Amb el país

Dissabte passat una mestra se'm va dirigir donant per fet que compartia fil per randa el seu convenciment que el govern català està abandonant voluntàriament l'ensenyament públic. "Bé, acceptem-ho -li vaig etzibar-, encara que topem amb l'inconvenient que amb les retallades l'escola pública es juga la seva qualitat, la concertada s'està jugant la seva existència, però no deixarem que aquest fet s'interposi en el nostre argument". La mestra em va mirar amb desconcert creixent.

Acceptem que la Generalitat no pateix cap asfíxia financera i que el Govern ha dissenyat un pla maquiavèl·lic per desmuntar l'estat del benestar sense fer-se ell mateix l'harakiri. Acceptem fins i tot que la consellera d'Ensenyament només és feliç quan troba una nova idea per enfonsar l'escola pública. Però, llavors, per coherència, la mala fe del Govern ha d'esperonar la responsabilitat dels defensors de l'escola pública, amb totes les reivindicacions que considerin adients, però deixant molt clar, amb una pancarta ben gran a la porta de cada centre, si cal, que malgrat les intencions del Govern, no accepten cap excusa pel fracàs.

Potser les meves paraules van ser una mica estentòries. Si és així, ho sento, però em fa l'efecte que a vegades no semblem prou conscients que el que hi ha en joc no és una ofensiva neoliberal contra l'estat del benestar, sinó una crisi econòmica en la qual Catalunya es juga el seu futur. Vivim una situació d'emergència en què, precisament perquè en patim directament les conseqüències, el compromís professional dels docents amb el país hauria d'estar fora de sospita.