Fa temps vaig escriure aquí mateix que sóc al·lèrgica a celebrar festes d'aniversari. Doncs bé, fa poc vaig agafar l'article, el vaig salpebrar, el vaig guisar amb patates i me'l vaig menjar per sopar. Exactament un sopar amb 12 adolescents noies que van venir per celebrar l'aniversari de la gran dels tres menors d'edat que tinc a càrrec (MEC), tot i que amb uns quants mesos de retard. El més curiós de l'experiència no van ser elles, sorolloses, divertides, previsibles, delicioses, sinó com les van acollir els dos germans de la seva amfitriona. Mentre el petit se les mirava amb curiositat científica i antropològica, el mitjà va tenir la certesa espiritual que poques vegades viuria una experiència similar. Tots dos es van fer els bufons i els encantadors, i tots dos les van conquistar.
Crits, rialles i observacions
Melenes llargues, ulls pintats i amb només una variació de tres marques de roba, les noies no van deixar de cridar i de riure durant hores. El mitjà, amb un somriure d'orella a orella, es pixava de riure. "Semblen iaies al bingo", sentenciava feliç i encertat. Però cridaven tant que el fet d'haver de sopar en una habitació diferent els va semblar un descans a tots dos. El petit venia rebentat de tres dies de colònies, i després de fer cares de gat encisador es va adormir. El mitjà, tot i que va rebre amb entusiasme el permís per veure amb elles la pel·lícula que havien triat, al final va tocar el dos de la sala, resignat. "No sento res, només parlen i parlen i parlen". Benvingut a l'univers femení, fill.
Però, de fet, les noies no només parlaven, sinó que també feien anar els mòbils a tres mil per hora. Afilerades al sofà, fent-se fotos, enviant-se missatges per terra, mar i aire, la pel·lícula va ser el menys important. El mitjà tirava dards enverinats: "Se l'enduen fins al lavabo". Ell, que quan vol parlar de mòbils diu "Allò que jo vull/necessito i del que no puc parlar perquè t'enfades i, sí, ja ho sé, me l'estic guanyant", no va poder evitar l'atac d'enveja davant d'aquell desplegament de tecnologia digne dels congressistes del MWC.
Aquella nit les noies se la van passar xerrant dins els sacs, escampades per la sala i dormint unes poques hores. L'endemà mentre s'anaven llevant, el mitjà i el petit les observaven atents. Van estar simpàtics, amables, immunes a les mirades assassines de la seva germana gran que de tant en tant deixava anar d'un esbufec la frase: "Vols fer el favor de marxar, pesat?!" Frase que només aconseguia una resposta a cor de les més de deu convidades: "Ai, deixa'l, és molt bufó/simpàtic/enrotllat" i un somriure esclatant de l'interfecte.
El xip prodigiós
El mitjà i el petit dels MEC tenen diferents visions del que és el paradís. El mitjà somia una ciutat asfaltada de pistes per fer anar el seu escúter, pares que treballin de dirigents en una empresa de telefonia mòbil i el descobriment del xip que, inserit al cervell, aconseguirà introduir tots els coneixements de l'ESO sense necessitat d'estudiar-la. El petit també desitja el mateix xip que, inserit al cervell, aconseguirà introduir tots els coneixements, en el seu cas de primària, sense estudiar-la, però també aspira a llevar-se i descobrir que és el Son Goku o menjar un menú únic de croissant de xocolata.
Però des d'aquell dia, des d'aquella festa d'adolescents, un ja intueix, i l'altre sap clarament, que al paradís també hi ha onze noies que no deixen de xerrar i xerrar i xerrar i xerrar... i de consultar el mòbil.
