OLGA VALLEJO

Ser pares. Hi ha una edat ideal?

Hi ha diversos factors que s’han de tenir en compte a l’hora de decidir si és un bon moment per tenir fills

Ser pares. Hi ha una edat ideal? / FOTO: GETTY Zoom

La Teresa sempre havia volgut tenir una família però ho va anar posposant. Primer per la feina, després perquè la seva parella ja tenia fills. “Ets conscient que renuncies a aquesta faceta, que si no fos perquè el teu company ha tancat l’etapa dels fills tu n’hauries tingut. Però quan la relació s’acaba m’adono que puc tenir la meva família. Llavors tenia 41 anys. Vaig pensar que era una edat de risc per quedar-me embarassada i que hi ha molts nens que necessiten una família”, diu la Teresa.

Decideix començar un procés d’adopció nacional. Cinc anys més tard la truquen amb una possible assignació. És una nena de gairebé 3 anys que ha nascut el mateix dia que la seva germana, i es diu Núria, un nom molt present a la seva família. “Va ser molt màgic. No crec en coses d’aquestes però vaig sentir que estava predestinada i havia de ser de casa”, explica emocionada. Recorda la il·lusió tremenda que té quan la Núria dorm per primera vegada a casa. Aquí comença un any molt dur, amb moments en què dubta si sabrà fer de mare. Aprèn a estimar la seva filla, que passa a formar part de la seva vida, amb un amor que creix cada dia. La Teresa està convençuda que és la millor decisió que ha pres mai. “La meva vida estaria molt més buida sense ella”, diu.

Cristina Silvente, psicòloga perinatal, assegura que la il·lusió és imprescindible per ser pares o mares. Estar il·lusionats i saber què implica. Per això, on gairebé res és completament blanc o negre. “Ser mare o pare és estimar i ser cuidador. També has de poder ensenyar, respectar i acompanyar els fills. És una evolució constant, tant per als pares com per a les criatures. Un aprenentatge mutu”, comenta Silvente.

"Ajuda haver tingut algun cas pròxim que faciliti fer-se una idea del que suposa la maternitat"

Cristina Silvente - psicòloga perinatal

La Teresa reconeix que al principi tenia por: “Era molt ignorant, com qualsevol altre primerenc. Tant és l’edat que tinguis, tens una filla al teu càrrec i no tens ni idea de com fer-ho. N’has d’aprendre”. Els psicòlegs asseguren que el que els nens necessiten és una persona que se’ls estimi i estigui en disposició de cuidar-los físicament i emocionalment. Hi haurà casos en què els pares no estan capacitats, però ho poden fer avis, tiets o amics. El que importa és que hi hagi un vincle afectiu fort amb algú que els respecta com a persona i els ajuda a ser feliços.

ARRÒS COVAT?

El ginecòleg Juan José Espinós, codirector del Centre de Reproducció Assistida Clínica Sagrada Família, té clar que quan l’organisme adquireix les competències per assolir un embaràs i es tenen les capacitats reproductives, com més aviat se sigui mare millor, però puntualitza que “hi ha un decalatge entre poder fer-ho i estar prou preparat des d’un punt de vista psicològic”. “Una criatura requereix una sèrie d’atencions que no pot proporcionar-li una persona que encara necessita ser atesa. És possible que els 20 anys no siguin el moment més idoni per ser pares, s’ha de tenir en compte la maduresa intel·lectual de cadascú, la societat, la cultura i els recursos econòmics”, afegeix.

Assegura que tenint en compte la capacitat reproductiva de la dona, l’edat perfecta per ser mare és entre els 18 i els 25 anys. Llavors comença el descens de la fertilitat, amb un pendent molt suau, que a partir dels 36 o 38 anys és més abrupta. “Aquí sí que es nota. De fet l’edat mitjana de la menopausa són els 50 però pot començar abans”, afegeix. El doctor Espinós apunta que actualment les dones se senten més joves a edats més tardanes perquè físicament no solen tenir problemes, però la seva capacitat reproductiva no ha canviat i no depèn de percepcions: “No podem no recomanar un embaràs perquè físicament la dona pot estar molt bé però els seus òvuls potser no estan perfectes per quedar-se embarassada. En principi les probabilitats que es quedi embarassada són inferiors, però no ho sabrem del cert fins que no ens hi posem. Si amb els seus òvuls no assolim el potencial necessari, hi ha altres possibilitats”.

Però, ¿fins a quina edat és èticament recomanable intentar quedar embarassada? La llei posa el límit quan la dona perd la seva capacitat reproductiva. Com que no fixa una edat concreta, hi ha un consens generalitzat per utilitzar tècniques de reproducció assistida, sempre que no hi hagi contraindicacions importants, fins als 50 anys, l’edat mitjana en què arriba la menopausa. En el cas dels homes, l’edat també té efectes sobre la seva capacitat reproductora i, tot i que arriben de manera més tardana, les probabilitats quan es tenen als 60 anys són menors que als 30.

Hi ha dones que ronden la quarantena i s’angoixen per l’anomenat rellotge biològic

Hi ha dones que ronden la quarantena i s’angoixen per l’anomenat rellotge biològic. Segons la psicòloga Cristina Silvente, en aquests casos cada persona ha d’analitzar si té alternatives (depèn de l’edat pot tenir més marge per ser mare biològica), valorant pros i contres, veient què és factible: “No és el mateix estar sola que tenir parella i que no vulgui tenir fills. També cal tenir en compte els recursos econòmics i familiars per acabar triant la solució que es considera més adequada”.

L’EDAT ÉS RELATIVA

A Espanya els 31 anys és l’edat mitjana en què les dones tenen el primer fill, per tant, moltes s’hi posen més tard. Hi ha factors que formen part del nostre estil de vida, com el nivell d’estrès o l’obesitat, que poden influir negativament en la reproducció, però el que més condiciona la fertilitat és l’edat. “Com més grans, menys probabilitats d’embaràs i més opcions que necessitis anar a un centre de reproducció assistida”, explica el doctor Espinós.

Més enllà de la fertilitat, sembla que no hi ha una edat ideal per ser pares, perquè la maternitat i la paternitat tenen molt a veure amb l’estat emocional i psicològic de cadascú. Silvente insisteix que teòricament tens millors condicions físiques per afrontar la maternitat com més jove siguis, però hi ha altres factors que intervenen, com l’actitud davant la vida, l’activitat que tens, com estàs mentalment i la situació del moment, que poden ser determinants. La Teresa reconeix que seguir el ritme de la Núria comporta un esforç important. “Aguanto molt bé però sóc conscient que sóc gran i no sé com estaré d’aquí 5 o 10 anys. Em fa pànic estar cansada, abaixar la guàrdia i passar de tot”. Es porten més de 40 anys però la Teresa no pateix per la diferència generacional: “Tinc energia i il·lusió, si d’aquí uns anys necessito algun reforç, el buscaré”.

"Teòricament tens millors condicions físiques per afrontar la maternitat com més jove siguis"

Cristina Silvente - Psicòloga

La Guada i en Miquel fa 17 anys que són pares de la Duna, 12 de l’Ada i 7 d’en Marcel. Es van estrenar com a pares sense haver-s’ho plantejat gaire. Feia 7 anys que estaven junts quan tenen una falsa alarma d’embaràs, i decideixen que podria estar bé tenir un fill. “De fet crèiem que la gran seria filla única. Els dos treballàvem i els avis, que també treballaven, no podien ajudar-nos gaire. Però quan la nena té 4 anys pensem que pot estar bé que tingui germans. Cinc anys més tard torna a passar el mateix. Si n’hagués vingut un quart l’hauríem tingut, però era més complicat, tant econòmicament com físicament. Em va costar recuperar-me de l’embaràs d’en Marcel, no sé si perquè era el tercer o perquè tenia 10 anys més que amb la Duna”, explica la Guada. Per a ella, incrementar el nombre de fills suposa més feina, però el primer és el que et canvia realment la vida, quan passes a ser responsable d’algú. Tant ella com en Miquel creuen que si les circumstàncies ho permeten, els fills s’han de tenir com més aviat millor, “perquè no és el mateix estar una nit sense dormir quan en tens 25 que 35”, diu en Miquel. La Guada afegeix que en qualsevol cas no recomanaria a ningú que deixi de ser mare o pare perquè hi hagi una diferència d’edat considerable amb els fills.

Per a la Mireia Planas, psicòloga i directora de l’Equip d’Assessorament Psicopedagògic (EAP) de les Corts, de Barcelona, no és tan important l’edat cronològica (data de naixement) com la biològica (estat físic) i sobretot l’edat psicològica: “És fonamental que els pares tinguin una maduresa psicològica, amb una mentalitat jove i oberta -recomana-. No podem generalitzar i dir que hi ha una franja d’edat perfecta per ser pares, però sí que és important que els futurs pares no pensin que es perdran coses si tenen fills quan són joves, ni han de sentir que els faltarà energia per tirar endavant quan són més grans”.

La Guada riu quan li pregunto pels caps de setmana: “Els passem entre partits i competicions. Podem tenir quatre partits cada cap de setmana. No sé com ho portaria si tingués deu anys més. Tot i que si en tens ganes, ho fas”.

No hi ha fórmules per triar el moment idoni de ser pares. La societat actual no ho posa fàcil. Falten polítiques per preservar la fertilitat, per afavorir l’embaràs sent més joves podent compatibilitzar estudis i maternitat, calen escoles bressol a prop dels centres de treball que permetin una lactància materna, augmentar la durada de les baixes laborals per maternitat o paternitat sense por de perdre la feina, i el fet de ser pares s’hauria de valorar positivament en el lloc de treball. Per tant, incorporem tan bé com puguem la maternitat a la nostra història personal.