Si el pare fa els llits, jo també
Els fets i les paraules que es diuen a les criatures són importants, però ho és més la coherència. Els pares poden dir als infants que les tasques de la llar són cosa de tots, però si només veuen que ho fa un, el model que perviurà serà aquest
Cada dia el senyor Garrí demanava a la dona que s’afanyés amb l’esmorzar. Els fills, el Marc i el Pol, repeteixen exactament la mateixa frase. “Afanya’t amb l’esmorzar”, i així amb totes les tasques de casa, fins que un dia la mare els va escriure una nota de comiat amb una frase tipus sentència: “Sou uns porcs”. El conte El llibre dels porcs (Kalandraka), d’Anthony Browne i publicat el 1986, retrata la mare de família que fa totes les tasques domèstiques a més de treballar, mentre els fills reprodueixen el model del pare, que no fa res ni tampoc en sap, i que, a més, exigeix que l’hi facin tot.
“És el model que imperava a casa dels nostres pares”, reconeix Xavier Oñate, pare de dues criatures, el Guillem (7 anys) i el Miquel (5), i psicòleg de professió. “Quan vam començar a viure junts, va ser un tema que vam parlar clarament com a parella; tots dos havíem tingut famílies en què la mare s’encarregava de la llar, i volíem fugir d’aquest plantejament injust”.
Quan van néixer els fills, el replantejament va tornar, perquè la feina augmenta, esclar, de manera que ara el repartiment que fan és encara més “equitatiu”, i això vol dir que cadascú s’encarrega del que pot dins dels seus horaris laborals. “Els matins són meus, per exemple, i per tant faré tot el que pugui: esmorzars, portar-los al col·le, arreglar la casa, planxar i compres”. A la tarda, la mare anirà a buscar-los al col·legi i els portarà a les extraescolars. Al vespre hi seran tots dos. “Amb els fills també tenim clar que ens repartim entre els dos la criança afectiva”.
A l’hora de parlar de les feines de casa, el Xavier diu que els seus fills el veuen fer els llits, estendre la roba, fer el sopar i anar a comprar. A totes i cadascuna de les tasques l’ajuden dins de les possibilitats que tenen per l’edat. “M’acompanyen a comprar i ens ho passem molt bé, perquè portem una llista feta i anem a la verduleria de barri on vivim, a Granollers, i anem buscant i mirant el que necessitem. I mai no he pensat que els faria fer més coses si fossin nenes en comptes de nens”.
Com un mirall
L’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), a través de l’enquesta d’Usos del Temps (2011), revela que 9 de cada 10 dones dediquen tres hores diàries a tasques de la llar, mentre que els homes són 7 de cada 10 i menys temps que les dones, 1 hora i 41 minuts (veugeu-ho al requadre). La plataforma de vendes Mequedouno, amb una enquesta feta a més de 1.500 persones (a parts iguals homes i dones), revela que homes i dones tenen percepcions diferents a l’hora de dir en qui recau el pes de les tasques domèstiques. Només un 25% de les dones asseguren que és a parts iguals (un 47% en el cas dels homes) i les xifres són similars a l’hora d’explicar en qui recau el pes dels fills: un 24% de les dones i fins a un 41% dels homes consideren que a parts iguals.
Sigui com sigui, Carme Thió, psicòloga dedicada a l’orientació familiar, assegura que els fets són importants, -“Jo no diria que tant com les paraules”-, però que encara ho és més la coherència entre el que es fa i el que es diu. Si a casa només veuen fer-ho a un dels dos, doncs el que veuen fer serà el model. Encara més. Thió sosté que allò que s’ha viscut des de petit a casa marca el model per a tota la vida. Així que si el pare cuina, doncs els infants ho veuen normal i, de grans, “no els cauran els anells per entrar a la cuina i preparar-se els àpats, perquè ho tindran interioritzat com un fet normal i quotidià”.
Per la seva banda, el psicòleg Carles Àvila també assegura que, inconscientment, els models que reproduiran els fills seran els que han vist a casa, però quan hi posen consciència és quan els canvien. “Penso que cal una altra generació perquè canviï el repartiment de les tasques a la llar entre home i dona, que encara recau majoritàriament en elles”. Àvila també sosté que els models que els fills veuen eduquen més que les paraules. Curiosament, a les famílies homoparentals sovint hi ha una distribució més ponderada i les discussions sobre qui fa les tasques es redueix significativament.
Finalment, la psicòloga Rosa Pérez fa saber que actualment el feminisme ha fet un pas enrere respecte de les fites aconseguides en la igualtat. “Hi ha un corrent de pensament, que ja comença des d’alguns adolescents, que defensa que la dona ha de cuidar els fills i la llar”. I que veuen normal que sigui així. Caldrà reflexionar-hi.
