la vida siguem sincers amb ells i tinguem amb compte que per molt malament que ho estiguem passant els grans els petits també pateixen.

Aquests dies com moltes famílies del nostre país estem immersos en l’aventura de les portes obertes als centres educatius.

La nostra nineta començarà P3 el proper curs escolar el que comporta una constant preocupació per escollir on volem portar-la.

El que m’ha resultat més curiós de tota aquesta història, però, és veure com triar escola ja no depèn de si t’agrada o no, si treballa amb un estil més acord amb la nostra manera de pensar, si compartim valors família i escola…  etc… No, no, res d’això és prou important.

Els criteris d’assignació de places es basen en la proximitat al domicili.

És a dir, que jo puc viure aprop d’un centre amb el que no comparteixo ideals però tot i així és on ha d’anar (on té més punts) perquè vivim aprop.

Sincerament ho trobo trist. Trist que haguem de resignar-nos a creuar els dits i a confiar en la sort d’un sorteig per dur la nostra filla on realment volem dur-la només perqué la nostra llar no és “suficientment” aprop.

Estic convençuda que per molts pares la distancia i la comoditat de tenir l’escola a prop és un punt importantíssim per la planificació diària. Fantàstic!  Però i si hi ha altres persones que valorem més altres aspectes?

El que tinc clar és que no trobo just el criteri actual i espero i desitjo que en un futur les bases d’assignació canviïn, o si més no donin la mateixa importància a tant a viure aprop com a compartir una mateixa manera d’educar.

Som al parc.

Hi ha un vailet d’uns 5 anys que juga amb les pales i la sorra. De fet, més que jugar ha estat omplint de sorro tot el tobogan, els gronxadors i altres estris per jugar.

La seva mare resta a uns 10 metres xerrant amb les seves amigues sense fotre gaire cas al nen. Suposo que o bé li és igual que embruti el parc de sorra o bé li és igual el seu fill en general.

De cop i volta quelcom canvia.

El petit agafa la pala plena de sorra i enlloc de destinar-la al tobogan decideix fer-ho a sobre del seu carro. I no una sinó fins a tres vegades.

És aquí quan la mare se’l mira i d’una revolada li clava un bolet als morros. Mentre crida i crida el nen plora i plora.

Amb tot això, la mare es gira per treure la sorra del carro i és quan el nen opta per imitar sa mare i li clava un bon cop de puny en tot el cul.

De nou tornen els crits de la senyora recriminant al seu fill que no es pega ni s’embruten les coses….

Qui s’ha portat malament?

De fet, crec que ens agradi o no l’únic que ha fet el petitó ha estat fer el mateix que la seva mare…

Un home de Marbella ha creat una aplicació per iPad, iPhone i iPod Touch amb la qual pretén ajudar a persones amb autisme i aconseguir, d’aquesta manera, una millor comunicació amb elles, tenint en compte que presenten un dèficit d’atenció “molt important” i que és “difícil ensenyar-los”.

 Juan Carlos González, que té experiència en el sector de la informàtica, és pare de Darío, un nen de tres anys i mig al que se li va detectar autisme amb poc més de dos anys. Des d’aquell moment va començar a treballar en diferents teràpies amb pictogrames amb l’objectiu de millorar la seva qualitat comunicativa. D’aquesta peculiar manera va descobrir que el nen prestava més atenció a imatges mostrades en el telèfon mòbil, en el televisor o en la pantalla de l’ordinador, que a les de paper.

Per aquest motiu va sorgir la idea d’ensenyar imatges en aquests aparells, encara que no va trobar programes adequats. És en aquest momento quan va decidir crear-ho ell mateix.

Ablah és el nom d’aquesta aplicació. Es tracta d’un comunicador personal que permet crear diferents galeries amb imatges diverses de menjars, robes, dibuixos animats, etcètera. A més, se li pot afegir so.

El més interessant i el que la diferència d’altres instruments similars és la seva “personalització”. Per posar un exemple, es pot anar al carrer i veure que al nen li crida l’atenció un gos. Li pots fer una fotografia a l’animal i gravar la paraula “GOS” o el so quan borda.

A més, ressalta que no només serveix per a nens sinó per a totes les persones que tenen autisme, síndrome de Down, paràlisi cerebral, dislèxia, problemes de comunicació, o per a aquells que han sofert un ictus o un vessi cerebral i que en definitives tenen dificultats comunicatives en la seva vida diaria

En aquest sentit, l’aplicació, que simplifica al màxim la labor dels pares, professors o terapeutes en la millora de la comunicació amb persones amb aquests trastorns, inclou un generador de frases i permet comunicar-se a través de l’iPhone, l’iPad o l’iPod Touch.

El creador ha assenyalat que s’ha reduït “al màxim” el nombre de paraules escrites en l’aplicació i els botons inclouen una imatge descriptiva perquè qualsevol persona pugui comprendre el seu ús encara no tenint el programa en el seu idioma d’origen.

Per més informació podeu consultar www.ablah.org

Font de la notícia: elmundo.es