Les sabates de cent llegües

Avui acabo aquest recull de rondalles catalanes reversionades a l’estil pitjor mare del món. Per tancar-lo he triat 'Les sabates de cent llegües', que en altres cultures té com a protagonista el petit Polzet però que a Catalunya està protagonitzada solidàriament per tres germans. El conte comença quan uns progenitors pobres com les rates envien els seus tres menors d’edat a càrrec (MEC) a buscar llenya al bosc amb la cruel intenció de desfer-se’n. Però aquests progenitors necessiten que algú expliqui quina era la situació a la seva llar. Feia mesos que demanaven la col·laboració dels MEC en les tasques de la casa i aquests sempre els responien “Ara vinc” i seguien amb els ulls clavats en un arbre com qui mira una pantalla. Aprofitant que la legislació laboral de treball amb menors era més laxa, els van llogar d’escarrassos, però cada refotut matí els despertaven i els MEC els deien “Cinc minuts i em llevo”, i de llevar-se res. A sobre, no paraven de barallar-se i l’ambient era inaguantable. ¿S’entén millor ara que aquells progenitors diguessin: “Nens, avui ens ho passarem pipa al bosc”?

Però el petit dels tres MEC va sospitar alguna cosa i va anar deixant un rastre de pedretes. I cada vegada que els progenitors els abandonaven com qui abandona un canari en una gasolinera, ells trobaven el camí de tornada. Però a l’intent cinc-cents trenta-u el petit no va tenir temps i només va poder deixar un rastre de molletes que es van cruspir els ocells. Bé, no, les molletes se les van cruspir els progenitors. Si som sincers, ho som del tot.

Els tres MEC, amb aquell sentit innat que tenien de buscar-se problemes, van anar a parar de pet a la casa d’un gegant antropòfag. La seva dona els va amagar dins un armari però el gegant els va flairar de seguida, perquè el gran, que ja estava Adolescentis comunis perdut, s’havia passat ruixant-se amb desodorant, i els altres dos s’havien oblidat de posar-se les plantilles que devoren la pudor de peus. El gegant va pensar que l’endemà se’ls cruspiria. Però els tres MEC van intercanviar-se amb les tres filles del gegant, que se les va menjar sense adonar-se de la catàstrofe, i a sobre van pispar-li unes sabates màgiques que amb un sol pas avançaven cent llegües, i sense emetre CO 2! Amb aquest mitjà de transport tan eficaç i sostenible van poder tornar a la llar familiar, on van trobar els pares tan tranquils amb la mirada fixa en un arbre, com qui mira una pantalla. Els progenitors van fer veure que s’alegraven de tornar-los a veure, però quan van descobrir les tres corones de les filles del gegant i van entendre el potencial de les sabates de cent llegües, van fer un crit de joia profund i sincer i van ser feliços i van menjar pastissos, això sí, amb estèvia i sense oli de palma.

Conte contat i no m’he traumatitzat!