EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

La cartera

Quan ho perds tot constantment hi ha certs mecanismes de defensa que has de desenvolupar. D’entrada necessites tenir les coses importants repetides: dues ulleres, tres parells de claus, mitja dotzena de targetes de metro i deu o dotze paquets de clínexs. La segona és començar a preparar-te mitja hora abans de l’hora en què sortiries si fossis normal i així donar-te prou temps per obrir congeladors, microones i cubells d’escombraries i trobar tot el que et cal abans de fotre el camp. També hi ajuda obligar-te a tenir llocs específics per a cada cosa, de manera que quan la perdis ja tinguis un punt inicial on encetar la cerca i captura. Malauradament, no segueixo cap d’aquests consells. No hi puc fer més, quan passen tres dies ja m’he oblidat de posar-los en pràctica.

I així els passo, els dies, buscant sota els coixins tisores, bitllets de metro, bitllets dels de pagar les coses i raspalls interdentals. Però, contra tota lògica, hi ha un estri personal que no m’ha calgut buscar mai. Es tracta d’una cartera menuda i rebregada que conservo des de fa dotze anys. La vaig comprar en un mercat de Nova York quan el meu nen feia el seu primer viatge a la panxa de la seva mare. Des de llavors, l’he extraviat en tots els llocs imaginables -en un ferri tornant de Liverpool, al terra de tots els cotxes dels meus amics i d’una desena de taxis, als camerinos de la meitat dels pavellons de Catalunya-, m’ha caigut a terra passejant per Barcelona, l’he deixat en unes quantes taules de restaurants i bars i també al seient de desenes d’avions. M’ha caigut de la butxaca en botigues, cinemes, discoteques i sales parroquials. Me l’he oblidat en mil i un caixers i taulells de bars, fins i tot al bus de Constantí. I sempre, sempre, miraculosament, com si un àngel de la guarda la recollís d’on l’he deixat, ha tornat a les meves mans, amb les vises i els documents d’identitat i les targetes intactes. Ahir, sense anar més lluny, sortint d’una òptica, la dependenta va venir corrents i me la va tornar quan ja era al carrer.

Aquest dilluns me’n torno a Nova York, dotze anys més tard. Em fa una il·lusió immensa, sobretot perquè aquest cop el meu nen ja no tindrà la panxa de la mama tapant-li les vistes. Ah, i també perquè espero tornar al mateix mercat i comprar-hi una altra cartera. Per si de cas.